Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Sobre el projecte d’ampliació del port de València vaig llegir l’altre dia a Eldiario.es un article excel·lent de Joan Romero que no puc per menys que recomanar. Té per títol «Puerto de Valencia. Una ampliación insuficiente» i dona amb molta ironia arguments sòlids a les intuïcions que molts i moltes tenim: que evidentment aquesta infrastructura innecessària causarà danys irreversibles a les platges del sud i especialment a l’Albufera, que a banda implica l’augment del trànsit de camions cap a la projectada eixida nord del port que de pas continuarà degradant també la costa pel nord, que ser un immens dipòsit de contenidors no té l’impacte positiu en l’àrea afectada que informacions interessades diuen que tindrà, que és un immens macroprojecte al servei d’un model de comerç que està mostrant evidententment el seu esgotament. Al remat, és la mateixa cançò, el mateix argumentari que feia servir l’Ajuntament de Paterna per a justificar el destrellat aquell de Puerto Mediterraneo: sacrifiquem el nostre patrimoni natural per uns beneficis il·lusoris de la comunitat, però també per uns beneficis enormes i ben concrets de grans corporacions i dels seus intermediaris. Quan vaig llegir que la patronal madrilenya estava d’acord amb l’ampliació del port ja estava tot clar. Sempre hi ha hagut a les colònies minories que han tret profit de l’espoli de la seua pròpia terra, les molles, sense dubte, però que per a ells suposaven un substanciós pessic, especialment perquè eixes molles deixades a la colònia es concentraven en unes poques butxaques.

Crec que el tema està prou clar perquè les meues línies afegisquen cap idea nova. Cap oposar-se a l’ampliació del Port per una qüestió de dignitat i també de supervivència. I també per memòria i per lleialtat amb la terra i amb el paisatge, amb els veïns i veïnes de La Punta als quals els ho llevaren tot. No fórem capaços d’aturar allò i aquesta gent, aquests interessos, mai en tenen prou. El capitalisme global colapsarà, però morirà matant.

Tanmateix, vull detenir-me en dos detalls significatius i curiosos. D’una banda, la publicitat aquella a penes dissimulada que ens explicava fa unes setmanes que l’ampliació del Port crearia un espai verd. Vos ho jure que ho vaig llegir. És ben curiosa aquesta elasticitat de paraules com «sostenibilitat» i «ecologisme». Qualsevol agressió a la natura pot revestir-se amb ropatges verds, qualsevol gran negoci dels de sempre pot defensar-se com un pas envers la sostenibilitat. Mentrestant, serveis públics que en efecte van en la línia d’una major sostenibilitat són menystinguts, com ara el rodalia, perquè no genera negoci, supose, perquè aquest país encara no s’ha lliurat del automatisme classista que pensa que el transport públic és cosa de pobres i que els pobres ja tenen prou que se’ls permeta arribar al centre amuntonats en vagons i trens evidentment insuficients, fins i tot en els pitjors moments de la pandèmia. Si la gestió d’esquerres del govern més social de la història dona cobertura a aquests jocs de mans i consisteix per tant en fer el que faria la dreta però amb els arabescos retòrics necessaris per tractar de convéncer-nos que en realitat són coses d’esquerres, acabaran per buidar absolutament de contingut les paraules i convertiran l’esquerra en un desert ideològic sense objectius propis. El PSOE es troba còmodament instal·lat en eixa posició. Compte amb el que fan els seus aliats.

L’altra és que el màxim defensor de l’ampliació del Port és Aurelio Martínez, que ara és President de l’Autoritat Portuària de València i que, curiosament, va ser candidat a l’alcaldia de València en 1995 pel PSOE. Ell sabrà exactament quant guanya personalment amb l’ampliació, encara que sospite que no serà poc, però em fascina la seua exposició pública. Especialment perquè va ser en 2014, com a president de la Fundació del València CF, un dels artífex de la venda del club a Peter Lim. És impressionant i gairebé inversemblant. Sempre apareix en moments crítics per defensar l’opció incorrecta. És com el dolent d’una sèrie amb diverses temporades, en les quals es plantegen diferents conflictes i sempre el mateix personatge està al darrere de les malifetes. Després de carregar-se el València CF, ara va darrere de l’Albufera. Sembla com el Joker, o com Lex Luthor, però sense gràcia i sense grandesa. El factor humà, que se’n diu. L’altra cara del capitalisme amb rostre humà, també al cap i a la fi. Perquè malauradament les accions més miserables, els egoismes més absoluts, el servilisme en benefici propi a costa del que siga i l’avarícia insaciable són també comportaments profundament humans.

En algún moment haurem de deixar de banda per fi el fatalisme històric. Les coses passen perquè algú les fa. També algú —alguns— les poden —les podem— canviar.