No patiu, que sense patir vindrà

per Salvador Vendrell

Columnistes

No patiu, que sense patir vindrà
No patiu, que sense patir vindrà

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Encara no hem eixit de la pandèmia, la vida ens torna a sacsejar amb un mala notícia que, per als qui la viuen de veritat, a casa seua, és molt pitjor encara que la plaga aquesta  del maleït coronavirus que acabem de passar —s’ha acabat de veritat aquesta història? Un dia ens llevem contents perquè sembla que tot ha passat, però, de seguida i sense descansar, ja ens fa mal la por que no ens torne a ferir una altra desgràcia. I ve la catàstrofe en forma de destrucció: una guerra que volen molt més greu que qualsevol altra guerra. I deu ser-ho, sobretot, perquè la tenim a tocar i ens afectarà en la nostra butxaca. Mira si ens afectarà que el govern acaba de preparar un paquet de mesures contra tots els mals que calcula que vindran. I ens diuen que els morts i els refugiats són com nosaltres, com si els altres morts i refugiats de les altres guerres no foren com nosaltres. Com si els que moren cada dia o peguen a fugir, com ara, al Iemen per les armes i munició que es fabriquen prop de casa nostra —o és a casa nostra on es fabriquen?— foren d’una categoria inferior. I és que et canses de tanta hipocresia. Obris les notícies en qualsevol dels aparells que tenim amb pantalletes i, si saps buscar, et trobes allò que no et volen ensenyar la televisions que sempre són monotemàtiques: «Espanya va atorgar nou milions d’ajuda al Iemen mentre venia 2.700 milions en armes als atacants saudites i als seus socis». I «Les milionàries exportacions de material militar autoritzades per les autoritats espanyoles des del 2015 eclipsen les partides en matèria humanitària per a un país en ruïnes». Una vegada lliges el títol i el subtítol et ve l’entradeta de la notícia: «L’horitzó del Iemen s’assembla massa a l’infern. Segons estimacions de les Nacions Unides, el nombre de nens menors de cinc anys que pateix desnutrició s’enfilarà fins als 2,2 milions. Tots ells comparteixen una mateixa condemna: van néixer en un país assetjat per un conflicte que es va agreujar el març del 2015 amb l’inici dels atacs llançats des de l’aire per l’Aràbia Saudita i els seus aliats. Des de llavors, la mort i la gana formen part del paisatge».

Evidentment, es tracta d’una gana i un paisatge que no té cabuda en les nostres televisions ni en els diaris de la caverna que van passant d’un tema a un altre per continuar mantenint-nos amb un sentiment de por. I ho aconsegueixen, perquè aquesta guerra ens afecta de veritat i fa que el personal es pregunte què passarà en la crisi que ve: si tindrà diners per posar gasolina al cotxe, si podrà comprar llet, si podrà pagar la llum o la hipoteca o el lloguer; fins i tot, si la cosa acabarà amb una guerra mundial amb bombes atòmiques..., que és al que et porten totes les notícies que et venen. I perquè com diu Espriu, cadascú té la seua por:

«Què és la veritat?

La solitud de l’home

i el seu secret esglai.»

I, quan el personal té por, la seua reacció és imprevisible. I cal anar alerta perquè és quan apareixen els «salvadors» de totes les pàtries. I mires enrere i veus que, d’una manera o altra, sempre hem viscut amb una por o altra: a la fam, a l’atur, a la guerra nuclear, a la sida, a les vaques boges, als atemptats, a la grip aviar, a la grip A, a l’Ebola, a la pandèmia, a la guerra... I no deixes de preguntar-te si, veritablement, hi ha motius de tindre por o volen que en tingues sempre. Hi ha una estratègia de la por? El que sí que està clar és que les vegades que les classes populars han fet por a la classe dominant és quan els poderosos més concessions han fet. Ja sabeu: sanitat i educació publica... Potser, els «senyors» han aprés la lliçó i tenen clar que has de viure sempre amb tota la por.

Nota: Com que volia acabar l’article amb un refrany, n'he buscat i m’ha agradat aquest: «A qui es mor de por, li fan la sepultura de cagallons». Mon pare sempre deia una cosa que era una veritat com un temple: «No patiu, que sense patir vindrà».