Tal dia com hui del 1982 un terratrèmol de 4,9 en l'escala de Richter va sacsejar Alacant

per NLV

Efemèrides

Tal dia com hui del 1982 un terratrèmol de 4,9 en l'escala de Richter va sacsejar Alacant
Tal dia com hui del 1982 un terratrèmol de 4,9 en l'escala de Richter va sacsejar Alacant

El 5 de març del 1982, un terratrèmol de 4,9 d'intensitat en l'escala de Richter va sacsejar Alacant (l'Alacantí). Un moviment sísmic sense víctimes que no va tindre res a veure amb la destrucció i la mortaldat que va ocasionar el del  21 de març de 1829, a Torrevella (el Baix Segura).

Viure un terratrèmol pot ser una de les experiències més terribles que una persona puga tindre. El sòl és la nostra referència, la cosa que mai fallarà sota els nostres peus. En l'estat actual de coneixement és impossible predir la idea d'un terratrèmol en un determinat lloc i data. És per això que la millor medicina ara com ara siga la prevenció i la preparació per a actuar adequadament el dia que ocórrega el terratrèmol. En ambdós casos és necessari conéixer els fenòmens que es desencadenen i les situacions, a vegades inesperades, que es creen com a conseqüència de la idea d'un terratrèmol. 

El País Valencià està situat en una àrea d'activitat sísmica moderada a escala mundial, però de relativa importància a la Península Ibèrica, i s'incrementa el risc cap a les comarques més meridionals del nostre territori. La major perillositat sísmica es concentra a la comarca del Baix Segura. En el passat, zones del nostre territori s'han vist afectades per grans terratrèmols, com el de Torrevella, que el 21 de març del 1829 va causar centenars de morts i ferits i va destruir la major part dels habitatges.

Efectes del terratrèmol de Torrevella del 1829

El 21 de març del 1829 la terra es va estremir. Amb epicentre a l’àrea entre Guardamar, Torrevella i Rojals, un virulent sisme va sacsejar el sud valencià. No era el primer ni tampoc seria el darrer, però el terratrèmol del 1829 va canviar per sempre el paisatge urbà de l’extrem migjorn valencià. Hi ha viles, com Guardamar, Almoradí, Rojals, Benejússer o Torrevella, que van desaparéixer en un munt de runes i va caldre refer-les de nou, algunes canviant d’emplaçament i fins i tot també de llengua, que el buit poblacional va omplir amb nouvinguts de fora del Regne. La catàstrofe va deixar petjada en el futur lingüístic de la comarca regada per les aigües del riu Segura. 

Des de temps antics tenim notícies de sismes que han afectat les nostres comarques, sobretot les meridionals. Així, segons explica el geògraf andalusí del segle XI al-Udhrī, un terratrèmol terrible va assolar les terres del Baix Segura en l’any 440 de l’hègira islàmica, o siga vers els anys 1048-1049 de l’era cristiana. La mesquita aljama —la principal— d’Oriola es va ensorrar i totes les edificacions de la ciutat van resultar afectades. La ràbita —mena de monestir musulmà— situada a la desembocadura del riu Segura, hui Guardamar, es va arruïnar  per efecte de tan virulenta sacsejada, tot restant sepultada per sempre per les dunes fins que un equip d'arqueòlegs la va redescobrir el 1984. El 17 de desembre del 1396 una violenta sacsejada va afectar les comarques centrals valencianes, tot devastant les terres de Xàtiva a la Valldigna. El 1598 una altra vegada la Safor fou sorpresa per les convulsions tel·lúriques; en desembre del 1620 ho fou Alcoi i en juny del 1656 el Racó d’Ademús. A Elx hi ha notícia d’un sotrac el 1730 que, com explica el benemèrit historiador elxà Pere Ibarra a la seua Historia de Elche, «duró el tiempo suficiente para poder rezar un Padre Nuestro», però que va devastar la meitat de la població; un terratrèmol d’intensitat similar al del 2 d’abril del 1748 que va devastar la fortalesa de Montesa, a la Costera, seu de la importantíssima orde religiosomilitar valenciana homònima. El 1802 un sisme va afectar els edificis de la Torre de la Mata (encara no existia Torrevella aleshores, fundada el 1803), i uns altres van ressonar, al mateix lloc, el 1822, 1823, 1827 i 1829, abans de l’apoteòsic en devastació del 1829. 

