Tal dia com hui del 1861 Narcís Monturiol va provar el primer submarí al port d’Alacant

per NLV

Efemèrides

L'«Ictineu I», de Narcís Monturiol
L'«Ictineu I», de Narcís Monturiol

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

El 7 de març del 1861Narcís Monturiol i Estarriol (Figueres, 1819 - Sant Martí de Provençals, 1885) va provar l'Ictineu, el primer submarí, al port d'Alacant

Abans que el visionari de Jules Verne escrivira la seua famosa novel·la d'aventures Vint mil llegües de viatge submarí, el català Narcís Monturiol va dissenyar i construir els submarins Ictineu I i Ictineu II. «El silenci…, la manca gradual de llum solar…, el color lívid de les fisonomies…, els peixos en els vidres…, el manòmetre que indica la profunditat de la davallada, suau al principi i ràpid després... En arribar a certa profunditat…, cessa tot soroll, tot moviment. Sembla que la natura ha mort». Aquesta crònica no pertany a la coneguda ficció de Jules Verne, sinó al testimoni històric del doctor Josep de Letamendi. La nau, un estrany peix de fusta de 7 metres d'eslora, era l'Ictineu i el patró no fou el cèlebre capità Nemo sinó Monturiol.

Narcís Monturiol serà recordat per la seua faceta d'inventor, que va compaginar amb les tasques de periodista i de polític. D'activista republicà a propagador del comunisme social, el jove Monturiol va viure plenament la febre revolucionària del seu temps. Cap de la Milícia Nacional, va prendre part activa en les Bullangues de Barcelona i en les sublevacions avortades pel general Prim. Convençut del periodisme com una potent eina de formació i transformació, va contribuir a la difusió, a través de diferents publicacions, dels idearis comunitaris i va conèixer les multes, la repressió i, en més d'una ocasió, l'exili a França.

Ramon Martí i Alsina, «Retrat de Narcís Monturiol», 1852. Museu de l'Empordà, Figueres

Federalisme, socialització, abolició de la pena capital, formació de les dones… Els seus articles són un bon exemple d'un dels moments daurats del periodisme i alhora una mostra de l'entusiasme amb què el seu autor s'implicà en tot de causes amb visió de futur. 

 Quan Monturiol vivia a Cadaqués la visió dels bussos coralers al cap de Creus el va  impressionar especialment. Com és sabut, els efectes nocius del nitrogen a la sang són les conseqüències nefastes d'una feina ja per si arriscada. Monturiol va veure morir ofegat un pescador de corall. Això va fer que es dedidira a fabricar un aparell d'immersió, un submarí que evitara la immersió a pulmó lliure. Calien bons constructors navals i mecenes. Però l'entusiasme és un estat que es transmet per contagi. Josep Missé i Joan Monjo es posaren ràpidament en els plànols i els amics van respondre amb capital.

L’Ictineu o la «nau-peix» (del grec ichtys o peix, i naûs o nau) es va començar a construir als tallers El Nuevo Vulcano de la Barceloneta. I Monturiol, procedint amb una lògica netament empirista, va observar els amfibis. Va fixar-se en els girs, el sistema respiratori i la forma encertada dels peixos, que els permet de desplaçar-se en un element líquid. La seua nau va ser, doncs, ictiforme, i part de les solucions tècniques adoptades reproduïen estratègies apreses del món natural. Va ser només l'inici d'una aventura de molta més volada. La idea d'una nau que navegara sota l'aigua creixia amb rapidesa. «La nau existeix», li confià a Martí Carlé —amic i futur soci— tot assenyalant el seu front. Tanmateix, per a fer tangible una empresa d'aquestes dimensions es requeria molta tenacitat, enginy i aplicació. Qualitats, les tres, que Monturiol tenia.

L'«Ictineu», de Narcís Monturiol

El 28 de juny del 1859, va provar el seu primer Ictineu al port de Barcelona, amb èxit i amb un gran entusiasme popular. Era un petit submarí de set metres d'eslora, tot de fusta, i en forma de peix. La durada de la immersió va ser de 3 hores i es va assolir una profunditat de 20 metres. La tripulació estava formada per Monturiol, el mestre d'aixa Josep Missé i el mariner Josep Oliu. Era una nau de dos bucs feta de fusta d'olivera —llavors barata— i folrada amb coure: una cambra de pressió podia encabir 7 homes i una cambra externa en forma de peix n'assegurava l'estabilitat. S'accionava amb la força humana —calien 4 homes per a moure l'hèlix— i era guiada per un timoner. El fons marí ja no era un somni.

