Tal dia com hui del 1893 va morir Constantí Llombart

per NLV

Efemèrides

Tal dia com hui del 1893 va morir Constantí Llombart
Tal dia com hui del 1893 va morir Constantí Llombart

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

El 31 de març del 1893 va morir Carmel Navarro i Llombart, conegut amb el el pseudònim de Constantí Llombart, amb el qual ha passat a la posteritat.

Nascut al carrer de la Bosseria de València, era fill de Carmel Navarro i Pertegàs i de Maria Llombart i Hueso, una família molt humil. Del seu pare, guarda de les Alberedetes de les Torres de Serrans, va heretar el republicanisme.

Va començar la seua educació en mans de Macari Asensi, un polèmic mestre amb mètodes d'ensenyament violents que no van aconseguir res de bo d'en Llombart. És per això que la seua família va optar per traslladar-lo a les Escoles Pies, tot i que a penes va aprendre a escriure i llegir. El seu futur semblava destinat a treballs manuals. Aquesta situació va canviar quan va entrar en un taller d'enquadernació on va passar moltes hores amb Agustí Laborda, vell impressor veí seu. És en aquesta feina on el seu amor per la lectura va augmentar, sobretot per la literatura popular. Així es va despertar el seu interés per l'escriptura. La formació com a escriptor va ser, per tant, autodidacta. Va provar d'estudiar magisteri, però només va finalitzar dos cursos.

Es va estrenar com a escriptor, el 1866, en publicar uns versos a La Gaceta Popular. A partir d'ací la seua activitat literària va ser molt prolífica. Va fundar dues revistes satíriques, El farda i El Diablo Cojuelo.

La seua joventut va estar marcada per la ideologia republicana. El 1868, quan Isabel II de Borbó va ser expulsada del tron, Llombart, entusiasmat pels nous aires democràtics, va escriure una sèrie de composicions en vers recopilats en un fullet titulat Cants Republicans. Va ser publicat el 1871 i li va servir per ser nomenat soci d'honor de les Joventuts Republicanes. Allà va coincidir amb Amalí Gimeno, Lluís Simarro, Joaquín Arnau i Lluís Tramoyeres, entre molts altres. També va fundar la revista La Propaganda Republicana, on pretenia exposar la seua ideologia i reproduir diverses obres dels enciclopedistes francesos. El 1868 participà en la revolució coneguda com La Gloriosa i en l'alçament cantonal del 1873. La seua amistat amb Francesc Pi i Maragall, el va convertir en representant seu i director d'algunes publicacions del seu partit.

Entre les seues obres més polítiques destaquen les peces teatrals Justícia contra justícia, L'esclavitud dels blancs o El darrer agermanat. Drames polítics amb molta protesta social que no van tindre a penes repercussió. Amb aquestes accions es va guanyar un lloc en l'escena política. Diu Llombart, amb certa modèstia: «Gràcies a les meues deixades composicions poètiques, els meus articles polítics i la meua especialíssima posició social, vaig aconseguir conquistar certa popularitat, sobretot en les classes obreres».

Es va convertir així en un personatge molt popular i amb gran influència en el desenvolupament de la Renaixença. Llombart, que sempre va passar dificultats econòmiques, era un enamorat de la seua terra, freqüents eren les llargues passejades acompanyat, entre altres, per un jove Vicent Blasco Ibañez sobre el qual va exercir una gran influència, estimulant-lo a escriure en valencià. Els seus primers treballs van aparéixer en publicacions que Llombart dirigia: El Túria i al Calendari de Lo Rat Penat. Les pàgines dels seus diaris sempre van estar obertes als joves escriptors dels territoris de parla catalana. També influí en Rafael Altamira i Crevea, Lluís Bernat i Ferrer, Ramon Andrés i Cabrelles i Josep Maria Puig i Torralva.

La seua primera aportació seriosa a la Renaixença la va fer el 1872 en escriure, juntament amb poetes valencians, mallorquins i del Principat, el llibre Epigrames. Al pròleg, hi ha una entusiasta exaltació del «llemosí» així com una defensa de la pàtria valenciana. Llombart no només buscava la instauració d'una República Federal, en aquests primers anys, va descobrir que la llengua pot ser tractada com la representació de la sobirania perduda, com una reivindicació de la pàtria.

Entre les seues tasques més ambicioses trobem la idea de publicar una Biblioteca Valenciana composta per tots els clàssics. Aquest projecte no continua endavant, només van eixir a la llum El Procés de les olives, de Mossén Fenollar, i Alabanzas de las lenguas, de Martí de Viciana. El 1877, el seu setmanari republicà, El Pare Mulet, fou tancat amb només tres mesos de vida pel govern. La causa, una caricatura que mostrava l'escàs entusiasme a València davant la visita d'Alfons XII. Va substituir aquesta publicació per El Bou Sòlt.

