La misteriosa mort de Sam Cooke, l’estrella del soul

per Anna Moner

Cultura

La misteriosa mort de Sam Cooke, l’estrella del soul
La misteriosa mort de Sam Cooke, l’estrella del soul

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Sam Cooke, l’estrella de soul dels anys cinquanta i seixanta, l'artista sofisticat i salvatge que desprenia una immensa sensualitat, va nàixer a la vora del Mississipí­ el 22 de gener del 1931, i va començar a cantar quan era un adolescent en el grup de gospel de l'església evangèlica del seu pare, el reverend Charles Cook. El 1950, quan va complir els dènou anys, va entrar en The Soul Stirrers, una formació més important amb la qual prompte va adquirir fama en aquest àmbit gràcies a la veu potent i vellutada que posseïa. 

Tanmateix, li abellia tastar altres gèneres musicals més «profans» i, per tal de no perdre l’audiència, va gravar la cançò Lovable amb la seua banda, però sota el pseudònim de Dale Cooke. Un estratagema que no li va servir de res, perquè tothom va identificar de seguida el seu inconfusible registre vocal. L’experiència no el va deixar satisfet, necessitava explorar territoris nous en solitari, i va decidir abandonar els companys. Aquells anys li havien servit per aprendre a actuar en públic, dominar la veu i injectar el punt just d'emoció i sentiment en els temes que interpretava. Així, el 1957 va signar un contracte amb Keen Records, una nova aventura que va començar amb un gran èxit: You send me.

La seua fama creixia i ell en volia més. Era un músic ambiciós, amb una forta personalitat, i no estava disposat a doblegar-se als desitjos dels productors discogràfics. Per això, quan va signar un contracte amb la discogràfica RCA Victor, un segell amb el qual va aconseguir èxits monumentals, com Chain Gang, va continuar escrivint les seues pròpies cançons i va imposar condicions per tal de controlar les regnes de la seua carrera.

Diuen que Cooke, el Sinatra negre, va ser l'intèrpret més estimat per la comunitat afroamericana i també per la comunitat blanca estatunidenca. Destacava per la manera de cantar, la personalitat i la bellesa. Una combinació perfecta de qualitats excepcionals a les quals s'afegia la vitalitat sensual i exaltada que caracteritza els coristes evangèlics. Seduït per la popularitat, va iniciar una operació comercial i artística sense precedents. D'una banda, va desenvolupar un repertori més amable, més suau, destinat al públic blanc, en què va fer versions d'estàndards consagrats i, d'altra banda, en va crear un altre més pop, amb un toc ètnic potent, que palesava els orígens religiosos i racials.

Una proposta àmplia i intel·ligent que li va servir per posar els fonaments del soul, un gènere engendrat durant el temps de lluita pels drets civils dels afroamericans als EUA i que, per això mateix, va adquirir un valor simbòlic. Provenia de la fusió del gospel i el rhythm and blues i es va convertir en l'expressió de l'orgull d'una nació que volia posar fi a segles de segregació.

Cooke, que s’hi va implicar molt i va consolidar la seua carrera en el moment en què aquest moviment va prendre força, es va acostar a Malcom X i al moviment Nació de l'Islam, a l'Organització de la Unitat Afroamericana, i va mantindre una forta relació d'amistat amb Martin Luther King, el lí­der indiscutible de les reivindicacions. També va ser amic íntim del mític boxejador Muhammad Ali, abans Cassius Clay, amb qui fins i tot va gravar una cançó durant una entrevista de ràdio. Noms destacats i significatius, tocats per la tragèdia, ja que de tots ells només es va salvar d'una mort violenta el darrer.

Sam Cooke va ser assassinat el 1964; un any després, van matar Malcom X amb set trets mentre impartia una conferència en una sala de ball a Manhattan, i Martin Luther King també va ser tirotejat el 4 d'abril del 1968 quan estava al balcó d'un motel de Memphis. En el cas dels dos últims, no hi ha cap dubte sobre quin va ser el mòbil de l'homicidi, en el de Sam Cooke, no se sap, malgrat que també era un activista polític, com es reflecteix en A Change Is Gonna Come, un tema que diu: «Vaig nàixer a la vora del riu en una tenda de campanya... Ha passat molt de temps / però sé que vindrà un canvi. Oh sí! Així serà!»

L’episodi en què va morir l'11 de desembre del 1964 és sòrdid i confús. Aquella nit, Cooke sopava amb uns amics en un club de Los Angeles. Diuen que estava de bon humor perquè fins i tot va cantar Good News. Una de les persones que hi era va assegurar que a la taula hi havia executius de la companyia de Lawn Jockey, una mena de «padrino», un mafiós de la música negra, i que no paraven de fer números en els tovallons. Tots estaven molt entretinguts amb els negocis fins que Sam es va fartar, va asseverar: «Preferisc dur jo els meus negocis!», es va alçar i va abandonar el local en companyia de Lisa Boyer, una jove euro-asiàtica que deia que es dedicava a la música. Tots dos van arribar a un club de moda de Hollywood uns quinze minuts després, s’hi van quedar una estona i després van anar al motel La Hacienda. El cantant va fer el registre a les 2.30 h de la nit amb el nom de Sam Cooke i senyora, i va pagar els tres dòlars que costava l'habitació. A les 3.00 h la policia va rebre una telefonada de Lisa en què assegurava que l’havien «segrestada».

Així que van acudir-hi, els agents van trobar Cooke mort a l’entrada de l’establiment, assegut a terra i completament nu. Tenia el tors inclinat cap a un costat i el cap contra la paret. Li havien col·locat damunt una jaqueta i mostrava una ferida de bala al pit i blaüres i colps per tot el cos. Segons la versió oficial de la policia, el cantant va intentar violar Lisa, que va fugir, i quan ell va irrompre a la recepció, borratxo i furiós, i va exigir a l'encarregada del motel, Bertha Franklin, que li diguera on havia amagat la xica, aquesta, atemorida per un home negre, corpulent, d’1,80 metres d'alçada, que cridava desorientat, va agafar una pistola i va disparar. 

No hi va haver investigació. El judici va durar exactament quinze minuts. Segons el veredicte, va ser un homicidi en defensa pròpia. Tanmateix, a l’informe policial, hi constava que Cooke presentava diversos trets i, a l'informe forense, que només n’hi havia un just entre la tercera i la quarta vèrtebra. Un tret tan precí­s que el va matar quasi a l'instant. Una obra pròpia d'un professional, no de la treballadora d'un motel espantada i nerviosa.

Tampoc ningú va explicar per què tenia el cap pràcticament arrancat del cos, les mans trencades i el nas enfonsat, com si haguera rebut una pallissa terrible. I tampoc es va fer referència als cinc mil dólars que portava quan va eixir del club, uns diners que no van aparéixer mai.  

Lisa Boyer va ser empresonada uns mesos més tard per exercir la prostitució i per l'assassinat de la seua parella a trets. I Bertha Franklin, l'heroica encarregada, estava vinculada al món del proxenetisme i va acabar morta en estranyes circumstàncies ­huit mesos després d’aquell succés.

No s'ha sabut mai qui va posar fi a la vida de l'estrella del soul. Alguns pensen que volien tancar la boca d'un cantant molt carismàtic amb opinions i amistats cada vegada més incòmodes. Altres atribueixen el crim al seu mànager, Alan Klein, un individu amb mala reputació que li havia estafat diners i al qual l'artista estava a punt d’acomiadar. 

Uns mesos més tard, A Change is Gonna Come, la cançó que Sam Cooke havia compost poc abans de morir, es va convertir en un himne per a la comunitat afroamericana, que encara perdura.