Guerra a la guerra

per Jesús Peris

Columnistes

Guerra a la guerra
Guerra a la guerra

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

L’altre dia vaig recordar de sobte una vella cançò de Paul McCartney: «Pipes of peace». És de 1983 i crec que va ser la primera cançó seua que vaig escoltar, almenys amb plena consciència. Aquell any jo en complia 12 i estava començant a formar els meus propis gustos musicals. Crec que era per aleshores quan també cantava «Say, say, say» amb Michael Jackson. Pocs anys més tard començaria a sentir vertadera passió pels Beatles i a aconseguir els seus discos un rere l'altre, en vinil o en casette.

Però «Pipes of peace» m’agradava molt. També el seu videoclip. Hui sé que està basat en fets històrics, en les treves espontànies que van recórrer el front de la Gran Guerra el Nadal de 1914. L’altre dia me la vaig posar una altra vegada i vaig sentir intensa la vella emoció.

Un record em va portar a l'altre i em vaig veure a mi mateix amb el cor encollit veient Johnny got his gun la pel·lícula que Dalton Trumbo va poder dirigir en 1971 a partir de la seua pròpia novel·la. Aquell tronc sense braços ni cames, sord i cec, que va ser un jove ple de futur per fer fins que la guerra el va reduir al límit mínim possible de la vida: una víctima de la guerra que recorda i sent. Dalton Trumbo, aquell director represaliat per la cacera de bruixes als anys cinquanta. I després vaig recordar també Paths of glory, de Stanley Kubrick (1957). I després Gallipolli, de Peter Weir (1981), que vaig veure també jovenet, sense saber molt bé de què anava i em trobí de sobte plorant després de la carrera cap al no-res del protagonista i la imatge congelada de la seua mort.

Referents pacifistes i antimilitaristes que crec que van ser fonamentals en aquells anys de despertar a la història i de construcció intuïtiva de la meua ideologia. Pensava en ells quan vaig ser objector de consciència i vaig preferir anar a una escola d’adults que a aprendre a utilitzar el Cetme. Referents pacifistes i antimilitaristes que hui em tornen a semblar subversius, envoltats com estem del discurs del ardor guerrero, del prietas las filas, i posicions que ens eviten entendre el que està passant a Ucraïna, el que està passant des de 2014, la topetada entre l’expansionisme rus i la dialèctica de l’OTAN que mai va deixar enrere la guerra freda, entre el militarisme de Putin i el de Biden, amb Europa una altra vegada com a tauler de la disputa. Sembla que dir «no a la guerra» és molt difícil hui, sense que et diguen que dones suport a Putin, i més difícil encara és dir que estàs fart que Europa faça seguidisme dels interessos geopolítics dels Estats Units, tan llunyans, tan arrogants, tan hipòcrites. Ha d’haver una manera perquè Europa, tot Europa, puga viure en pau. Ha d’haver-la.

Crec que era Jean Jaurés qui deia allò de «Guerra a la guerra». O potser fora després Ernst Friedrich qui va trobar aquesta fórmula feliç, no ho recorde ara. Pero Jaurés (i altres, com Rosa Luxemburg) tenia clar que la guerra imperialista no és assumpte dels obrers. I tan carregat de raó estava que el van assassinar per dir-ho i durant quatre anys, malgrat les treves de Nadal, els camps d’Europa vessaven de sang. I el que faltava per vindre.

Hui, al 2022, una altra vegada, el pacifisme és subversiu quan és bandejat i ridiculitzat pels discursos oficials, pel govern més social de la història, amb honroses excepcions, i pels mitjans espanyols tan unànimes com acostumen. Per això, mentre joves russos i ucraïnesos moren en el cor d’Europa, mentre vides encara per fer acaben de sobte (com el cadàver viu de la pel·lícula de Dalton Trumbo) en nom d’estratègies geopolítiques dels qui veuen el món com un tauler d’escacs, o de Risk, és molt necessari dir una altra vegada, alt i clar, «no a la guerra». O, millor encara, com deien els qui tenien consciència de classe i perspectiva històrica davant d’aquella altra guerra imperialista de 1914, «guerra a la guerra».