Defensar la democràcia

per Rosa Pérez Garijo

Tribuna

Defensar la democràcia
Defensar la democràcia

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Sembla que en poc dies es materialitzarà l’entrada en un govern autonòmic de l’extrema dreta. Per primera vegada en l’actual democràcia vorem i patirem l’extrema dreta amb responsabilitats de govern, de moment en l'àmbit autonòmic. I cal analitzar a parts iguals per què hem arribat a esta situació i el que pot suposar; els perills i «les misèries que venen», com diria Carlos Cano.

Gil de Biedma va escriure: «De todas las historias de la Historia la más triste sin duda es la de España, porque termina mal». No hi por haver afirmació més real.

Quan es començava a avançar en drets i llibertats, els que sempre havien gaudit de privilegis no estaven disposats a patir ni la més mínima minva de les seues prerrogatives ni a consentir un canvi en l’ordre social establert.

El resultat va ser un colp d’Estat i una guerra civil que, amb la intervenció decisiva de l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista, va massacrar la població civil. Després va caure la gran nit del franquisme: quaranta anys de dictadura on es va intentar exterminar tot aquell que no combregara en el règim amb assassinats, tortures, espolis, reeducació... Després, silenci i més silenci. Silenci a les cases i silenci a les escoles.

I una democràcia construïda sobre les fosses comunes dels que, precisament, varen ser assassinats per defensar-la. Cap condemna. Impunitat absoluta per als que massacraren les persones, els drets i les llibertats. Més silenci.

Diu un proverbi popular que els pobles que no coneixen la seua història estan condemnats a repetir-la. És cert. Cal no oblidar que els grans privilegiats del franquisme, uns que ja ho eren d’abans i altres que ho foren a base de delatar, espoliar i explotar els republicans i les republicanes, mantingueren els seus privilegis. I, en arribar la democràcia, mantingueren les seues fortunes, els seus negocis i les seues prebendes.

I, com sempre, la majoria dels que se situen a la part més alta de la piràmide no estan disposats a baixar ni mig escalonet. Els franquistes, eixos que signaven sentencies de mort, d’un dia per a l’altre s’havien convertit en demòcrates. Però tots sabem que això no va ser així, que malauradament la dreta d’este país mai ha sigut antifeixista. I no es pot defensar la democràcia sense ser antifeixista. Per això la impunitat, el silenci, la desmemòria, la no reparació... l’anomalia democràtica.

Per això no ha estat difícil normalitzar l’extrema dreta que defensa el feixisme sense dir-ho però sense complexos. Per això la dreta espanyola no té cap problema a arribar a acords amb ella; per això, mentre a la resta d’Europa se’ls fa, majoritàriament, un cordó sanitari, ací els tenim a les televisions, a les institucions i als governs.

No oblidem que l’extrema dreta ha estat finançada, espentada i publicitada per aquells que no volen cap canvi en l’ordre social, que volen que els drets de la classe treballadora vagen sempre cap enrere, que utilitzen tota la seua força, que no és poca, contra tot aquell que qüestione el seu estatus.

En açò, el PP també està molt còmode. És al que s´ha dedicat sempre: a defensar a una minoria privilegiada, a fer negoci i a donar comissions als seus amics o familiars, molts d’ells amb cognoms vinculats al franquisme. Molts tenen com a única activitat coneguda eixir en les revistes del cor.

A la nostra democràcia li falta molt per avançar, en molts sentits, des del punt de vista econòmic, social, educatiu, jurídic, territorial... Però, malauradament, la irrupció de Vox, primer a les institucions i ara als governs, marca un camí preocupant d’involució i de clars perills per als drets i les llibertats.

Ha costat molts anys avançar en determinades matèries i no s’ha fet a tots els llocs al mateix ritme. Al País Valencià, els darrers anys, hem avançat en polítiques de memòria democràtica. I, junt amb les institucions de l’Estat, hem avançat en polítiques socials, d’igualtat i en drets laborals.

Però tota acció té una reacció i, heus ací que eixa extrema dreta ha vingut a defensar el que la dreta no s’atrevia a esmentar, però que no té cap problema a acceptar, com és la negació, inclús, de la violència masclista.

Vivim moments d’emergència democràtica, on tot allò que hem avançat pot retrocedir a èpoques passades i molt fosques. Perquè, el feixisme no tolera tot allò que és diferent a la seua visió tancada i simplista del món.

Tots els que defensem la democràcia tenim molt a perdre. Les dones, més encara, perquè ja sabem on ens volen i on no. Tendim a donar els drets com a consolidats, però els drets sempre poden perdre’s. Qui hauria dit a les nostres iaies en els anys 30, quan començaven a conquerir espais i drets, que després del 39 serien considerades ciutadanes de segona categoria, dependents de pares o marits, durant pràcticament tota la seua vida.

Pense en les meues filles, mire la bèstia que pot vindre i tremole. Només ens queda defensar la democràcia, com sempre hem fet, però, ara amb més determinació encara.