Prosperitat de la cambra de bany

per Joaquim Iborra

Tribuna

Prosperitat de la cambra de bany
Prosperitat de la cambra de bany

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Dèiem que totes les cases són iguals, almenys durant una generació. Així i tot, de generació en generació canvien. Algunes d’aquestes transformacions afecten el «programa funcional», és a dir, la distribució interior dels habitatges. En la història recent, una de les més notòries és l’aparició i auge de les cambres de bany. Amb la introducció dels electrodomèstics i de les instal·lacions de llum, aigua i gas, aquesta ha estat la novetat més destacada dels interiors domèstics. En funció del país, l’estatus social o l’entorn urbà o rural, el procés es va iniciar abans o després, però podríem dir que, en cada cas, es va desenvolupar en el curs d’una única generació. En aquest interval, les cases, de no tenir cambra de bany, o només unes poques privilegiades, van passar a tenir-ne totes o la major part.

Va arribar un moment en què els fills consideraren imprescindible una cambra de bany per a viure decentment. Els pares, sense gaire convenciment, la pagaren, però molts mai no la usaren, sobretot als pobles. Preferiren eixir a fora, com sempre havien fet, per a fer les necessitats. No crec que fos tossuderia, sinó que realment s’hi sentien més còmodes. Això demostra que la idea de confort és molt relativa. A més a més, quina mena d’higiene era aquesta de cagar a dins de casa? I per què prescindir del pràctic orinal davall del llit? Josep Pla ha descrit algunes escenes divertides sobre la implantació de les cambres de bany a les cases de pagès durant els anys quaranta i cinquanta, període en què es va produir «una espècie d’entrada tumultuosa de la pagesia en la vida moderna» (OC8, 59 i ss). Fins a aquella època tampoc a la ciutat no hi havia cambra de bany en moltes cases de veïns. En els edificis de l’Eixample de València encara s’observa la galeria correguda posterior, oberta al pati interior de l'illa, des d’on pouaven l’aigua amb una corriola i on, en els extrems, hi havia l’excusat. Calia eixir a fora per a fer de ventre. Martínez Ferrando, en algun conte, evoca la imatge, no tan antiga, de l’home anant o venint del comú, a la vista de la resta dels veïns, mentre es cordava els pantalons.

La innovació anava lligada, és clar, a l’arribada de l’aigua corrent a l’interior de les cases, però sobretot a una nova mentalitat «higienista». Una mentalitat que no pretenia exclusivament de resoldre el problema d’evacuar o de rentar-se el cos de manera eficient. Una cambra de bany és alguna cosa més. No es tracta estrictament d’una qüestió d’higiene, sinó de la sensació d’higiene, del plaer d’una dutxa o d’un bany de sals, de mirar-nos a l’espill abans d’eixir de casa, de posar-nos cremes i maquillar-nos. Totes aquestes operacions domèstiques, naturalment, s’havien fet de sempre, si bé algunes eren privilegi d’uns pocs. Abans, però, es feien en llocs molt diversos. No fa tants anys que, en entrar d’improvís en una casa, hauríem trobat el pare afaitant-se davant d’un espillet penjat a la falleba d’una finestra del dormitori, mentre la dona es pentina al tocador; els xiquets, xapotejant a dins de la pica de la cuina; l’avi al menjador, amb els peus a remulla en una safa, esperant que la filla li talle les ungles; l’oncle al comú del corral o del fons d’un corredor... Tot això, avui, ho fem en un mateix recinte especialitzat, que ha adquirit un gran protagonisme a la casa. La cambra de bany centralitza totes aquestes activitats. Encara més: les intensifica, perquè, tot i que no són noves, les fem més a consciència i totes estan a l’abast de la majoria. Forma part de la nostra rutina diària, necessària per a posar-nos a punt abans de fer res i per a sentir-nos bé.

