L'Olimpíada dels nostres drets
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.
El passat 25 de març, després de dos anys de pandèmia sense poder celebrar els aniversaris de la nostra lluita per unes Pensions Dignes, per fi poguérem celebrar el quart aniversari del nostre col·lectiu, encara que no com ens hauria agradat, a la plaça de l'Ajuntament, com fem tots els divendres. Però després de tanta pluja i un cel amenaçant, vam decidir celebrar-lo en el saló de l'Ateneu de Sueca.
Abans d'iniciar la lectura del Manifest, agraírem a totes les persones assistents la seua presència. Així, l'agraïment va anar per a representants del govern municipal de Sueca, l'alcaldessa de Riola, alcaldes d'Albalat, Polinyà i Corbera, i als companys de València i Petrer; de Sueca, els balladors i les balladores del grup Almogàvers, la Moixeranga de Sueca (per ser dia laboral, els que pogueren vindre), acompanyats de la música de Tabalaina; i també per al professor i músic Vicent Signes, que interpretà al violí El cant dels ocells de Pau Casals, en homenatge a les persones mortes en les guerres.
Des del primer manifest del nostre col·lectiu Pense Pensions Dignes, llegit el 16 de març del 2018, fins ara, han passat quatre anys (una olimpíada), i nosaltres, com els esportistes olímpics, que no escatimen esforços per aconseguir pujar al pòdium, tampoc no n'hem escatimat per aconseguir que ens tornen els drets arrabassats en les dues reformes de les pensions. Però caldrà alguna olimpíada més i els relleus de futurs i futures pensionistes per culminar amb èxit les nostres reivindicacions encara pendents i les que s'estan produint amb l'actual reforma de les pensions.
És cert que hem aconseguit recuperar o eliminar algunes de les anteriors reivindicacions, com és el cas de l'origen de la primera concentració a Sueca i arreu de l'Estat, amb l'eliminació de l'índex del 0,25% de la revalorització anual de les pensions o l'eliminació del Factor de Sostenibilitat (una retallada de l'import de les pensions, si s'haguera aplicat). Ara però, amb l'actual reforma del ministre Escrivá, s'han originat noves reivindicacions, com és el cas de l'IPC mitjà del 2,5% de revalorització de les pensions i no l'IPC real interanual, que a 30 de novembre del 2021 era del 5,5% i, per tant, ha suposat una pèrdua del 3% del poder adquisitiu dels pensionistes.
L'aprovació al Parlament d'una Auditoria dels comptes de la Caixa de la Seguretat Social, «la vidriola de les Pensions» buidada amb despeses impròpies (pagaments que no són pensions contributives) per un import de 103 mil milions d'euros, segons el Tribunal de Comptes, 500 mil milions d'euros, segons el sindicat CCOO i 800 mil milions d'euros, segons Economistes contra la crisi; ha permés demostrar que el Sistema Públic de Pensions és sostenible. Per tant, la privatització de les pensions que tant la Comissió Europea com el ministre Escrivá plantegen, no respon a la insostenibilitat del Sistema Públic de Pensions, sinó a les exigències d'una política neoliberal, que tracta de reduir les aportacions al Sistema Públic de Pensions i així debilitar-lo en benefici dels Plans Privats d'Empresa.
Malauradament, el projecte de Llei per a l'impuls dels Plans de Pensions d'Empresa va superar la primera votació en el Ple del Congrés, el passat 24 de març. L'esmena a la totalitat defensada pel BNG, amb el suport d'Esquerra Republicana, EH Bildu, Más País-Equo, la CUP i Compromís va ser rebutjada.
El BNG ha justificat el seu rebuig a la reforma perquè obri el camí de la substitució del sistema públic per un de capitalització sota gestió privada. A més, critica que es destinen esforços per a fomentar aquesta fórmula en lloc d'enfortir amb més recursos el Sistema Públic de Pensions (Valencia Plaza 24/03/2022)
Rebutgem la política de privatització que s'està duent a terme d'un sistema públic, solidari i garantista davant un sistema individual privat, no garantit, que respon als interessos d'una minoria. El fracàs del sistema privat de pensions o d'empresa el tenim a prop. A Alemanya, durant el mandat del canceller Schröder (1998-2005), el Sistema Públic de Pensions alemany passà a un sistema mixt públic-privat, que és el que es pretén ací. El resultat: el país més ric d'Europa té els pensionistes més pobres que han de completar les seues pensions amb minijobs de 450€, com si foren estudiants.
Reivindiquem la dignitat oblidada de les persones grans que han lluitat per aconseguir una llibertat i uns drets que durant quaranta anys els havien segrestat i que han treballat dur, sense descans, per donar un futur millor als seus descendents.
