El cul «mínim» del poble

per Salvador Vendrell

Columnistes

El cul «mínim» del poble
El cul «mínim» del poble

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Fa molt de fred i no hi ha bones condicions per caminar i uns amics ens ajuntem per esmorzar. Paco Vera ens obsequia amb el seu magnífic llibre de fotos #on acaba el poble (Afers i Institució Alfons el Magnànim). Com que la taula és d’escriptors, en fullejar-lo i veure que es tracta de fotos de l’abisme, de l’infern de la ciutat, em ve al cap Baudelaire, que inventà la modernitat ampliant el camp dels temes per a fer literatura:

«Recorda aquella cosa que vam veure, ànima meua,

un bell matí, a l’estiu tan dolç:

tombant per un camí, una carronya infame

un parament de rocs.»

En arribar a casa, amb tranquil·litat, òbric el llibre i no puc evitar recordar les paraules de Julio Cortázar en què la novel·la i el conte es deixen comparar analògicament amb el cine i la fotografia. La pel·lícula és en principi oberta, «novel·lesca»; mentre que la fotografia, com el conte, és més limitada. Moltes vegades es tracta de retallar un fragment de l’existència que al mateix temps actua com una explosió, com una captació d’una realitat més ampla. Per això Cortázar deia que la novel·la sempre guanyava per punts, mentre que el conte ha de guanyar per knock-out. I prenc consciència que els indrets on acaba el poble, o la ciutat, d’ara, no són els mateixos on acabava en la meua infància, amb sequers, pallers, séquies i horts en plena producció, on els xiquets jugàvem com en un indret més del poble. Ara, es tracta d’espais que havien volgut ser una urbanització modèlica i que la crisi paralitzà quan a penes havia començat la seua construcció. I veig, en els textos que acompanyen el llibre, que ara són també el lloc on escriptors com ara Manuel Baixauli, Xavier Serra i Joan Dolç passegen la seua literatura. «La millor literatura és la que es camina», va escriure Manolo que segur que passeja també el seu gos per aquests, en principi, poc acollidors indrets: «N’ha quedat un territori de ningú on ha crescut l’herbam sense control, on els forats de les clavegueres, profunds i descoberts, amenacen qualsevol criatura que s’hi acoste, on els únics beneficiats han estat els gossos i els amos dels gossos, que s’han trobat amb un lloc on poder soltar-los i deixar-los córrer sense perill de ser envestits pels automòbils». Sí, senyor, magnífic lloc per passejar-se mig amagat durant la pandèmia.

Imatges que et vencen per knock-out, malgrat que no tenen res a veure amb les bucòliques postals dels crepuscles, ni dels típics paisatges de l’Albufera, sinó dels racons més amagats i desprestigiats de la ciutat que es converteixen en bellesa, en art:

«¿Vens de l’abisme o d'un cel insondable,

Bellesa? El teu esguard, que és demoníac i diví,

vessa confusament el crim i el benefici,

i és per això que se t’assembla el vi.»

Xavier Serra veu que aquest treball de Vera és el que més s’acosta a la fotografia documental. El retrat de la crisi: «I , de sobte, la tardor del 2008, plaf, la galleda d’aigua freda: la crisi financera als Estats Units, la desconfiança, la retracció del crèdit, l’ensorrament de l’economia i l’esclat de la bombolla (...) Els terrenys que s’estaven urbanitzant quedaven amb les obres a mig fer...» Joan Dolç  també aprofita el knock-out per fer literatura: «Ací i allà podem veure tubs que sorgeixen
del terra, canonades, clavegueres per on aguaiten els nervis morts d’un món desvitalitzat, conductes que no condueixen enlloc...»

Veig el treball coherent, reincident, de sempre, de Francesc Vera. La seua mirada d’artista, el seu enquadrament molt personal, el saber assajar aprofundint en el tractament del tema. En aquest cas, en el cul de Sueca, però com la seua Urbs mínima: el cul mínim de qualsevol poble o ciutat, de moltíssimes ciutats.