Aquell dia, Dissabte Sant, passades les sis de la vesprada, la terra va tremolar i tot el migjorn valencià es va estremir, d’Oriola a Alacant, tot afectant també la propera Múrcia. L’epicentre del terratrèmol es va situar a l’àrea entre Torrevella, que recentment erigida començava a créixer, Guardamar, que encara residia al capdamunt del seu tossal d’Almodòver, i Rojals, un poble, antiga pedania de Guardamar, on encara bategava amb naturalitat la llengua d’Ausiàs March.

El primer avís de la catàstrofe que venia es va sentir al migdia. La terra va tremolar, però va ser una sacsejada lleu que no va anar a més. Tothom va continuar amb les rutines habituals, desconeixedors de la dissort que els empaitava. En passar les sis i acostar-se la boqueta de nit, la terra va esclafir durant un minut llarguíssim. La sacsejada va assolar Guardamar, Torrevella, la Torre de la Mata, Rojals, Benejússer, Almoradí, Formentera de Segura, Dolors i Sant Fulgenci. A Oriola, capital de l’encara governació meridional del Regne, un home va morir sepultat per la caiguda de la cuculla de la torre del convent de la Santíssima Trinitat. El sotrac del terratrèmol amb epicentre a la gola del Segura va aterrir la població d’Elx, que va abandonar les seues cases i es va traslladar a l’altra vora de la rambla del Vinalopó, a prop de la caserna de cavalleria.

Document sobre el terratrèmol del 1829 de l'Arxiu Municipal d'Elx (el Baix Vinalopó)

El terratrèmol va causar destrosses a l’església de Santa Maria, la del Misteri, la cúpula de la qual es va esquerdar i el terra es va aixecar. L’edifici de l’Ajuntament també va resultar afectat, amb clivelles a las parets i danys a la barana del terrat, que fou desmuntada per a evitar mals majors. Les sessions del consistori, per seguretat, van ser traslladades a casa de Joan Roca, a la plaça de la Mercè. A més a més, es van traslladar els presos tancats a les masmorres de l’alcàsser de la Senyoria, que tenia risc de ruïna. Els cèlebres Calendura i Calendureta, els autòmats o jacquemart que toquen les hores sobre el campanar del rellotge de l’Ajuntament, van deixar de funcionar i es va ensorrar la part superior de la torre de la Calaforra, la vella torre medieval del centre elxà. Igualment, van patir danys les esglésies del Salvador i de Sant Joan del Raval. 

Al Pla, afligits i aterrits, es van amuntegar sorpresos els habitants d’Elx, ja aleshores una vila que superava les quinze mil ànimes, en un eixam de tendes de campanya aixecades improvisadament. S’hi va condicionar un altar per a oficiar missa i hi foren traslladats els pertrets de l’Ajuntament, inclòs el cofre de l’erari municipal. Gabriel Valdés, jutge de la localitat, va descriure l’estat de consternació dels elxans, agreujat per les notícies que venien de les desgràcies dels municipis veïns del Baix Vinalopó i el Baix Segura. Aleshores hom parlava de més de huit-centes víctimes mortals, la majoria a Almoradí. Almoradí havia desaparegut. De mica en mica, la normalitat va tornar als pobles no assolats del Baix Segura, encara que les seqüeles del terrible terratrèmol van perdurar durant molt de temps. No va ser l’últim, encara que sí el terratrèmol més devastador fins a aquell moment. 

El XIX va ser un segle sísmic, sens dubte, i no precisament per les convulsions polítiques, que també n’hi hagué, massa i tot. El sud valencià es troba en zona de risc de terratrèmols, una de les més exposades a les sotragades tel·lúriques de la península Ibérica. Convindria no oblidar-ho, encara que sembla que això, la política convencional, s’ho prenga a la babalà, com el risc d’inundacions. La pressió urbanística tremebunda, sense cap sentit fora del merament lucratiu, continua, malgrat les advertències, i sense preveure que pot tornar a passar una desgràcia com la del 1829. 

 

Fonts: David Garrido, «Quan la terra s’estremeix: el terratrèmol de 1829», Diari La Veu, 2019  /  «Risc sísmic», Generalitat Valenciana