Actualment s'han convertit en imprescindibles. I encara que ja no cotitzen a la caixa de la seguretat social, no han deixat de treballar. Recordem que si les dones, en les darreres dècades, han pogut incorporar-se al mercat laboral, tindre fills i conciliar la vida familiar, no ha sigut tant per les ajudes de l'Estat com per l'ajuda dels iaios i les iaies.
Són multiempreses, aptes per a tot. Si bé és cert que l'estima, la cura i la dedicació que els avis i les àvies dediquen als seus nets i netes no tenen preu, ens hem de preguntar: si l'Estat haguera de cobrir aquestes necessitats, quin percentatge del PIB suposaria? No hi ha dades sobre el PIB, però sí del sou que suposaria si el treball fora remunerat. El portal Prontopro.es ho ha calculat tenint en compte el preu d'algunes activitats que cada dia realitzen els iaios i les iaies com ara cuinar, animador/a, conductor/a, professor/a particular, passejador/a de la mascota, empleat/ada de la llar... i el sou mitjà resultant supera en més del doble el SMI (salari mínim interprofessional). Concretament, són 2.204€.
Gràcies a les persones majors, les dones treballadores no han d'interrompre la seua carrera professional, cosa que suposa una disminució, a l'hora de la jubilació, de la bretxa de gènere de les pensions. És de justícia que es reconega la gran aportació de les persones grans a l'estat del benestar i l'enorme estalvi per a l'erari públic.
Aquesta aportació tan important poc o gens s'ha tingut en compte a l'hora de les reformes de les pensions. Sempre s'intenta retallar, amb penalitzacions, si les persones es jubilen abans de l'edat legal, encara que tinguen més de quaranta anys cotitzats. Tampoc la revalorització de les pensions, com en la reforma del Sr Escrivá, per davall de l'IPC real, sense tindre en compte la carestia de la vida a causa principalment del preu desorbitat de l'energia; o de les exigües pensions de la majoria de les dones vídues, amb una mitjana de 738,22€, que freguen el llindar de la pobresa perquè cobren el 60% de la pensió del seu marit.
Totes les reformes han tingut i tenen el mateix denominador comú: la retallada de les pensions i l'empobriment dels i de les pensionistes. Demanem una pensió mínima igual al SMI.
Malgrat la demostració de la gran feina que fa la gent gran, la pandèmia de la Covid 19 ha tret a la llum les condicions infrahumanes, vergonyoses en què han viscut les persones majors en algunes residències de la tercera edat de gestió privada. Denunciem aquest maltractament i que la cura de la gent gran siga un negoci. Demanem unes residències públiques de qualitat.
Aquesta pandèmia ha tret a la llum, també, el dèficit de recursos, tant professionals com sanitaris dels Centres hospitalaris i d'Atenció Primària, i exigim, pel bé de tota la societat, una sanitat pública 100% i de qualitat.
El temps de confinament i de restriccions ha capgirat els nostres costums i ha afavorit una profunda bretxa tecnològica i digital per a la gent gran i vulnerable, incapaç de superar-la. Reivindiquem que la tecnologia estiga al servei de les persones, no a l'inrevés. Per això, des de COESPE (Coordinadora Estatal per la Defensa del Sistema Públic de Pensions) s'ha llançat una campanya contra la bretxa digital en bancs i administració pública, i hem demanat la col·laboració dels ajuntaments com a intermediaris, perquè les entitats financeres i les administracions atenguen presencialment i eviten les gestions telemàtiques. A hores d'ara, la resposta ha sigut excel·lent.
Als entrebancs digitals bancaris se sumen les comissions aplicades, sovint abusives. Des de la COESPE hem iniciat una campanya perquè els bancs informen i oferisquen el compte bàsic, exempt de comissions per a les persones vulnerables, o amb un mínim de 3€ per a la resta.
La part positiva d'aquesta protesta és que hem eixit de la «somnolència digestiva» que patim el poble valencià, com deia el nostre insigne escriptor Joan Fuster, i s' ha demostrat amb la massiva recollida de signatures del company jubilat Carlos Sanjuan, amb l'eslògan, «soc major, però no idiota».
En definitiva, i per acabar, hem de despertar d'aquesta somnolència i lluitar per un món més just, més lliure, més sostenible i més digne per a les persones grans però, sobretot, per a les futures generacions. Perquè no volem el «món feliç» d'Aldous Huxley, ni tampoc una societat com la de «1984» deGeorge Orwell. I per a aconseguir-ho, demanem als futurs i futures pensionistes, treballadors i treballadores i gent jove, la unió que ens donarà la força per a lluitar per la nostra dignitat.