He parlat amb Elon Musk

per Maria Pérez Company

Tribuna

He parlat amb Elon Musk
He parlat amb Elon Musk

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Ai com està l’oratge! Dilluns, de bon matí, tornava cap a València després d’un cap de setmana per Catalunya. A mesura que m’acostava al País Valencià veia augmentar els núvols pensant que allò era una bona metàfora per descriure la realitat del meu país en molts aspectes. Sempre hi ha massa núvols, tot i que ens queixem de com crema el sol en arribar l’estiu. Massa sovint, quan veig que tot s’enfila per anar bé, arriba alguna tronada que ens fa parar. 

Un avís del whatsapp: «Heu vist el tuit d’Elon Musk?» amb l’emoticona de la careta pensativa. La gent està desficiosa i passa massa temps pendent de les xarxes. Què m’importa a mi el que diga Elon Musk. 

Ja arribada a la seu d’ERPV la feina ens ha tingut ben ocupats, com de costum. Massa fronts oberts, massa núvols per a la sostenibilitat del País Valencià: la perillositat de la central nuclear de Cofrents, sembla que l’estat ha decidit que es faça l’ampliació del Port de València amb les conseqüències que això comporta per a la costa i l’Albufera.

Entremig acudisc amb una companya al Districte Digital d’Alacant (eufemisme de la Ciutat de la Llum) on es presenta la plataforma INNspiradoras que posa en marxa la xarxa d’Instituts Tecnològics REDIT. L’acte resulta ser una bafarada d’aire fresc, ben motivador. Comprove la quantitat i diversitat de dones que estan innovant en el sector empresarial. M’enamore de Berenice Guerri i els seus «bitxos» gràcies als quals hem salvat palmerars; Rosa Martínez és una mare coratge que ens dona una lliçó de valentia; i amb  Virginia Real, descobrisc una dona amb la qual m’identifique en el primer minut perquè defensa un model de ciutats i pobles com els que fa anys somie. És curiós com ens costa deslliurar-nos de la «síndrome de la impostora» a les dones. Veig que totes, en algun moment, hem dubtat a l’hora de llançar-nos a emprendre nous projectes. Ens preguntem si serem capaces i, probablement per això, ens exigim molt més que els companys homes.

I de nou, damunt les quatre rodes camí de València, torna el whatsapp: «Hosti, Pedro Duque i Sánchez han contestat Elon Musk a Twitter!» Vaig a Twitter per veure què és allò que diu l’home més ric del planeta i per què ara es preocupa del que puguem fer per ací. 

Mentre pugem el Maigmó cobert de núvols negres llig el tuit d’Elon Musk «Espanya hauria de construir un panell solar massiu. Podria alimentar tot Europa». El tuit em fa recordar les paraules d’Ursula von der Leyen a Pedro Sánchez fa unes setmanes destacant «l’important paper» que jugarà l’Estat espanyol en el subministrament d'energia a Europa i la necessitat de deixar de dependre del gas i el carbó russos. 

Comence a cabrejar-me. Li dic a la companya que m’agradaria tindre el telèfon d’aquest pijo tecnològic per fer-li una escolteta. «Això no és un impossible. Ho podem intentar, no oblides que totes estem a sis graus de separació de qualsevol persona del món». Em sorprén com els periodistes poden esbrinar la vida a qualsevol, potser és cert que tots estem connectats. Em quede pensant mentre espere la companya que posa benzina.

«Tenim per a una bona estona si açò no escampa. Al whatsapp t’he enviat un número de telèfon llarg. Si no me l’han donat malament, és el d’Elon Musk, tu veuràs què fas», em diu la companya. Em puja la calor per tot el cos. Què faig? Per què no he callat? Ben mirat tampoc passa res si li telefone, segurament no me l’agafarà, o no serà el d’ell, o m’enviarà on brama la tonyina… Tant fa! Repasse per damunt com dir-li en anglés el que vull dir-li i marque.

«Hi, Elon speaking...», em diu una veu a l’altra banda. Serà ell? Quina necessitat tenia jo de clavar-me en aquest embolic? Ara ja està, Maria, ell no et coneix, tira-li, em dic a mi mateixa.

Mentre la calor va en augment, pels nervis, li dic que soc Maria, de Barxeta, del País Valencià, d’un lloc que segurament no coneix. Li explique que fa anys el govern de dretes que teníem va empényer a fer fallida a tota la gent que havia invertit en granges solars, que aquella gent ho va perdre tot perquè, a més, el govern va imposar un impost al sol. 

Li explique que no som imbècils, que sabem que el govern està afavorint perquè l’energia verda caiga en mans de les grans multinacionals. Li pregunte si ell té interés i per què vol més diners si podria viure vint vides i no se’ls acabaria. Ell em respon, amb un to ben amable, que Espanya té molt de sol i que podria abastir d’energia tot Europa, que on està el problema i que està encantat de parlar amb mi. 

Ara sí que m’he encés! El problema, Musk, està que no volem que ens passe com als països rics en petroli, on la població viu en la misèria mentre quatre com tu, es queden els beneficis. Que volem autogestionar-nos amb xicotetes i mitjanes instal·lacions i que ja vendrem l’excedent a qui ens done la gana. «Mire, si alguna volta ve pel País Valencià, no tindré cap problema a explicar-li-ho, però, faça el favor i deixe de clavar-se on no li importa».

Vaig penjar, no recorde ni com. El cor se me n’eixia per la gola, la calor que sentía era insuportable i la boira tan espessa, que ja no sabia en quin punt érem. Els està eixint la jugada perfecta. Tot el procés que va encetar el PP amb l’impost al sol el tancarà aquest govern «progressista» lliurant el bec d’or a les grans multinacionals, aquells qui controlen el mercat de futurs. És la gran jugada del capitalisme verd.

La companya va frenar en sec, «Maria, estàs bé? Què et passa? Per què crides?» Vaig mirar per la finestra i vaig veure la porta d'urgències de l’hospital de Xàtiva. Què fem ací? «Crec que estava delirant per la calentura i té una tos molt lletja, per això l’he duta». li va dir la companya al metge pocs minuts després. 

I ara, entre presa i presa d’antibiòtic per a la bronquitis, vaig mirant com puc localitzar el telèfon d’Elon Musk per explicar-li que sabem que el seu tuit no ha sigut una casualitat i que ara en passar la febre, mouré cel i terra perquè no posen les mans sobre el nostre sol, si més no, sobre el sol del País Valencià. El País Valencià no està en venda.

Com va dir el gran cap Seattle, «com es pot comprar o vendre el cel o la calor de la terra?»