La cançoneta del «pensament crític»

per Vicent Riera i Escrivà

Tribuna

La cançoneta del «pensament crític»
La cançoneta del «pensament crític»

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Xavier Ros-Oton (Barcelona 1988), matemàtic català guanyador del premi a la Investigació Científica 2019 de la Fundació Princesa de Girona, especialista en l’anàlisi de les equacions en derivades parcials i, més concretament, en la teoria de la regularitat d’equacions el·líptiques i parabòliques, no fa molt de temps afirmava, en una entrevista a un periòdic digital del nostre país, que la matemàtica consistix en comprendre les coses i allò que es fa en les escoles i en els instituts és, bàsicament, calcular. Estima que és molt positiu que la gent veja en les matemàtiques coses distintes del mer càlcul i que és una pena que la mateixa lògica siga una matèria que en l’institut no s’associa a la matemàtica, sinó solament a la filosofia. Ros-Oton creu que és molt necessari que la gent veja la part més bonica de la matemàtica, però que, malauradament, això no ho arribem a contemplar quan estudiem eixa matèria en la secundària i en el batxillerat.

Tot açò ens fa intuir que Ros-Oton, com a excel·lent matemàtic que és, és perfectament conscient del fet que la força de les demostracions matemàtiques està fonamentada en arguments lògics tan acreditats com el de la reducció a l’absurd, el modus ponens, el sil·logisme hipotètic i altres. Esta relació ancil·lar (de servici), que la lògica sembla mantindre amb la matemàtica, també es dona en altres àmbits del saber com la filosofia, l’economia, la retòrica, la ciència política o la literatura d’assaig; i constituïx el nucli dur d’allò que alguns, pomposament, anomenen el «pensament crític». Però parlem ras i clar: si hem de ser mínimament coherents i volem que els nostres alumnes arriben a tindre, ja no una mica de «pensament crític», sinó un pessic de pensament tout court; hauríem d’introduir, ben d’hora, la ciència de la lògica en el currículum escolar i atorgar-li a esta sublim disciplina la importància que mereix; perquè només aquella persona que domina esta art de la lògica pot arribar a tindre una autèntic «pensament crític», tingueu en compte que abans d’aprendre a pensar críticament, hem d’aprendre a pensar correctament, o siga que hem d’aprendre a pensar segons les lleis de la lògica.

Hui en dia, els responsables educatius de bona part de l’espectre polític proclamen als quatre vents les bondats i virtuts del «pensament crític». Afirmen que ens cal una ciutadania crítica que no es deixe entabanar pels poders fàctics que miren constantment d’imposar la seua visió del món i de les coses al pacífic i acrític ciutadà que pot arribar a patir in propria pelle (en la seua pròpia pell) els excessos i abusos d’aquells; però, al meu entendre, això del «pensament crític» no passa de ser un mer eslògan insubstancial i enganyós que eixos representants fan servir sense pensar-s’ho gens ni mica. ¡Ja em conformaria jo amb el fet que la gent pensara, críticament o no, en les causes i les possibles conseqüències dels seus actes! A molts dels nostres representants educatius se’ls ompli la boca amb aquella lletania del «volem ciutadans que siguen crítics amb el poder establit», però quan algun incaut els presenta arguments que entren en conflicte amb els seus eslògans partidistes i «aborregadors», solen fer cara de pomes agres i posar-se més tensos que Spiderman en un descampat.

De fet, hui com abans, el «pensament crític» constituïx, al meu parer i tenint en compte la meua percepció de la natura humana, un autèntic i imminent perill per a la integritat física, moral i econòmica d’aquell que el practica. Tinc constància d’un bon grapat de persones amb «pensament crític» que, en estos moments, estan cancel·lats en les xarxes socials, són a la garjola o exiliats a més de mil quilòmetres de sa casa. Malauradament, en la nostra vida no sembla governar la cristal·lina coherència persuasiva de la lògica, sinó, més aïna, el brogit i la fúria sorda del fanatisme, de l’eslògan i del dogma. En els discursos dels nostres representants polítics, al meu parer, continua havent-hi molt de pathos (aprofitament de les emocions de l’auditori), poc d’ethos (fiabilitat o solvència de l’orador) i gens de logos (proves lògiques i argumentatives fermes).

Comptat i debatut, fem-nos-ho mirar abans de parlar tan gratuïtament de «pensaments crítics» i altres històries, i tinguem ben en compte que el fet de ser uns inconformistes o uns rebels no vol dir ipso facto que estiguem reblits d’arguments vàlids, de raons i de sentit comú; de vegades passa ben bé tot el contrari i allò que volem fer passar per «pensament crític» no deixa de ser pura cabuderia, sectarisme o obcecació.

El 14 de gener de cada any, se celebra el Dia Mundial de la Lògica, una efemèride que mira de posar en el lloc que es mereix el paper de la lògica en la nostra vida. Com he deixat entreveure més amunt, es tracta d’una disciplina que està present en molts àmbits de la nostra vida (matemàtiques, economia, política, retòrica, informàtica, tecnologia de la informació i de la comunicació...). Es va triar eixe dia perquè coincidix amb la data del naixement d’Alfred Tarski i la de la mort de Kurt Gödel, dos dels més importants estudiosos de la lògica en el segle XX. Anime, vivament, els centres educatius del nostre país a celebrar eixe dia com cal.