L'element imprescindible en tot aquest tràfec domèstic és l’aigua —avui, l’aigua corrent centralitzada. Des de sempre l’aigua ha tingut un valor purificador, associat a la idea de vida. De necessitat primària, l’aigua va transcendir a símbol de vida espiritual, primordial en tots els ritus religiosos. La societat moderna el va reinterpretar en dues noves divinitats laiques: la Salut i la Higiene. Per a nosaltres, s'ha convertit en un afer de la màxima importància i fins i tot en una qüestió d’estat, en la pau i en la guerra. Primo Levi explica com, durant el seu inacabable periple europeu, la primera disposició de les autoritats que es feien càrrec d’ell i dels seus companys era dutxar-los, segurament amb l’objecte de desinfectar-los dels bacteris ideològics de la jurisdicció anterior. Els alemanys el dutxaren en ingressar-lo en Auschwitz, els russos el dutxaren de nou en alliberar-lo i els americans encara una vegada més, en tornar-lo a alliberar. Quan per fi va retornar a casa, els pares no el van reconèixer, de tan net com venia. En les nostres societats occidentals, la salut i la higiene són afers que van més enllà d’estar bons i anar nets.

La cambra de bany va accelerar i democratitzar aquest procés, però els banys existien des de molt antic com a establiments públics: les termes clàssiques, els balnearis de l'aristocràcia europea… Eren llocs d’encontre i relació social, en el context de la vida urbana de les classes mitjanes en amunt. A València, tenim el testimoni històric dels Banys de l’Almirall àrabs i el més recent del balneari de l’Albereda, que va funcionar fins als anys seixanta i que ara ha reobert en la versió modernitzada de l'spa. Tot i que l'spa d'avui sembla un renaixement dels antics banys, és una fórmula diferent: ja no s'integra en la vida social d'una classe com abans. És una atracció turística o una excursió circumstancial. Potser el gimnàs o el solàrium forma part de la rutina diària de moltes persones, però no per a la societat en conjunt. L'únic establiment públic integrat plenament en la vida social és el bar i el restaurant. És allí on la societat té l'oci i el negoci. El gimnàs és un establiment públic perquè pocs el poden instal·lar a casa. En canvi, mai no renunciarem al bar de la cantonada. La cambra de bany domèstica, doncs, no va inventar la higiene. La va impulsar d'acord amb una justificació científica, que es va superposar al seu caràcter esportiu acostumat. La novetat principal va ser una altra: haver convertit la higiene en un afer privat. La higiene —entesa en un sentit ampli, el qual inclou la cosmètica i la terapèutica— té avui com a escenari quotidià la cambra de bany de casa —o la de l'hotel, que també és d'ús exclusiu per a cada habitació.

Si els fills havien exigit als pares la instal·lació de la cambra de bany, la generació dels nets va anar més enllà i va exigir dues cambres de bany —completes, s'entén. Avui es considera un estàndard funcional en els habitatges de més d'un dormitori. Un dels banys ha d'estar vinculat a l'habitació principal, amb la qual constitueix l'anomenada pomposament área de matrimonio, i ha de disposar, preferentment, d’un lavabo de dos senos, que vol dir dues piques, una al costat de l'altra. Si és possible, cal afegir-hi un vestidor. Poques vegades serà possible encabir-hi el vestidor i sovint serà difícil instal·lar-hi els dos lavabos. Però el segon bany és irrenunciable. La generalització d'aquest estàndard és un fet. Un fet estrany, per poc que hi pensem, perquè tot són desavantatges. Amb l'excepció dels habitatges organitzats en més d'un nivell, on sembla convenient un bany en cada planta, el segon bany complica l'organització de l'habitatge: en pisos cada vegada més petits, la cambra de bany ocupa superfície en detriment d’altres recintes, i difícilment tindrà il·luminació i ventilació natural; amb la cuina, és l’habitació més cara de la casa, a l’hora de fer-la i a l’hora de mantenir-la i de reparar les corresponents instal·lacions individuals i comunitàries; tenir dos banys vol dir haver de netejar dues tasses de vàter, dos lavabos, dues banyeres… Òbviament, un habitatge sense cambra de bany és inadmissible avui. En canvi, la diferència qualitativa entre un habitatge amb un bany i un altre amb més d'un és discutible, des del punt de mira de l'estricta funcionalitat. Ben mirat, posats a millorar el confort, dues cambres de bany també són insuficients. Jo en tinc dues a casa, però em caldrien tres o quatre, perquè sovint me les trobe ocupades totes dues alhora. A pesar de tot això, la major part de la gent abans sacrificaria un pilar de l’estructura que el segon bany. Feu-me cas: si teniu pensat de fer-vos una casa o reformar-la completament, disposeu un únic bany en un mateix nivell. I exploreu la possibilitat, poc aprofitada, de fer una cambra de bany compartimentada en dos o tres recintes comunicats entre si (per a l'inodor, per a la dutxa, per a la resta) amb un accés doble o triple, de manera que diversos membres de la família puguen servir-se'n simultàniament. Al cap i a la fi, quan entrem al bany no usem tots els aparells sanitaris alhora.

