De la columna al dietari

per Salvador Vendrell

Columnistes

De la columna al dietari
De la columna al dietari

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Quan Emili Piera va publicar el Diari de la plaga, vaig explicar que no me l’imaginava confinat, tancat en un pis sense fer res, només llegint i mirant sèries i pel·lis. Deia que, si el tancaven en una casa, el veia escrivint sense parar. Va escriure el Diari de la plaga que era el segon volum de la sèrie Escriure a pessics, però que va publicar primer per raons d’oportunitat. Ara, acaba de traure al mercat el primer volum en què, entre moltes altres coses, conta que la gènesi d’aquests dietaris la podem trobar en aquella «necessitat» d’escriure —o manera de viure o morir— de què parlava Joan Fuster: «morir deu ser deixar d’escriure». I és que quan Emili deixà d’escriure la seua columna, que feia tots els dies al diari Levante EMV, i des de feia vint-i-vuit anys, va sentir un buit: s’alçava del llit i trobava a faltar la columna. No sabia què fer amb aquelles «idees soltes, frases encunyades, sentències i aforismes» que li venien al cap i que ja no tenien destinataris. I tenia unes ganes cervals de «mamprendre la metralleta justiciera, de redactar una proclama o descriure un paisatge traspassat de lirisme». Tenia moltes ganes d’escriure i tenia el buit. Estava acostumat a fer la seua columna diària que ja no tenia. I, «davant d’aquell formigueig de l’ànima o desfici existencial» va pensar abocar les energies que guardava com una «reserva hidrològica» cap a la forma del dietari.

I, com en les seues columnes, parla de tot. Del periodisme que veu «pitjor que no mai». «Pitjor que en els darrers anys de Franco (i no és mèrit de Franco òbviament)». La crisi econòmica i la revolució digital ha castigat el periodisme. La crisi ha servit, com passa amb la resta dels sectors productius, per a consolidar uns sous de misèria i «destruir la vida professional de molts periodistes amb retallades i reduccions de plantilla». ¿Com imagineu que es faran les mateixes planes d’un diari amb la meitat de personal? Un bon periodista ja consolidat i bon professional avui no és rendible per a un diari, el fan vell abans d’hora i l’acomiaden. En definitiva, Emili es queixa que en la professió es cobra poc o no es cobra: «El periodisme digital que, per sort, va consolidant algunes capçaleres, de segur que només pot oferir, a curt termini, una retribució complementària». I en el pecat tenim la penitència: «No cal dir que un periodisme degradat sempre serà més del gust del poder polític i econòmic, que un de vigilant».

En el dietari de Piera trobareu recomanacions de lectures com ara de Veus, la mar: «Víctor Labrado fa servir eines semblants a les de Nobel Aleksièvitx o les del mexicà Juan Rulfo d’El llano en llamas. Veus amb accent propi. Dialectes preciosos i precisos». També hi trobareu descripcions de paisatges: «L’espectacle dels cirerers en flor s’escampa per un amfiteatre coronat per les agulles i penya-segats de la Serra Foradada...» Confessions, com ara, que no és independentista. Té molts amics que ho són, però malgrat llegir i escoltar «fonts comunes» ell no ho és. Però reflexiona sobre la presumpció d’innocència. No tingueren llibertat provisional els presos del Procés, però si que la tingueren els «lladres financers de les Caixes i de les black cards i els violadors de la Manada». No falten les premonicions, com ara «O és que el senyor Casado és gafe..» Ni el consells com el de J.J. Pérez Benlloc: «No penses, escriu». Ni tampoc trobem a faltarpreguntes gairebé metafísiques com les que es fa amb el periodista Joan Llobell, gitats sobre una duna. Pregunta Llobell:

«—Els peixos dormen?
—Les gallines suen? —retruque jo.
—Les tortugues tenen mamelles? —remata Llobell»
 

En definitiva, un dietari en què trobareu de tot: relacions de parella, reflexions sobre la socialdemocràcia, el que és políticament correcte..., com trobàveu en les columnes que Emili ens feia, cada dia, en la premsa. Ah! Se m’oblidava, com en tota la literatura, no podia faltar el suc biogràfic:

«Com em confià el tio Paco Gandia, cronista insigne del Levante U.D., quan va conéixer el meu germà Juanjo:
—Aquí ton pare posà més llavor.»