Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

El primer d'abril del 1904 va nàixer a Alcoi el poeta i assagista Juan Gil-Albert Simón.  D'una família pertanyent a l'alta burgesia, els seus primers anys de formació van ser a càrrec d'un professor particular i en un col·legi de monges d'Alcoi. Als nou anys, la família es va traslladar a València, on son pare va obrir un magatzem de ferreteria, i va ingressar com a intern al Col·legi dels Escolapis. 

Al Cap i casal va acabar el Batxillerat i va iniciar els estudis de Dret i Filosofia i Lletres, sense arribar a acabar la carrera. En aquella època llegia molt i els autors que el van marcar especialment van ser Gabriel Miró, Valle-Inclán i Azorín. 

L'any 1927 va publicar les seues dues primeres obres en prosa, La fascinación de lo irreal, col·lecció de relats costejada per ell mateix i amb influxos d'Oscar Wilde i Gabriel Miró, i Vibración del estío. La crítica va acollir aquestes obres amb entusiasme.

El 1929 va entrar en política i Max Aub el va posar en contacte amb tots els «ismes» i avantguardes. Entre el 1930 i el 1934, Federico García Lorca, Juan Ramón Jiménez, Luís Cernuda, Pablo Neruda, María Zambrano, Rosa Chacel, Miguel Hernández i Vicente Aleixandre el van posar en contacte amb la poesia. 

En el període 1936-1938, Manuel Altolaguirre li va publicar els seus primers llibres poètics, bastant tardans. El primer va aparéixer el 1936 amb el títol Misteriosa presencia, col·lecció de sonets de tema amorós on es deixa sentir l'empremta de Luís de Góngora i Stéphane Mallarmé, seguit de Candente horror, del mateix any. Del 1938 és Son nombres ignorados, imprés a Barcelona i que suposa la seua adolorida consciència de la Guerra Civil espanyola. 

L'any 1936 va fundar a València la revista Hora de España. Quan València es va convertir en capital de la República, la casa de Juan Gil-Albert va esdevindre centre de reunió dels intel·lectuals republicans. Va participar en l'organització del Segon Congrés Internacional d'Escriptors per la Defensa de la Cultura, així com en la redacció de la famosa Ponència Col·lectiva. En Memorabilia (1975), hi va evocar les trobades d'aquells dies amb Louis Aragon, Octavio Paz, Antonio Machado, Alberti, Miguel Hernández.... 

Acabada la guerra va fer cap a un camp de refugiats a França. Es va exiliar des del 1939 fins al 1947 a Mèxic i l'Argentina. A Mèxic, va ser secretari de la revista Taller, dirigida per Octavio Paz, i va fer crítica de cinema a la revista Romance. va col·laborar també en Letras de México i El hijo pródigo, amb poemes i prosa. A finals de 1942 va viatjar a Buenos Aires i va col·laborar en els diaris argentins Sur i en la pàgina literària de La Nación. Hi va conèixer Jorge Luís Borges i va publicar El convaleciente (1944).

El 1947 va tornar a València, on va viure un exili interior fora dels corrents dominants. Per això, alguns crítics el consideren un membre despenjat i aïllat de la Generació del 27, encara que la data de publicació de la seua primera obra poètica (1936) ha fet a altres considerar-lo part de la Generació del 36 o, almenys, com un nexe entre ambdues generacions.

Després del seu retorn, va publicar El existir medita su corriente (1949), Concertar es amor (1951), i es va sumir en un silenci gens inactiu. La seua falta de contacte amb els mitjans socials i culturals del franquisme va ser absoluta. Va viure immers en una febril i intensa escriptura fins que l'any 1972 la col·lecció Ocnos va publicar Fuentes de la constancia, antologia poètica que el va rescatar per a la crítica, i el 1974, Crónica general, que el va popularitzar entre el gran públic. Els van seguir Meta-Física (1974), Mesa revuelta, (1974), una reedició de Las ilusiones (1974). A Heraklés: sobre una manera de ser (1975), aborda el tema de l'homosexualitat inspirant-se en el Corydon d'André Gide. Després, van vindre Memorabilia, ja esmentat, Homenajes e impomptus (1976), A los presocráticos (1976), El ocioso y las profesiones (1979), Breviarium vitae (reeditat l'any 1979), etc.

La consagració definitiva li va arribar el 1982 amb el Premi de les Lletres del País Valencià. Després va rebre la medalla al Mèrit de Belles Arts, i el van nomenar doctor Honoris Causa per la Universitat d'Alacant i fill Predilecte d'Alcoi. La seua Obra completa en prosa va ser editada l'any 1985. 

Juan Gil-Albert, avantguardista i surrealista en els seus començaments i posseïdor d'un gran i acurat estil, es va mostrar posteriorment més compromés amb la realitat del seu temps arran de la seua experiència durant la Guerra Civil espanyola i l'exili. Sempre fidel a ell mateix i insubornable, rebel a vegades, d'amplis referents culturals grecollatins i d'una sensibilitat epicúria i extrema cap a la bellesa, la seua producció oscil·la entre la narració i l'evocació, la reflexió i la crítica. Potser per això la seua obra en prosa és una de les més memorables del segle XX i com a poeta va influir poderosament en la lírica dels anys 1970, a partir sobretot de la seua eclosió l'any 1974. Va ser llavors quan va publicar la seua autobiografia en prosa, Crónica general (1974), així com, posteriorment, els també autobiogràfics Heraklés (1975) i Breviarium Vitae (1979).

Joan Fuster va afirmar que Juan Gil-Albert «és el millor poeta valencià del segle, i de més segles, en castellà». La lírica de Gil-Albert és un cant festiu a la vida, a la bellesa, al pas del temps i a la poesia mateixa. Obra singular i personalíssima, poblada de mites i profundament lligada a la Mediterrània.

Fonts: «Juan Gil-Albert», Instituto Cervantes  /  Manuel Vicent, «Poeta sentado en un sillón celeste», El País, 2019   /  Viquipèdia