La configuració interior de la cambra de bany també s'ha transformat substancialment al llarg del temps. A banda de la reducció de la superfície útil, que va afectar tots els recintes de l’habitatge, els diversos aparells sanitaris han patit alts i baixos en la consideració dels usuaris. Al segle XIX, les primeres cambres de bany no incloïen l’inodor. Hi havia una certa reticència a incorporar-lo fins que es va generalitzar el water closet, la invenció del qual era l'únic progrés positiu que Josep Pla reconeixia. La percepció general de l’avenç en aquesta matèria, però, va anar vinculada inicialment a una invenció una mica anterior: el bidet. La Trinca ens va explicar de manera convincent com la invenció d’aquest aparell va ser la motivació autèntica de la presa de la Bastilla. En canvi, avui aquest símbol del progrés domèstic va desapareixent. Les dones l’han abandonat. La dutxa diària l’ha fet superflu i si el trobem encara en els banys d’avui és per pura inèrcia. Encara que entre la banyera i la dutxa hi ha una certa vacil·lació en les preferències, és evident que la dutxa guanya la partida, a pesar que podem dutxar-nos en una banyera però no banyar-nos en la dutxa. Una altra cosa és el jacuzzi. Això sí que ens agradaria! Sobretot si el vas és rodó. Malauradament, no disposem de prou espai en els nostres habitatges. A més, podem instal·lar-ne un succedani en una banyera convencional o fins i tot en la dutxa. Aquesta última acumula, doncs, tots els avantatges: ocupa menys espai i les persones majors també hi accedeixen amb més comoditat. D’altra banda, tampoc no tenim gaire temps per a prendre un bany… Hi ha un aparell sanitari que no ha pogut entrar de cap manera en la cambra de bany domèstica: l’urinari, que és exclusiu dels lavabos públics. Una vegada, un client me’l va demanar per a la seua casa particular. Era una petició insòlita i, en general, ningú no se la planteja. És estrany, perquè l'urinari és una solució al problema que es planteja quan un home pixa dempeus. Tenint en compte que tota estratègia d'encertar a dins de la tassa del vàter està condemnada al fracàs, només resten dues alternatives: l'urinari o pixar assegut, com fan les dones. Però els homes considerem impròpia aquesta postura. Si no vaig errat, abans les dones també pixaven dempeus i en qualsevol lloc. Jo encara ho he vist fer al bell mig d’un carrer del barri del Carme de València, a plena llum del dia. Va arribar un moment que les dones decidiren asseure’s a la tassa, però no els homes, que s’hi mantenen ferms en la seua postura erecta. Ignorat l'urinari, desterrat el bidet i la banyera en retirada, els aparells sanitaris de la cambra de bany resten reduïts a només tres: inodor, lavabo i dutxa.

Altres habitacions de la casa han protagonitzat canvis substancials en el seu ús, però sempre com a resultat de l'evolució d'un recinte que ja existia. Només la cambra de bany és una novetat absoluta en l'interior dels habitatges. Cap altra ha gaudit de tanta prosperitat en la història recent.