No ens resignàrem. No ens resignarem

per Josep Barberà

Tribuna

No ens resignàrem. No ens resignarem
No ens resignàrem. No ens resignarem

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Aquest cicle de «nova política» que va obrir la victòria del Botànic fa ja set anys -i que, per tant, hauria d’anar perdent l’adjectiu de «nova», amb la velocitat en què es mou el món-, va dur aparellats sentiments d’emoció, esperança i algun esbufec d’alleugeriment després de vint anys de Pax Pepera. Emoció i esperança que omplia els carrers per respondre cada nova embranzida que la nostra llengua, la nostra cultura -el nostre país, en definitiva- rebia per part dels governs corruptes i antivalencians del Partido Popular. A cada embranzida, el país, bategant al seu pesar, els responia amb la filosofia fusteriana de «Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres». En vint anys -vint!- el valencianisme no es va resignar, no va perdre l’energia per fer avançar el País Valencià en les seues lluites socials i nacionals.

El Botànic ha fet una funció impagable per al nostre país; ha servit per traure el PP de la Generalitat. Però el seu projecte està esgotat. Els carrers post-botànics semblen avui els d’algun spaghetti western, desèrtics i plens de boles de barrella seca moguda pel ponent. Que manen «els nostres», ha mogut a una gran massa social cap a una resignació que ni el més hostil dels governs populares havia aconseguit.

La resignació, segons l’Alcover-Moll, és «L’acció de resignar, de renunciar». En el cas de la política valenciana, la resignació es tradueix en vore com les passes que s’han donat -o s’han deixat de donar- en una determinada direcció són insuficients. La resignació passa per variants més o menys imaginatives de «És el país que tenim», de «no s’hi pot fer res» o de «millor és açò que res».

La resignació a la qual la manca de valentia, d’empenta o de voluntat -tant hi fa- del Botànic ha dut al valencianisme, ha situat desenes de milers de persones -no n’exagero- a una passa del «què hi farem?» i, després d’anys de donar la cara -i mitja vida- per fer avançar la nostra societat, només els ofereix una palmada amable a l’esquena -amb punyal o sense, depén dels casos- mentre els assenyala el camí de casa. La situació que dibuixo no és massa plaent, em temo. I vos asseguro que per a mi no ho és gens.

Què ens queda, doncs?

Ens queda acceptar que hem perdut, potser. Ens queda acceptar que, en la situació actual, amb els partits actuals i amb els dirigents actuals, res no canviarà. Ens queda acceptar la realitat i no resignar-nos a ella. Ens queda acceptar -com vam acceptar mentre manava el PP- que el País Valencià -i la seua gent-  és un projecte que mereix els nostres esforços i les nostres misèries; el nostre treball i els nostres maldecaps.

Ens queda acceptar que aquest país necessita una ferramenta que faça palanca de canvi, que siga capaç d’ajuntar gent diferent, gent que no es resigna i que té un projecte per al País Valencià i la seua gent. Una ferramenta que tinga clar que el futur no passa per un federalisme naïf. El futur passa pel sobiranisme.

Davant la resignació, l’acceptació de la realitat. I tot seguit, la rebel·lia.