El guitarrista que va vendre l’ànima al dimoni

Robert Johnson, «el Rei del blues del Delta», va tindre una vida curta i plena de misteri

per Anna Moner

Cultura

El guitarrista que va vendre l’ànima al dimoni
El guitarrista que va vendre l’ànima al dimoni

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Conta la llegenda que Robert Johnson, elRei del blues del Delta, va vendre l’ànima al dimoni a canvi de convertir-se en el millor guitarrista del món. La seua curta vida està envoltada de misteri, hi va passar com una ombra. Els qui el van tractar el recordaven com un personatge somrient, però solitari, sense amics, que viatjava contínuament d'un lloc a l'altre. En paraules del director de cinema Martin Scorsese, un dels admiradors devots: «Robert Johnson només va existir en els seus discos, va ser pura llegenda».

Va nàixer a Hazlehurst, a Mississipí­, el 1911 i, de la infantesa, se’n sap ben poca cosa. En l’adolescència va collir cotó en una plantació del sud de Memphis, on es va aficionar al blues i va començar a tocar l'harmònica amb gran habilitat, encara que el que ambicionava de veres era dominar la guitarra. 

El blues era una manera d'enfrontar-se a l'esclavitud i l'opressió, de lluitar contra l'odi i el racisme dels blancs. Tanmateix, la població negra més conservadora considerava que el blues corrompia l'esperit i incitava els homes a l'alcoholisme.

Als 18 anys, es va casar amb Virginia Travis, una jove que treballava amb ell a la plantació de cotó. Dissortadament, Virginia va morir als 16 anys en el part del seu fill. Una desgràcia que el va afectar molt i que va fer que buscara refugi en el bluesi es convertira en una persona errant. Tocava la guitarra sense gaire èxit a locals de mala mort i combinava l'afició per la música amb el gust per les dones i l'alcohol.

Son House, el famós cantant i guitarrista de blues, el recordava com un guitarrista pèssim. De fet, una nit va ser expulsat d'un bar sòrdid de Clarksdale, un poble a prop del riu Mississipí­, perquè el públic ja no el suportava més. Fins i tot un altre músic li va dir que anara a tocar al cementeri, l’únic lloc on ningú no es queixaria. Aleshores Johnson, profundament  ofés, va desaparéixer.

Diuen que es va dirigir a una cruïlla, un d'aquells punts solitaris on, a mitjanit, apareixen els dimonis i els fantasmes i et donen a triar entre dues opcions. Asseguren que mentre decidia quin camí agafava, enmig d'un silenci sepulcral, un home alt vestit de negre se li va acostar, li va agafar la guitarra, la va afinar, va tocar un parell de cançons i li la va tornar a canvi de la seua ànima. Fama i talent a canvi de l’ànima. Aquest va ser el pacte.

House, que va morir el 1988, contava que durant tres mesos Johnson no va fer acte de presència en cap dels locals de blues ique cap músic el va veure. Després d’aquest període, es va presentar amb un talent inexplicable. S'havia convertit en un mestre de la guitarra, sentia la música com ningú i tocava de manera diferent, «endimoniada», com no ho havia vist mai. 

Tothom va començar a sospitar que aquell virtuosisme incomprensible era obra de Satanàs. Només hi havia una explicació lògica per a aquella estranya metamorfosi: havia venut l’ànima al diable. Johnson, que era conscient de tots aquests rumors, en compte de negar-los, se'n va aprofitar i va guardar silenci respecte del tema. Li interessava alimentar l'aura de misteri que s'havia generat al voltant seu i va escriure sis cançons que parlen del dimoni. En Crossroad blues, la lletra insisteix en el suposat pacte amb el maligne: «Vaig anar al punt on s’encreuen els camins, em vaig agenollar i vaig demanar al Senyor, tingueu pietat!»

Tanmateix, qui va atorgar aquest nou do al guitarrista no va ser Satanàs, sinó algú que procedia d'Alabama. Es veu que la nit que se’n va anar de Clarksdale, va fer cap a casa de Zak Zimmerman, un guitarrista de blues virtuós del qual es rumorejava que havia aprés a tocar d'una manera sobrenatural visitant cementeris a mitjanit,i li va demanar que li ensenyara. A partir de llavors, el músic mediocre, terrible per alguns, va mostrar un canvi de tècnica i d'estil brutals i es va transformar en el millor bluesman de tots els temps. 

