El Desert de les Palmes, a la Plana Alta

per NLV

Tresors del País Valencià

Restes del convent carmelità vell del Desert de les Palmes
Restes del convent carmelità vell del Desert de les Palmes

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

El Parc Natural del Desert de les Palmes és un paratge de la Plana Alta, de 3.200 hectàrees, que inclou la serra de les Santes i la serra del Desert de les Palmes. Aquesta última rep el nom per la presència d'una congregació carmelitana que denomina «desert» els espais dedicats a la retirada espiritual i per l'abundància del margalló (Chamaerops humillis), l'única palmera endèmica d'Europa. 

Aquest massís, paral·lel al litoral, agrest, de tons rogencs, està format per grans blocs fallats, desnivellats i escalonats cap a la mar. En la corda principal se situen Sufera, el Bartolo (729 m), Huguet, la Mola del Morito i la Roca Blanca; en l’escaló següent, hi ha les Agulles (537 m), la Corda, Montornés i la Parreta, i en l’alineació més pròxima a la costa, Santa Àgueda (247 m), Corvatxos o Molinàs. 

Les Agulles de Santa Àgueda | Viquipèdia

Fauna i flora

La vegetació del parc natural es troba en estat de regeneració a conseqüència dels greus incendis que va sofrir entre 1985 i 1992. La vegetació potencial és un bosc mediterrani de carrasques (Quercus rotundifolia) i sureres (Quercus suber) i, en llocs molt favorables, roures (Quercus faginea). Per la seua banda, les pinedes (Pinus halepensis i Pinus pinaster) només formaven comunitats permanents a les crestes més exposades al vent, de forts pendents i sòls molt secs. 

La vegetació climatòfila està molt degradada per la pressió humana secular (pasturatge, carboneig, abancalaments, incendis, etc.) i, per això, prosperen comunitats secundàries. En general, la pineda amb matoll aconsegueix un gran desenvolupament al massís litoral.

Sobre sòls carbonatats, els carrascars constitueixen la vegetació arbòria climatòfila del massís, acompanyats de Rubia peregrina, Chamaerops humilis, Rhamnus oleoides (arç negre), Rhamnus alaternus (aladern, etc.). Hi resten exemplars aïllats i bosquets de Quercus rotundifolia. La desaparició del carrascar ha donat pas als coscollars amb llentiscle, romer, bruc d’hivern, argilaga, etc., i a la invasió de Pinus halepensis. Hi ha exemplars aïllats de sureres, encara que el Pinus pinaster hi adquireix un gran desenvolupament. Finalment, a les zones més humides hi hauria roures, dels quals s’han conservat alguns exemplars prop de l’ermita de les Santes. 

De la fauna, variada, destaca el gripau llevador, el llangardaix ocel·lat, el lludrió ibèric i la colobra de l'escala entre els rèptils i amfibis. I de la població d’ocells, molt rica, l'àguila cuabarrada, el xoric, el tallarol esparverenc, el xot, el mussol, el mussol banyut o el dux entre les rapaces. També són comuns la perdiu, la tórtora, la tallareta, el colltort o el corb.

Calvari vell del Desert de les Palmes amb el Bartolo al fons | Viquipèdia

Patrimoni arquitectònic

El Desert de les Palmes conté un patrimoni cultural variat i valuós que documenta formes humanes d’habitar i explotar el massís, d’usar les fonts i de gaudir de les panoràmiques. Hi ha recintes defensius, ermites, masies, abancalaments, hortes, corrals... Al vessant oriental del massís, tres castells islàmics (Miravet, Montornés i la Magdalena) dominen un territori litoral extens. Aquests recintes, ocupats i reformats després de la conquesta, van continuar fent la mateixa funció. D’altra banda, a l’allargada vall de Miravet, sobre una mola rocosa aïllada quasi inexpugnable, es troba el castell de Sufera.

També hi ha antigues ermites en llocs de grans qualitats paisatgístiques, entre les quals destaca la de les Santes, de fundació medieval (segle XIV) i renovació barroca (segle XVII).  El conjunt arquitectònic i l’entorn natural –un lloc identitari per als veïns de Cabanes– és un dels recintes més privilegiats de tot el Parc Natural. 

També cal destacar-hi el Castell Vell i l'Ermitori de la Magdalena, lloc on s’ubicava antigament la ciutat de Castelló de la Plana i al qual acudeixen els veïns de la capital en la Romeria de les Canyes durant les festes de la Magdalena des de l'any 1378.

Ermita de les Santes, a Cabanes | Viquipèdia

El convent carmelità 

Des de la conquesta cristiana, precisament per estar deshabitat, el vessant oriental del Bartolo –emmarcat entre les Agulles de Santa Àgueda i el castell de Montornès– va ser adquirit el 1691 per a la fundació d’un desert carmelità. Immediatament, van començar les obres del convent i es van condicionar l’hort i altres bancals de conreu. L’any 1709 es van iniciar les pràctiques eremítiques a la Santa Muntanya.

Els frares –dedicats al retir, la soledat, l’oració i la contemplació enmig d’un valuós espai natural– el van dotar de símbols de l’espiritualitat carmelitana i d’hagiotopònims d’eremites que van poblar les soledats del desert de la Tebaida a l’Egipte protocristià. El lloc, que recorda el mont Carmel de l’altre costat de la Mediterrània, és una casa de silenci, solitària.

Des de mitjans del segle XIX la interrupció de la clausura i l’obertura de les porteries –en aplicació de les disposicions d’exclaustració– va permetre l’entrada al Desert de visitants que no necessàriament coneixien el símbol de la Santa Muntanya. Enfront del món de la Plana, s’alçava un paisatge sagrat on habitava la virtut. Aquesta imatge romàntica va evolucionar fins a convertir el paratge en la serra que aportava caràcter i identitat a la ciutat de Castelló de la Plana. El massís era un quadre policrom de natura atractiva (les Agulles de Santa Àgueda, la font Tallada, la vall «alpina» de Miravet). Amb el pas del temps, els entorns del Desert es van convertir en estudi de fotògrafs i pintors, matèria de publireportatges evocadors de la soledat i del silenci. 

La congregació carmelitana ha aportat al Parc de dos importants monuments: les restes del Monestir antic i el Monestir nou. En l'actualitat, també s'hi ubica el Centre de Conservació de la Tortuga Mediterrània.