Llançar el bòlit el més lluny possible

Aquest joc tradicional rep diversos noms: pic i pala, escampella o boli, entre altres

per NLV

Esplai

Llançar el bòlit el més lluny possible
Llançar el bòlit el més lluny possible

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

El bòlit, pic i pala, escampella o boli, entre altres noms, és un joc tradicional que consisteix a fer botar un bastonet acabat en punta en els dos extrems, anomenat bòlit o pic, pegant-li un colp amb la pala de dalt a baix en una de les puntes, per llançar-lo amb força una vegada està en l'aire. Mentre el bòlit vola, els altres jugadors han de tractar d'agafar-lo, però així que cau a terra, ja no es pot tocar.

El jugador que colpeja repeteix aquesta acció tres vegades, partint d'on ha arribat el bòlit amb el darrer colp. Si un dels altres jugadors agafa el bòlit mentre vola, passa ell a tustar. Ara bé, si després de les tres vegades de ventar-li colp, no l'ha agafat ningú, el jugador següent tira el bòlit d'allà on ha caigut la darrera vegada contra la paleta, que ha estat col·locada damunt la ratlla de sortida. Si la toca, passa a ser qui colpeja i, si no, ho prova el següent, i així fins que algun jugador toca la paleta. Si després de provar-ho tots no l'ha tocada ningú, torna a batre el mateix que ho ha fet abans, perquè no s'ha aconseguit desplaçar-lo.

Habitualment, es juga en equips, d'entre quatre o sis jugadors, que abans de començar pacten quin dels dos comença el joc, el nombre de punts (això és el total de distàncies medides en palades, o llargària de la pala) que s’han d’aconseguir per guanyar, i altres detalls, com si és vàlid recollir el bòlit de rebot, o la distància mínima on s’han de situar els jugadors de l’equip contrari. Els jugadors del primer equip juguen successivament, i quan ja han picat tots el bòlit, comença l’equip contrari.

Curiosament, el bòlit o pic i pala és molt semblant al criquet anglés o al beisbol americà.

Elements del joc | Vilapèdia

Orígens del joc

Alguns autors apunten que ja es practicava a la Grècia clàssica i, actualment, es tenen referències que a l'Afganistan i Orient pròxim també es juga.

Segons Joan Amades, a l'auca dels Jocs de la Mainada, es pensa que aquest joc també té un origen màntic, és a dir, relacionat amb l'endevinació o la predicció. Originàriament, devia ser més o menys així: el bruixot o endevinador, situat dins d'un ampli cercle en el qual havia dibuixat nombrosos signes i compartiments, feia saltar el bòlit amb la paleta, veia la trajectòria del bastonet i el punt on queia les repetides vegades que el tirava i d'aquestes observacions deduïa l'esdevenidor.

Amb el nom d'escampella, ja era conegut a València a l'època medieval, com confirmen els versos de Jaume Roig a L'espill, o llibre de les dones: «per reduir-la / jugava birla / sovent ab ella / joc d'escampella».

Als països nòrdics es juga una variant del pic i pala que encara s'aproxima més a l'actual beisbol. Allí, el camp acostuma a ser d'herba. El jugador que colpeja el bòlit és dins d'una àrea circular i, mentre els altres busquen el bòlit entre l'herba, ell ha de fer voltes al cercle des d'on l'ha llançat. Es compten els punts pel nombre de voltes que ha fet durant el temps que els altres proven de trobar el bòlit.

A Galícia existeix un joc semblant conegut amb el nom de billarda o estornela i existeix fins i tot una «Liga Nacional Galega de Bilharda» i a Euskadi es coneix amb el nom de txirikila. També es juguen variants en altres indrets d'Europa, com ara Itàlia.