Fer rodar el cèrcol

Aquest joc ancestral també s'anomena rodanxa, rutla o rutlla

per NLV

Esplai

Fer rodar el cèrcol
Fer rodar el cèrcol

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

El joc del cèrcol, rodanxa, rutlla o rutla consisteix a fer rodar una peça de fusta o de metall, encorbada en forma de cercle, per terra. Primerament, el jugador impulsa el cèrcol amb la mà i després ha d'aconseguir mantindre el gir amb algun estri, que pot ser un simple bastonet o una guia més elaborada en forma de forquilla a l'extrem d'un mànec.

L'objectiu és que el cèrcol córrega tant com siga possible, malgrat les dificultats d'un terreny desigual. Es pot jugar individualment o bé competir entre diversos jugadors.

Hi ha varietats del joc que inclouen maniobres difícils amb el cèrcol, però, en general, es fan curses en un circuit o una pista, amb línia d'eixida i d'arribada, que s'ha de recórrer sense que la rodanxa caiga a terra.

Aquest joc tradicional ajuda els xiquets al desenvolupament del moviment, la coordinació, l'habilitat i l'equilibri.

Un joc ancestral

Asseguren que el cèrcol es va inventar a l'Antic Egipte, fa més de 3.000 anys. Posteriorment, cap a l’any 300 aC, a Grècia, Hipòcrates recomanava el joc de fer rutllar una rodanxa com a exercici físic adient per a persones de constitució dèbil. Hi ha nombroses representacions de joves efebs amb aquesta peça, decorant peces de ceràmica. El cèrcol era també un estri per a gimnastes emprat per persones adultes que volien exercitar-se. Un dels significats del terme grec τροχός («trocos») és precisament cèrcol.

Els «trocos« grecs eren de dimensions més aïna grans. Segons les imatges en ceràmiques semblen estar formats per dues o tres peces de fusta lligades amb cordell o filferro a intervals. La peça impulsora i directriu, a la mà del jugador, era un bastonet recte anomenat «elater» o «cabdos».

Ganimedes amb un cèrcol, símbol de la seua joventut. Cràtera de figures vermelles àtiques, 500-490 aC

Els romans modificaren els cèrcols grecs i els anomenaren «trocus». N'hi havia de bronze, amb anells inserits i balders, que podien desplaçar-se per tot el voltant. I, segons alguns, amb campanetes a la part interior, que dringaven en girar la roda. L'invent principal dels romans fou l'adopció d'un bastonet de guia corbat, la «clavis», que permetia dirigir el cèrcol amb més precisió. Hi ha altres interpretacions que parlen d'una guia anomenada «radius» que dirigia des del centre de la rodanxa. Alguns escriptors i poetes, com ara Ciceró, Ovidi, Properci i Marcia, esmentaren el joc en les seues obres.

Se sap que hi jugaven també els indis americans: hi posaven una pell tensada i, mentre es feia rodar a gran velocitat, hi tiraven fletxes com en un exercici de punteria. A Europa, durant el segle XIX se’n feien curses i fins a la Segona Guerra Mundial va ser un joc molt popular. Sovint s’aprofitava l’anella de fusta de les caixes d’arengades, la llanta d’alguna bicicleta vella o també el cèrcol d’una bota de vi, que era d’on provenia el joc, i que també fornia l’estri de l’anomenat ball de cercolets. Els cèrcols s’empenyien amb un ganxo de ferro, sovint obtingut d’una ansa de poal. Actualment està pràcticament desaparegut als països més desenvolupats.

Cap als anys seixanta del segle XX, la moda del hula hoop va encetar una nova variant: el cèrcol es fa girar al voltant de la cintura i s’enfila i baixa, amb moviments elegants i vincladissos.

Pierre-Auguste Renoir, «Xiqueta amb cèrcol», 1885