Johnson, el rodamon, en el seu viatge continu, va coincidir amb un caçador de talents que el va posar en contacte amb el productor Don Law. Així, el novembre del 1936 i el juny del 1938, elRei del blues del Delta va enregistrar vint-i-nou temes en un hotel barat de Texas. Dues úniques sessions que el van erigir en un referent indiscutible del gènere. 

Molts anys després, quan els Rolling Stones van fer una versió de Love in Vain al disc Let it bleed per tal de demostrar l'admiració que sentien per Johnson, Keith Richards es va negar a interpretar-la com a blues per no incórrer en sacrilegi.

Johnson va deixar una profunda empremta en la història del gènere i de la música contemporània. Els grups britànics dels anys seixanta el van prendre com a punt de referència gràcies a la intervenció d'un altre gran mestre, Muddy Waters, que va fer una magnífica versió de Walking'Blues.

Waters el va veure actuar i es va quedar tan impressionat que, anys després, va portar de Mississipí­ a Chicago l'essència del que va sentir en aquell concert. Johnson era un guitarrista sorprenent que va desenvolupar una tècnica personal i extraordinària, que no s'assemblava a cap altra i que va marcar fortament generacions posteriors. La qualificaven d’endimoniada perquè no se sabia d’on treia la força i com concebia les estructures dels temes. Els especialistes conclouen que la influència de Johnson en Muddy Waters va donar pas a la música moderna. El blues és la base del rock, sense el primer no existiria el segon. 

Johnson també va influir en altres artistes com ara BB King, Eric Clapton, Jimi Hendrix, Brian Jones o Keith Richards, i molts admiradors van versionar temes seus. Als Rolling Stones, cal afegir-hi Bob Dylan, els Allman Brothers o Led Zeppelin. 

Malauradament, Satanàs es va «cobrar» el seu deute massa prompte. Quan va «pactar» amb el diable, Johnson tenia 24 anys. Tres hiverns després, va morir en estranyes circumstàncies, un fet que va donar peu a una altra llegenda, la dels músics que han mort als 27 anys. El famós, inquietant i sinistre «club dels 27». Un club molt especial que es va inaugurar amb la mort de Johnson i al qual pertanyen Brian Jones, Janis Joplin, Jimmy Hendrix, Jim Morrison, Kurt Cobain i Amy Winehouse. Un selecte grup que forma part de l'Olimp de la música i que potser també van vendre l'ànima al diable a canvi de l'èxit.

Johnson va morir el 16 d'agost del 1938 en una altra cruïlla a prop de Greenwood, a Mississipí­. Les causes no es van aclarir mai, en el certificat de defunció no hi consten. Tampoc es va fer públic que havia mort en aquell moment. Tot fa pensar que va ser enverinat, perquè Honey Boy, el músic que l’acompanyava llavors, va explicar que un marit ofés li havia posat estricnina al whisky.

El misteri envolta la vida i la mort de Johnson. No se sap com va aprendre a tocar­ la guitarra, no se sap com va morir i no se sap on està soterrat. Hi ha tres làpides a Greenwood dedicades a ell sobre tres suposades tombes. Cap de les tres és autèntica. Es pensa que el guitarrista va ser sepultat sota un arbre, sense llosa ni creu, a prop del lloc on va vendre l'ànima al dimoni. Sembla que el mateix Johnson ho va demanar en la cançó Me and the Devil: «Quan vas tocar a la meua porta / Jo vaig dir hola Satanàs / Crec que és l'hora d’anar-me’n... / Nena, no m'importa on soterres / el meu cos quan estiga mort. / Que siga al costat de la carretera, / perquè el meu vell i malvat esperit  / puga pujar a l'autobús a Greyhound i viatjar».

Han passat els anys i la seua obra continua vigent. Resulta sorprenent veure com un músic que va morir fa més de setanta anys, en l'actualitat compta amb una pàgina amb milers de seguidors en Facebook. L'home que va vendre l’ànima al diable a canvi de la glòria pot descansar tranquil. El dimoni va complir la part que li corresponia.