Al peu de la lletra

per Marian Díez Picó

Columnistes

Al peu de la lletra
Al peu de la lletra

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Em desconcerta enormement l’ascensor del meu edifici. Bé, més que l’ascensor una xicoteta pantalla que van instal·lar dins fa un temps i de la qual, a hores d’ara, encara desconec quina és exactament la seua utilitat. Em passa igual amb els càrrecs de confiança dels polítics, però en el cas de la pantalla almenys resulta més econòmica.

Cada matí quan l’agafe per anar a treballar de sobte comença a dubtar si baixem o muntem tractant d’intimidar-me o fer-me replantejar-me la possibilitat d’utilitzar les escales. És com si estiguera enutjat amb mi per ser la primera que li dona faena tan prompte. Crec que em mira amb ràbia com feia jo abans amb el despertador. Ara em fa igual, fins i tot estic desitjant que sone perquè ja fa tres hores que estic desperta repassant mentalment les coses què he de fer cada dia, tractant de posar ordre en el capítol de la sèrie de torn que no vaig aconseguir visualitzar íntegre la nit anterior, o tractant d’esborrar de la memòria que una nit més vaig ser incapaç d’anar-me’n al llit sense la meua dosi corresponent de xocolate. Els cinquanta s’acosten perillosament i l’insomni sembla ser altre dels regalets que porten afegits.

Així les coses, el primer que escolte cada dia, és eixe «subiendo-bajando» que repeteix tres o quatre voltes l’ascensor fins que definitivament opta per obeir, complir amb la meua ordre i deixar-me en la planta baixa. Clar, així vaig jo ja tot el dia, amb les emocions revolucionades i sense saber ben bé si és altre mal col·lateral de l’edat o el resultat d’agafar al peu de la lletra les indicacions matutines de l’ascensor.

Amb les notícies fa igual. A banda de desestabilitzar-me emocionalment cada matí, aquella pantalla també dona informació que considera rellevant per al dia a dia i per al creixement personal dels usuaris de l’ascensor, sols que com jo amb els capítols de les sèries, la majoria de vegades també es queda a mitges. A voltes és com si no s’atrevira a mostrar la realitat —comprensible amb el panorama que tenim—, i d’altres com si s’avergonyira de la notícia en si i optara per deixar la frase a expenses d’uns punts suspensius que deixen tot el marge possible a la imaginació per a elegir el final que cadascú desitge per a aquelles notícies. Una setmana porte sumida en l’ansietat de saber el que s’amaga darrere dels punts suspensius de «Lo que piensa realmente Isabel Preysler de Vargas Llosa…» Vaja, que entre el «subiendo-bajando» i això, entendreu que és impossible concentrar-se en la faena.

Passat diumenge només eixir al carrer em vaig creuar amb un veí que segurament no es va adonar dels punts suspensius o, directament, va optar per ignorar-los. Va agafar al peu de la lletra el que va veure escrit a la pantalla i es va tirar al carrer amb màniga curta i pantalons de lli. Plovia tot el que no havia plogut els últims sis mesos, però ell havia fet cas, cent per cent, al missatge de l’ascensor que deia: «ha llegado la Primavera…» Poc més tard vaig poder comprovar que la resta no, la resta seguia instal·lada encara en l’hivern, en la majoria de casos, no per falta de ganes, sinó perquè al meu poble la primavera no arriba quan ho diu el calendari o El Corte Inglés, al meu poble la primavera arriba amb el Diumenge de Rams. Eixe dia que les criatures han de lluir cuixa i calcetins de perlé a joc amb el llaç de la palma, encara que l’endemà facen cua a la consulta del pediatre per posar remei als despropòsits primaverals del dia anterior.

Ja se sap, les tradicions com els avisos d’alarma general s’han de complir al peu de la lletra, així que no és d’estranyar que aquests dies s’haja incrementat notablement la compra de productes com l’oli de gira-sol. Producte, d’altra banda, que curiosament mai he vist incloure a ningú en la cistella de la compra i que ara resulta indispensable en qualsevol casa. No sé, potser també són coses de l’edat, però cada dia em costa més d’entendre la realitat que m’envolta.