Lo Rat Penat

El 1874 va fundar el setmanari Lo Rat Penat i quatre anys després, el 1878, la societat del mateix nom. Amb aquesta societat pretenia unir totes les forces de la renascuda consciència valenciana. Va servir perquè la Renaixença prenguera consciència de si mateixa. A la primera de les juntes directives Llombart va ser reconegut com a soci fundador.

Tristament per Llombart, Lo Rat Penat va acabar sent dirigit per Llorente i els seus partidaris, gens interessats en reivindicacions polítiques. Durant els anys que Llorente va encapçalar l'entitat, Lo Rat Penat s'inclina cap a postures més moderades i apolítiques deixant els seguidors de Llombart marginats dins de la societat. Llombart no tenia ni els mitjans ni la capacitat per dur a terme el seu somni: una institució encarregada d'organitzar diferents i variats àmbits per tal d'aconseguir la recuperació del català, o llemosí com ell deia, al País Valencià. A causa d'aquest descontentament amb Lo Rat Penat, va crear, el 1885, una nova entitat: L'Oronella.

Tant Llombart com Llorente es van convertir en els dos referents del valencianisme cultural. No podem parlar de posicions clarament antitètiques, ja que molts són els estudis que parlen de semblances en la seua posició respecte a l'estat espanyol. Tot i alguns punts en comú, representaven dos sectors oposats, els coneguts com a poetes «d'espardenya» i els poetes «de guant». Com assenyala Rafael Roca: «El de Llorente-Querol l'integraven universitaris, patricis i conservadors. El d'Escalante-Llombart era d'autodidactes, botiguers i menestrals republicans. Si ho polaritzàvem, diríem que era l'eterna rivalitat entre la levita i la brusa, entre el guant i l'espardenya».

Llombart defensava una llengua lliure de castellanismes i més actual, sense aquells termes arcaics que tant agradaven als poetes «de guant». Amb la llengua com a arma, volia fer una reivindicació política davant el «centralisme». També demanava i animava, sempre que podia, que s'escriguera en la llengua vernacla obres més «profundes», en poesia o en teatre. En paraules d'Alfons Cucó, Llombart preconitzava dignificar el llenguatge més enllà de l'inevitable sainet, amb la incorporació, tal com s'esdevenia al Principat, del drama històric i de la comèdia de costums. 

En aquest sentit, Llombart sempre es va mostrar preocupat per donar una seriosa empenta al moviment renaixentista i traure'l d'eixa intranscendència en què els poetes de «guant» l'havien situat. Les seues activitats sempre perseguien dotar la Renaixença cultural d'eines bàsiques per a la seua consolidació i posterior expansió. Servisca com a exemple la ja esmentada Lo Rat Penat o la seua tercera edició del Diccionari valencià-castellà, una revisió del diccionari de Josep Escrig i Martínez.

Com assenyala Manuel Lloris i Valdés: «Ell parlava espontàniament, deia allò que sentia com un home de poble [...] L'obra de Constantí representa una protesta vaga, la vaga protesta de l'home mitjà, ciutadà d'un Estat que no és nació, que exerceix, tanmateix, un control remot sobre un grup de col·lectivitats heterogènies».

Alfons Cucó el qualifica d'una de les poques figures positives de la Renaixença valenciana, ja que engendra directament el moviment del valencianisme polític. El mateix Fuster, tot i que considera que la Renaixença valenciana va fracassar socialment, afirma en referència Llombart: «Només un home, de tota la Renaixença valenciana, sembla tenir una intuïció més fina dels problemes i de les solucions: Constantí Llombart. Autodidacte i artesà. Republicà federal i bohemi recalcitrant, Llombart estava en contacte amb el poble, en formava part, i podia haver obert a l'ideal renaixentista el millor camí per a la seua consolidació: l'assistència majoritària, la vinculació a l'esquerra, la saba de les extenses capes socials que no s'havien castellanitzat».

La seua mort, el 1893, segons Las Provincias, es produí per una afecció gàstrica. Lo Rat Penat va decidir retre-li un homenatge al fundador, que es va tornar polèmic. Segons les cròniques de l'època, Vicent Blasco Ibáñez i alguns republicans, afins sempre a Llombart, pretenien menysprear l'associació. La considerava, malgrat que hi havia pertangut un temps breu, un enemic polític. També pretenien dur a terme un gest antireligiós. Durant el transport del taüt, van intentar arrancar la creu de ferro que l'ornava i, com que no van poder fer-ho, es van limitar a plegar-la i cobrir-la amb una bandera republicana. Això va produir la ruptura del valencianisme en dos sectors: progressista i conservador.

 

Fonts: Jaume Crespo, «Constantí Llompart», Memòria valencianista / Viquipèdia