 Finalment, el 7 de març del 1861 es van fer les proves oficials al port d’Alacant, amb la presència d’autoritats de la Marina. Les grans onades i l'intens vent no van impedir que la prova fora un èxit. El quadern de bitàcola del primer Ictineu va enregistrar més de 50 immersions, no sempre amb èxit, a Barcelona i Alacant. Ja es podia parlar de continuïtat en la navegació submarina. Per primera vegada, un enginyós sistema facilitava un dels punts més delicats de la tècnica submarina: la immersió i l'emersió. Unes veixigues de flotació —així les va batejar el seu inventor— semblants a les dels amfibis permetien igualar la densitat de l'aigua i la de la nau amb el simple accionament d'unes aixetes. Uns dipòsits a babord i a estribord s'omplien o es buidaven d'aigua i d'aire a pressió segons si es volia submergir la nau o tornar a la superfície. La inventiva de Monturiol aviat va ser celebrada. Hi hagueren promeses, però els ajuts no arribaren mai. Una hipòtesi indica que certes pressions exteriors s'oposaven a l'arma submarina —la reivindicació de Gibraltar no agradava als anglesos.

És just recordar que l'Ictineu no va nàixer amb una finalitat bèl·lica. Un privilegi, aquest, estrany en la història de la conquesta marina. Per al seu inventor, l'enginy era perfectament comercialitzable, ja que havia de contribuir a facilitar el treball humà en la pesca del corall i en l'exploració científica. Tot i així, quan després de successius intents d'aconseguir el finançament necessari per a millorar la nau, va anar a oferir-la al Govern espanyol, va presentar un vaixell de guerra que podia incorporar canons. 

Narcís Monturiol

Però la tenacitat de Monturiol no es rendia fàcilment. Hi va haver un segon Ictineu, més voluminós i més capaç. Aquest segon submarí de 17 metres d'eslora i 72 tones en immersió va ser el primer que va utilitzar un sistema de propulsió no animal, ja que s’hi va instal·lar un motor de vapor per a la navegació en superfície i un altre per a la navegació en immersió. Això va suposar una gran innovació en la navegació submarina perquè Monturiol va ser el primer a resoldre tots els problemes que suposava la integració d'un motor a vapor, l'únic motor existent al moment, en una cambra hermètica, un medi aïllat de l'atmosfera. Amb aquesta solució integrava la resolució d'un dels problemes cabdals de la navegació submarina: l'atmosfera artificial. Els gasos resultants de la combustió del motor d'immersió eren oxigen, que després purificava per tal de fer-lo transparent. També es va adonar de la toxicitat del gas carbònic i va fer un aparell per tal d'eliminar-lo. En les cambres dels Ictineus de Monturiol s'hi podia perllongar l'estança respirant com en el món exterior. El desenvolupament d’aquest projecte des d'un punt de vista científic va garantíir que no hi haguera cap mena de perill en les proves d'immersions i navegació submarina. Cap dels dos Ictineus va patir mai ni un sol accident. 

La vida de l'Ictineu II és una crònica de dificultats d'ordre tècnic i econòmic. Va avarar-se l'octubre del 1864 i va navegar durant quatre anys escassos. L'embargament va arribar al febrer del 1868. Malalt i arruïnat, els últims anys de Monturiol van ser una carrera d'obstacles que no va impedir la maquinació de nous invents. Amb el colp d'estat del general Pavia del 1874, va perdre el lloc de director de la Fábrica Nacional del Sello a Madrid i, és clar, el de diputat a les Corts republicanes. Era la fi del trajecte. Corrector, oficinista, malalt i insolvent són els adjectius que clausuren la vida de l'inventor. Celebrat i oblidat en vida, silenciat després per una historiografia parcial que va confondre les fites tècniques amb les identitats nacionals, i recuperat posteriorment. A la navegació submarina li faltaven uns anys. 

En concret, li mancava l'ús de l'energia elèctrica —Isaac Peral va disposar-ne poc després— per a poder clausurar el llarg capítol de l'experimentació. A Monturiol, se'l sol titllar de romàntic. Una llarga cabellera i una mirada escrutadora semblen confirmar-ho. Però l'enginyer polifacètic va beure en aquell racionalisme il·lustrat que utilitza la raó per a dominar la natura i endreçar els afers humans. Periodista, tècnic inventor, retratista a l'oli, diputat republicà... un trajecte dispers en aparença però que, mirat amb el filtre del progrés, mostra una profunda unitat.

Monturiol construí uns dels primers submarins de la història, i va ser el primer que ho va fer sota criteris científics, com ho demostra el seu llibre Assaig sobre l'art de navegar per dessota de l'aigua, un extens treball científic publicat per primera vegada l'any 1891. Convé ressaltar que els enginys de Monturiol s'avançaren un segle a l’evolució de la ciència i la tècnica dels aparells submergibles, ja que el sistema de propulsió anaeròbica és el principi que utilitzen els submarins a propulsió nuclear que van aparèixer durant la guerra freda.

El 6 de setembre del 1885, el vell motor de l'Ictineu movia les aspes d'un molí fariner a Sant Martí de Provençals, ara un barri de Barcelona. Unes cases més avall, moria Monturiol oblidat i arruïnat. 

 

Fonts:  Cristina Masanés, «Viatgem amb l'Ictineu, el submarí de Monturiol», Sàpiens   / «El dia que Narcís Monturiol va provar el primer submarí», Nació Digital, 2017  /  «1859 Immersió amb èxit del submarí Ictineu de Narcís Monturiol», Llibertat.cat  / «Narcís Monturiol i el projecte de l'Ictineu», TV3, CCMA, 2106