El joc de les tabes o els ossets

per NLV

Esplai

El joc de les tabes o els ossets
El joc de les tabes o els ossets

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

El joc infantil de les tabes o ossets, o la marraquinca a les Illes Balears, entre altres noms, va ser practicat en l'antiguitat i al llarg de tota l'edat mitjana en bona part d'Europa. Tradicionalment, s'emprava l'os del taló (astràgal o taba) dels quadrúpedes, corder o porc, com a dau amb quatre cares. Hui dia són de materials plàstics.

Es pot jugar de diverses maneres. La més habitual consisteix a tirar enlaire la taba i observar quina de les quatre cares roman visible i horitzontal quan ha caigut en terra. Generalment, se'n llancen dues de manera simultània. A diferència del dau, les cares dels ossets tenen formes diferents i, per tant, hi ha diverses probabilitats que isquen. En la modalitat més simple, el jugador guanya si les parts eixints de l'os queden cap avall i perd si les parts afonades resten a la cara superior.

Perquè el practiquen xiquets i xiquetes, fan falta cinc tabes de plàstic, quatre del mateix color i una altra de distint. Es posen les quatre tabes a terra en una línia imaginària i es llança la taba de distint color cap amunt. Alhora cal agafar en una de les altres tabes del sòl i la que està caient sense que arribe a tocar terra, tot això amb la mateixa mà. Així successivament fins a agafar les quatre tabes que hi ha al sòl. Si s'aconsegueix agafar-les totes, augmenta la dificultat, ja que després se n'han d'arreplegar dos a la vegada. I si se supera això, el següent pas és recollir les quatre mentre la taba llançada està en laire. Qui ho aconsegueix, torna a començar però amb l'altra mà. És un joc de coordinació, rapidesa i visió espacial.

Les parts dels ossets s'anomenen: clotet (part més enfonsada), esquenapanxeta o carn (cara còncava que sobresurt), reiet o rei (part més plana), palomera (part que té un acabament en forma de bec). La corretja és la cara oposada al clau.

Història de les tabes 

A l'antiga Grècia, era molt popular i es practicava com a joc d'atzar. Rebia el nom de l'os usat: astràgal. Policlet, prestigiós escultor del segle V aC, va fer una obra que representa una xiqueta llançant els ossets. També apareixen homes i dones jugant-hi en diverses pintures, àmfores i altres objectes. Una altra funció d'aquests ossets era l'endevinació en determinades pràctiques.

A Roma s'empraven les tabes de manera semblant, i es feien servir ossos de cabra i ovella, així com tabes fetes amb materials diversos com ara la pedra, el bronze o l'ivori. Els adults les usaven per apostar i les tiraven com si foren daus.

La rellevància de les tabes va minvar a mesura que s'estenia la cristianització. Tanmateix, els xiquets continuaven usant ossets en els seus jocs, entre els quals destacava el de llançar-los a l'aire i agafar-los com a senyal d'habilitat i reflexos.

Policlet, «Xiqueta jugant a les tabes», segle V aC

No era un joc relegat al poble pla, sinó que segons es relata en alguns textos històrics, els aristòcrates i fins i tot alguns emperadors li tenien molta inclinació. Ja en temps antics, els més rics usaven imitacions, tabes fabricades artificialment en ivori, àgata o algun altre material com ara l'argent i l'or.

Aquestes pràctiques s'han mantingut fins a hui dia. De fet, encara són comuns en alguns països com ara Mongòlia o a la Pampa argentina. En altres països europeus es troba totalment en desús. No obstant això, actualment, es fabriquen tabes de plàstic per jugar-hi.

A Menorca, al segle XX encara hi havia xiquetes que hi jugaven. Normalment, amb dos ossets, que llançaven enlaire simultàniament. Les cares de l'os tenien, a Ciutadella, aquests noms: s'ulles cules sa-mitat i es nèpel (o es tot). Si una marraquinca restava amb el cul per amunt, la jugadora que l'havia tirada perdia; si no romania cap marraquinca amb el cul per amunt, la jugadora que les havia llançades guanyava per diferent valor segons la posició dels ossets, i si una d'aquestes restava amb el nèpel o tot per amunt, guanyava tot allò que les jugadores hi havien posat.