El camí de la revolta
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.
El resultat de tantes i variades formes d'agressió continuada sobre les poblacions és la quietud servil i la desmobilització. Sembla que van passar ja els temps de la rebel·lió de les masses, aquella sobre la qual escriguera el filòsof José Ortega y Gasset al començament del segle XX. Però més bé succeïx el contrari, que les masses caminen remogudes però sense rebel·lió, entre altres raons, pel fet que les mateixes masses es troben en estat de fragmentació, atomització i amnèsia dels seus passats assoliments.
Fa dècades, no pocs intel·lectuals alertaven sobre la condició alienadora de l'home-massa, que tant el capitalisme consumista com el comunisme «real» van saber perfectament fomentar i explotar, cadascun a la seua manera. El feixisme també el va aconseguir, així com els nacionalismes, proveïts amb el seu anunci d'una terra promesa i ètnicament saludable. Però hui dia semblen les masses caminar alacaigudes, a la força reconvertides pel neoliberalisme en asèptics segments de mercat, transmutades per la ciència en multituds estadístiques o mitificades per la il·lusòria retòrica de les revolucions definitives, eixes que sempre es pinten com a imminents però que mai acaben d'esclatar. L'estat actual de la llegendària classe obrera i el seu històric sindicalisme són ben reveladors sobre este tema.
Més prompte succeïx que les masses d'Occident, especialment les que tenien consciència de classe treballadora, han sigut trossejades i dispersades en un núvol d'individus commocionats als quals s'ha explicat, quasi ordenat, com en el seu moment va verbalitzar l'eloqüent Margaret Tatcher, que la societat no existix, que el que més puga per a ell i l'últim que tanque. De manera que no és només que no hi haja rebel·lió explícita, sinó que tampoc s'albiren les masses conscienciades que haurien de protagonitzar-la. I això que no sobren els motius per a rebel·lar-se, encara que existixen tants com consciències col·lectives separades, cadascuna al seu, sense cohesió ni rumb, si no és romandre a la defensiva davant les perverses estratègies dominadores del capitalisme neoliberal.
No obstant això, un no pot deixar de pensar en les masses com a símbol dels potencials creatius del col·lectiu que dormen en el nostre interior, qui sap si com a espoleta d'una gran flamerada de transformació social. I és lícit, per tant, preguntar-se si entre l'individu competitiu del mercat i la massa alienada per tota sort de dogmatismes no queda un espai fèrtil per a la rebel·lió de l'individu que se sap part indissociable del món però que també conforma grups, col·lectius i moviments en acció. No oblidem que cadascun de nosaltres pertany a eixa «gent comuna» que aspira a una vida digna però que no acaba de trobar els canals per a construir-la, assetjada com està per tantes amenaces lligades al tirànic imperi de l'ego desbordat, tan reforçat pel neoliberalisme. Per això la revolta podria començar ja, si ens atrevim a mirar també cap a dins.