La pluja

per Lourdes Toledo

Columnistes

La pluja
La pluja

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

It's raining again diu una de les cançons més conegudes del grup Supertramp, una melodia i una lletra magnètiques que quan sonen a la ràdio del cotxe em duen a apujar el volum i a cantar-la com si jo mateixa estiguera en escena. No puc evitar-ho. Sobretot, valga la ironia, si fa un dia de sol radiant. I d'això precisament parlaré ara, de sol i núvols.

Fa dies que gran part dels valencians no veiem el sol. Diuen (això ho deien divendres passat) que en dotze dies només l'havíem ensumat dues hores. I ja em pareix molt! En tot cas, sembla que els ruixats encara no han acabat, i probablement quan els lectors llegeixen aquesta columna, tornarà a ploure als carrers o, si menys no, hi haurà un cel gris plom sobre ells, i mai millor dit, perquè aquesta grisalla comença a tenir ja uns efectes anímics devastadors: ens cau a sobre com un plom!

Diuen que feia setanta anys que no plovia tant. Cert és que ho necessitàvem, embasaments buits, boscos secs, risc elevat d'incendis, etc. I és ver que aquesta aigua, que no ha vingut com aigua de maig, ni d'abril –el mes més plujós– sinó com aigua de final d'hivern i inici de primavera, és una pluja de transició, uns ruixats tocats de vent que ens han acompanyat també en el canvi d'hora, és a dir, en l'arribada dels dies més llargs... I encara més llarga la pena de no poder eixir a passejar-los, si continua plovent. Tanmateix, qui no es consola és perquè no vol. Sempre ens queden els llibres: com és de bonic llegir sota una flassada mentre fora cau la pluja! O el sexe: com de gratificant fer l'amor (si trobes algú a mà) al ritme de les gotes caient en la teulada... Un dolç i doble tamborineig!

Cert és que no estem acostumats a tanta pluja: els valencians, en general, veiem el sol més del noranta per cent dels dies de l'any. Tampoc no hi estem preparats, els nostres locals tenen més metres quadrats de terrassa que d'interior, i el trànsit, què hi farem! Un caos quan cauen quatre gotes i tothom s'entesta a circular en cotxe. Per no dir que la majoria tenim uns paraigües dolentíssims que es dobleguen a la primera de canvi amb el vent, i ausades que n'ha fet, aquests dies. Però, sobretot, allò que no tenim és ànim ni cos per a tanta pluja...

Com s'ho fan en altres latituds? Ells sabran! El ben cert és que a la mínima que poden, foten el camp. Mireu, si no, qui són els que ocupen els càmpings i els hotels de la costa mediterrània fora de temporada.

Jo, que vaig viure de jove a París, i que en aquella primera planta on vaig passar gran part del temps calia tenir la llum elèctrica encesa gran part del dia, us dic que aquestes setmanes el món em queia als peus.

Primer, vaig sentir cabreig i pena per la festa de les Falles (des de 1939 diuen que no s'havia vist res semblant). Déu n'hi do! Que no ens han castigat ja prou amb pandèmies i crisis diverses! Segon, ja passades les festes remullades i tots els focs fets cendra, em posava de mal humor perquè allò s'allargassava i continuava i continuava... i un matí sentia ràbia, un altre m'entrava una tristesa insuportable, ni ganes d'alçar-me, encara menys d'encarar-me a l'ordinador (amb tota la feinada pendent!), i altres dies em cagava en tot i estava irascible la resta de la jornada. Darrerament, però, i sobretot per salut mental, ja m'ho prenc a riure, i tant se me'n fot! Ni mire per la finestra, un dia més de pluja... Un dia menys de pluja...

«La fi del món», deia un tuit fa dos dies, i avui tornava: «fa unes cinc hores que espere a vore si para de ploure per anar al supermercat i no ha parat ni cinc minuts. Morirem tots». És una exageració, ja ho sé, no morirem de veure ploure, tampoc de pena. On estan realment morint, moren per altres causes. Allà plouen bombes i aquestes maten.

I sí, ja ho podeu ben bé dir, al capdavall, aquestes «queixes» per la pluja només són capritxos d'una mediterrània mal acostumada, avesada a veure el sol quasi diàriament, avesada a no patir fred ni fam ni por ni desarrelament, a diferència de tantes altres persones ara mateix. Jo, com vosaltres, també vull que deixe de ploure, sobretot, bales i bombes.