Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Sovint, quan es tracta de confirmar l’autoria femenina d’algunes obres artístiques o fins i tot la participació, els dubtes i les especulacions que hi vessen els especialistes envolten de boira, més espessa encara que l’existent normalment, les dones que hi han estat vinculades amb molta probabilitat. Les autoritats en la matèria fan caure atribucions que semblaven consolidades a favor d’homes de trajectòria coneguda, posant en qüestió, manta vegades, la preparació tècnica i intel·lectual de les que havien estat considerades les creadores fins aleshores. Això és el que trobem en el cas de Dorotea Macip (?-1609) i Margarida Macip (?-1613), les primeres pintores valencianes de les quals ens han arribat notícies, ben poca cosa en realitat. Netes de Vicent Macip i filles de Joan Macip, anomenat Joan de Joanes, de qui van heretar el taller amb el seu germà Vicent Joan, totes dues van col·laborar -un fet habitual- al taller patern; tanmateix, no hi ha cap indici documental que prove la seua intervenció en algunes de les peces que n’isqueren.

Sempre que se’n parla, se solen aportar les referències dels coetanis, com ara Cristóbal de Virués, que va acabar un sonet en què lloava la figura del pare uns anys després de la seua mort amb els versos següents: «De tus tres hijos tu figura sea: / En pincel y colores, Juan Vicente / En ingenio y pintura, Margarita / En discreción y gracia, Dorotea», o també dels pròxims en el temps, com ara el canonge de Dénia Vicent Vitoria (1650-1709), que va viure a Roma, Xàtiva, València i de nou a Roma, on va morir, i que va escriure un tractat sobre art, redactat segurament –així ho indica l'historiador Bonaventura Bassegoda, que el va donar a conèixer el 1995- durant l’estada a la capital de la Costera entre el 1688 i el 1694, en el qual apareix el primer intent de biografia de Joan de Joanes: «[...] han querido dezir algunos, y aún afirmar, que tuvo dos hijas que pintaron admirablemente en el mesmo estilo que su padre, y que ellas solian pintar el pelo y barbas en las obras de su padre con flema mugeril que pareze se les puede contar los cabellos a las figuras, y por no poder Juanes complir con todos los lavores, sus hijas solian copiar sus tablas, y él las acabava de su mano, por cuya causa se ven algunas cosas replicadas. Assimesmo tuvo un hijo de su mismo nombre, que también fue pintor però de poca habilidad aunque imitó el estilo de su padre, y se ven algunas obras en Valencia de su mano que de los poco intelligentes son tenidas por Juanes». Adverteix Bassegoda que, malgrat les imprecisions i els errors, el testimoni de Vitoria és d’un enorme interès des del punt de vista historiogràfic.

Per això cal que parem atenció en el que apunta més endavant: «Sus dos hijas vivieron en perpetua virginidad por amor del arte» (en la partida de defunció, també es qualifica Dorotea de «donzella», és a dir, de verge), una afirmació que, en vista d’exemples semblants, potser al·ludeix a la vida a la qual s’havien de consagrar les dones que mostraven capacitats virils més que no pas al caràcter religiós de la producció de l’obrador. Entre altres, la humanista veronesa Isotta Nogarola, abans, i la pintora bolonyesa Elisabetta Sirani, una mica després, ja es van veure obligades a recloure’s i a romandre cèlibes per posseir capacitats tingudes per masculines. La seua funció era la reproducció, el seu destí, les tasques domèstiques; qualsevol aspiració que trencara aquestes imposicions suposava convertir-se en un ésser androgin, una virago, de sexualitat confusa i il·legítima, que havia de mantindre la castedat a fi de guardar l’ordre establert.

A Bocairent, segons la tradició popular, Dorotea i Margarida Macip van intervindre en el Retaule de la Immaculada, de l’Església de l’Assumpció, encarregat pels jurats de la vila al seu pare, que va faltar abans d’acabar-lo. Amb tot, la manca de cap mena de document que ho acredite, ha fet que només s’haja certificat la participació del germà Vicent Joan, qui, a més, havia signat el contracte com a procurador.

Una altra obra que –segons la tradició oral i diverses fonts- haurien dut a terme les dues germanes -Margarida almenys- és el Retaule de les Ànimes, de l’església de la Santa Creu de València, situat a la capella on fou soterrat el seu progenitor i, amb posterioritat, elles mateixes. Quan el temple esmentat es va enderrocar el 1842, el panteó familiar es va traslladar a la propera església del Carme. L’historiador José Albi, a Joan de Joanes y su círculo artístico (1979), va arribar a la conclusió que aquesta peça i El Salvador, pertanyent a la col·lecció John Ford de Londres, podien haver sorgit de la mà de Margarida. Fa uns anys, però, Fernando Benito, llavors director del Museu de Belles Arts de València, atribuïa l’autoria del retaule a Joan Sarinyena (1545-1619).

Atès que no disposem de cap estudi monogràfic, proveu de trobar pintures d’aquestes artistes en qualsevol manual d’història de l’art o en qualsevol publicació especialitzada, o fins i tot en internet, i comprovareu que hi ha un buit immens i, de vegades, un silenci inadmissible.

• Subscriu-te gratuïtament al nostre butlletí de notícies destacades