Guerra a Ucraïna: el principi de la III Guerra Mundial o la fi de l’actual ordre mundial? (i 2)

Cal conèixer la història completa per poder ser conscients que la situació és més complexa del que diuen els mitjans

per Francisco Ordiñana

Veus

Guerra a Ucraïna: el principi de la III Guerra Mundial o la fi de l’actual ordre mundial? (i 2)
Guerra a Ucraïna: el principi de la III Guerra Mundial o la fi de l’actual ordre mundial? (i 2)

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Per a intentar frenar aquesta influència cada vegada més gran de la Xina, els EUA han anunciat la intenció de crear una espècie d’OTAN a Àsia. Però en la meua opinió aquesta estratègia és un greu error i està condemnada a fracassar per tres motius: 

- Igual que a Àfrica, els països asiàtics han patit durant molt de temps el colonialisme i l’imperialisme occidental, incloent-hi els EAU (el cas més conegut és Vietnam).

- Quasi tots aquests territoris formen part de la Franja i la Ruta o mantenen relacions comercials amb Rússia, com ara l’Índia o Israel.

- La Xina, de la mateixa manera que Rússia, no permetrà que els EUA posen míssils a les seues portes. De fet, no és molt intel·ligent amenaçar d’aquesta manera al país que sosté l’economia dels EUA gràcies a la compra del seu deute extern. 

Així, únicament aquesta estratègia podria funcionar amb el Japó, enemic tradicional de Rússia, la Xina i Corea del Nord; amb Corea del Sud, colònia dels EUA, però augmentaria considerablement la tensió amb Corea del Nord, una altra potència nuclear i tampoc crec que generaria moltes simpaties entre la població sud-coreana; amb Israel, ja hem vist que està disposat a continuar comerciant amb Rússia, per la qual cosa no pareix molt partidari d’unir-se a l’OTAN.

Per altra banda, recentment s’ha anunciat que el govern dels EUA hauria enviat una delegació a Veneçuela perquè el govern de Nicolás Maduro deixara de donar suport a Rússia a canvi de vendre als EUA el seu petroli i gas, a més d’eliminar totes o quasi totes les sancions que sofreix el país. Amb aquest moviment es ratificaria el reconeixement de Nicolás Maduro com a president legítim de Veneçuela, en compte de l’autoproclamat Juan Guaidó, que es convertiria en un pària internacional i suposaria una gran humiliació per a tots aquells governs que li van donar suport i el van reconéixer com el vertader president veneçolà, començant pels EUA i la UE. 

Però és que també s’ha anunciat que la Xina farà de mediador entre Ucraïna i Rússia per a arribar a un acord, amb la qual cosa guanyarà un paper encara més destacat en l’àmbit internacional, especialment si s’aconsegueix la pau, en detriment del tradicional paper de mediació i resolució de conflictes per part dels EUA i Europa.

Per un altre costat, diversos països d'Europa Oriental ja s'han mostrat contraris a les sancions i a l'enviament d'armes a Ucraïna. És més, continuaran mantenint relacions amb Rússia i formen part de la Franja i la Ruta, com ara Bielorússia, Sèrbia, Hongria, Montenegro o Bòsnia i Hercegovina. Fins i tot hi ha països d'Europa Occidental que formen part de la Franja i la Ruta, com ara Portugal; i els que no, tenen una forta dependència de les exportacions xineses i del gas rus, per la qual cosa no els poden aïllar. A més, hi ha partits i organitzacions occidentals que tampoc són partidaris de l'enviament d'armes ni de la permanència en l'OTAN. Per tant, no hi ha cap Europa unida. Ni tan sols una Europa Occidental unida per molta propaganda que llencen els mitjans.

Per a acabar, no oblidem que l'objectiu final de la Xina és proclamar-se Estat socialista al voltant del 2050, un Estat que comptaria amb autosuficiència energètica, entre altres coses, gràcies a la fusió nuclear. De fet, ja ha aconseguit que funcione un reactor d’aquest tipus durant 17 minuts i s’acaba de publicar que els científics xinesos han descobert la manera de crear tungsté pur, un metall fonamental per a revestir les parets del reactor de fusió nuclear. A més, la Xina és el país amb més reserves de tungsté al món. Segurament la Xina compartiria aquesta tecnologia amb els seus aliats com Rússia, Cuba i Corea del Nord, entre molts altres. I Occident sap això i també que aquest pas al socialisme podria provocar un efecte dòmino entre els membres de la Franja i la Ruta, de manera que existiria la possibilitat de l'aparició d'un bloc neosocialista gegantí basat en la cooperació i en la no-ingerència en els assumptes interns d’altres països (inclosa la reconversió de Rússia al comunisme per la forta nostàlgia de l’URSS, ja que una enquesta la va situar per damunt del 60%) i de la dependència d’Occident. Aquesta seria la fi del vell ordre mundial tal com el coneixem. 

La pregunta que ens hem de fer és: Occident està disposat a canviar, almenys la UE, i acceptar el nou ordre mundial multipolar que s'acosta i que no acceptarà la dominació occidental i nord-americana, aconseguint una convivència pacífica i sostenible d’igual a igual, o s'aïllarà en una bombolla per a crear-se la sensació de tindre el control i tractant inútilment d'imposar les seues regles a la resta del món? Jo crec que és millor la primera opció i ací és on entraran els pobles occidentals (per descomptat, també els partits, sindicats i organitzacions progressistes) i hauran de forçar als seus governs a seguir aquest camí. Una cosa està clara: el temps de l’hegemonia inqüestionable d’Occident s’acaba i això no es pot aturar amb sancions, amenaces, intervencions militars o colps d’Estat. 

Com a historiador, he aprés que hi ha una llei universal que es compleix sempre: Tot, absolutament tot en aquest món, té un final. Especialment els imperis. Tots acaben desapareixent: el babilònic, l’egipci, el persa, el macedònic, el romà, el turc, l’espanyol, el francés, l’alemany, el britànic, el rus, el japonés i el nord-americà, entre molt altres. També l’heteropatriarcat, que no deixa de ser una creació humana com els imperis polítics, econòmics i militars que he esmentat i, per tant, finita.

La qüestió és: quina decisió prendrà Occident davant d’aquesta situació? El seu futur a mitjà i llarg termini depén d’aquesta decisió i tots ens hem d’implicar.