Eixe costum espanyol (i del PSOE) de trair el poble sahrauí

per Jesús Peris

Columnistes

Eixe costum espanyol (i del PSOE) de trair el poble sahrauí
Eixe costum espanyol (i del PSOE) de trair el poble sahrauí

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Ja he escrit en alguna ocasió que per a mi el Sàhara Occidental són els xiquets que cada any venien a passar l’estiu a Paterna, i especialment un d’ells, que finalment es quedà a viure, Bana Lekbir, al qual li vaig dedicar una columna fa un temps. Evidentment tinc tot el respecte i tota la compasió envers els refugiats ucraïnesos que estos dies estan havent d’abandonar precipitadament les seues cases per fer front a un futur extremadament incert, però em fa gràcia llegir que hi ha qui justifica la diferència en la reacció social i mediàtica cap a les respectives situacions basant-se en una suposada major proximitat cultural dels ucraïnesos respecte al poble sahrauí i al poble palestí. Sempre em sorprén un poc, però em diverteix, l’autopercepció de molts espanyols i espanyoles com a blancs caucàsics. En aquells estius amb Bana ens va quedar clar a tots els qui el vam conéixer on estan les afinitats evidents, els veïnatges i les proximitats culturals.

A més, Espanya té una enorme responsabilitat cap al Sàhara. Al remat són els qui estan pagant les aventures colonials espanyoles del segle XX, el patètic intent de compensació per haver perdut la condició d’imperi colonial a la guerra de Cuba. Traïts i abandonats una vegada i una altra des del 1975, definitivament haver sigut una colònia espanyola és una doble dissort.

Ara, a més, està clar i explícit que l’estat espanyol està al costat del Marroc al conflicte. I ho està perquè el govern més social de la història ha decidit fer-ho palés. La proposta de solució de Pedro Sánchez coincideix amb la del Marroc. Mentre escric estes línies, sembla que això ha provocat un inici de conflicte diplomàtic amb Algèria, el que encara fa més incomprensible tot plegat. Siga per la necessitat de tindre content Marroc com a aliat en la política de frontera, siga per alèrgia a la paraula autodeterminació, el cert és que el govern espanyol ha trencat un consens històric de l’esquerra a l’estat espanyol i ha decidit fer exactament respecte al Sàhara el contrari de la seua retòrica amb Ucraïna: donar suport al fort, a l’invasor, i donar per bona la seua política de fets consumats. I reconec que això m’ha sorprés. Quan penses que el PSOE ja no et pot sorprendre, n'arriba una encara més grossa. La seua capacitat de traïció no coneix límits.

És de veres que al PSOE cal reconéixer-li regularitat: sempre decep; però açò sembla fins i tot una mica massa. No sé exactament quina és la jugada, si es tracta de ser un peó fidel dels Estats Units esperant un premi o és simplement la qüestió de frontera i la capacitat desestabilitzadora del Marroc amb la seua capacitat d'obrir les tanques que retenen les persones migrants al seu costat. Tampoc sé les conseqüències que això tindrà en el futur en les no menys importants relacions amb la proveïdora Algèria. El que sí que em queda clar és l’absoluta manca d’escrúpols del PSOE i particularment de Pedro Sánchez, renovador brillant de la tradició de decepcions i traïcions als valors de l’esquerra atresorada per l’antic partit socialista esdevingut partit liberal dinàstic. També que la posició diplomàtica de l’estat espanyol en un context tan complicat com l’actual és tremendament oportunista, poc confiable, molt feble i un punt ridícula. I també que faça el que faça el PSOE no hi ha res que Podemos no siga capaç d’engolir. Un tuit sobreactuat, i endavant. Que els carguitos s’han d’estirar mentre es tinguen, que ningú sap mai quan tornaran.

I per descomptat em queda clar el buidatge programàtic i ideològic de la suposada esquerra espanyola, la seua capacitat d’incoherència que acaba per buidar de sentit la pròpia condició. No hi ha cap element ideològic que no es puga abandonar si qualsevol possible guany conjuntural ho fa aconsellable. Fins i tot un element tan transversal com la solidaritat amb el poble sahrauí es pot abandonar sense previ avís ni justificació, amb la certesa que els mitjans amics ja tiraran d’argumentari.

I queda també claríssim que una vegada més mirar això que posa en el DNI i que tant tiren en cara els nacionalistes espanyols fa autèntica vergonya. No queda una altra que expressar amb ràbia i contundència, de poble a poble, la nostra solidaritat amb el poble sahrauí i amb la seua lluita. Perquè seua és la raó, i perquè seu és el dret a la llibertat.