La falla dels temps

per Jesús Peris

Columnistes

La falla dels temps
La falla dels temps

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Hi ha una comissió fallera a la ciutat de València que el passat setembre va decidir de manera unilateral no cremar la seua falla. I no qualsevol falla, sinó una de les catalogades com a «guais». Jo havia sigut crític amb la decisió de celebrar unes falles de cinc dies en setembre, però el que tenia clar és que les falles de 2020 havien de cremar-se. Calia tancar aquell cicle escapçat no només perquè les falles pugueren recuperar el ritme del seu cicle ritual sinó, fins i tot, per recuperar la continuitat de la cronologia. La suspensió de les falles del 2020 era com un rellotge aturat. El temps de la natura continuava però el temps simbòlic havia quedat detingut, suspés en un dia de març etern que mai acabava de passar. Per això calia cremar les falles de 2020, en setembre del 21 o quan fora, perquè el mes de març tornara a ser el mes de març, i, en arribar, València tornara a ser la capital de la primavera com vol el poema de Vicent Andrés Estellés que sempre cite.

Doncs bé: una comissió fallera va decidir que malgrat l’acord de les falles, ella no cremaria la seua falla del 2020 en setembre del 2021. Perquè sí, perquè ells s’ho valen. I, amb una notable imaginació digna de millor causa, van conventir la retirada del monument faller en una mena de performance, amb notes de premsa imaginatives i simpàtiques, tot amanit amb un toc de hipterisme i altre de pocavergonyes simpàtics. Així, van substituir el seu monument faller per una altra cosa abans de la cremà i literalment se’l van guardar per a març del 2022. Els més llestos de la classe: dues falles pel preu d'una. Excepte pel detall insignificant que no eren dues falles, sinó una mateixa plantada dues vegades. Això sense comptar amb un fet inqüestionable: en els darrers anys hem assistit a moltes discusions sobre el que és o el que deixa de ser una falla, però jo, innocent de mi, pensava que el que sense dubte no és una falla és la que no es crema.

Vaig recordar el que va passar fa uns anys amb una il·lustre falla de Gandia que, pel que sembla, literalment va llogar als artistes les bases del monument, amb la qual cosa els van retirar abans de la cremà. Aquesta falla, no sense raó, va ser escarnida, se li va retirar el premi que havia guanyat i va patir fins i tot un procés judicial. Contrasta això amb els avesats performers de la coronada falla capitalina, que han concursat tranquil·lament en dos concursos diferents amb una mateixa falla i han guanyat premi i tot, sense que els tradicionals oracles dictaminadors sobre les essències falleres hagen tingut res a dir. I això sense parlar de les subvencions. Em faria molta curiositat veure si han aconseguit cobrar dues subvencions per la mateixa falla i, en cas afirmatiu, de quina original i artística manera ho han justificat.

Supose que, a diferència de les falles gandianes, malgrat les rivalitats hi ha un excessiu corporativisme en les falles del cap i casal. Parlava d’ell fa unes setmanes en referir-me a les macrorevetles del centre i les seues conseqüències indesitjades, i, potser en aquest cas, esdevinga una cosa semblant. Confie que una vegada establit el precedent no sovintegen les comissions falleres que amb un sol monument tenen per a tres o quatre anys. Podria ser postmodern i tot. Una nota de premsa divertida, un ninot afegit i ja és una altra falla. I a viure. I en deu o quinze anys, a secció especial. Una vegada establit que no cal cremar la falla, tot és possible.

Bromes a banda, crec que la diferència entre la falla de Gandia i la de València és el caràcter subreptici de la primera i l’extrema publicitat de la segona. Fer-ho dissimuladament (i després tractar de negar-ho) implica reconèixer que el que s’està fent no està bé. Fer-ho amb llum i taquígrafs i associant-ho a un relat original redefineix el fet, el fa ser una altra cosa. No és que s’estiga agafant una falla sencera i guardant-la per a l’any següent, sinó que s’està sent original, hipster i transgressor. No s’està fent picaresca: s’està fent art (contemporani).

D’alguna manera crec que aquesta falla de la ciutat de València ha aconseguit concentrar l’esperit d’una època. L’important no és el que fas sinó el gest retòric amb què ho justifiques o, millor, el defineixes. El govern pot fer el contrari del que va dir que faria si sosté amb la suficient convicció que en realitat sí que està complint la seua promesa o fent una cosa encara millor. Per això, no derogar una reforma laboral pot ser millor que derogar-la, ampliar el port de València, construir més carreteres per l'horta i carregar-se el rodalia pot ser sostenible i verd, trair el poble sahrauí pot ser una manera de mostrar el compromís amb ell. L’acomiadament en diferit de Bárcenas, per cert, ja anava en la mateixa direcció. La clau no són els fets, sinó la justificació dels fets i la manera de nomenar-los, de la mateixa manera que Carlos Argentino Daneri, el personatge de El Aleph, de Jorge Luis Borges, sabia que la bellesa d’un poema no està al poema mateix sinó en la seua exègesi.

La falla que no es crema i es guarda per a l’any vinent, aleshores, ben mirada, pot arribar a ser no només una falla, sinó la més experimental de les falles experimentals, la falla que va arribar a plantar el signe dels temps, la seua cínica i conscient semiosi il·limitada.