«Aquestes no són les formes»

per Joan Canela

Columnistes

«Aquestes no són les formes»
«Aquestes no són les formes»

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Teresa Ribera, ministra de Transició Ecològica del Regne d’Espanya, va opinar sobre l’acció de desobediència civil que un centenar de científics van realitzar a la porta del Congrés espanyol. «No és la millor manera d’aconseguir objectius», va ser la seua principal aproximació al tema. Els científics li assenyalaven la lluna, però la ministra es va obcecar a mirar el dit. El govern continua sense prendre’s seriosament el problema de l’escalfament global que amenaça —com si fos poc— la possibilitat mateixa de l’existència de la humanitat però el problema són unes taques de pintura. I això que és la ministra de Transició Ecològica. No puc imaginar que hauria dit el ministre d’Indústria. O de Foment. Per posar uns exemples.

La ministra, però, no està sola en la seua estratègia de desviar l’atenció. Opinadors i tertulians han dedicat més temps a criticar «les formes» que a parlar del fons. Total, el futur de la humanitat no deu ser tan important.

Però tant una com els altres s’equivoquen. Només el fet que li hagen dedicat uns minuts a parlar de l’acció, ja demostra el seu error. «El mitjà és el missatge», va encunyar el fundador dels estudis sobre els mitjans de comunicació, Marshall McLuhan. I en aquest sentit, l’acció de la rebel·lió científica ha estat un èxit. Per un breu moment, l’emergència climàtica ha tornat a posar-se sobre l’agenda informativa, per sobre de la guerra, la crisi econòmica, l’encariment de preus o el malestar social (obro parèntesi: tots uns temes, per cert, molt més relacionats amb l’emergència climàtica del que podríem pensar, per culpa d’una informació parcel·lada i atomitzada que ens impedeix veure els problemes de forma global. I tanque parèntesi). I no només això, ho ha fet deixant clares la urgència i la desesperació que el problema genera. Ja no n’hi ha prou en elaborar manifestos, publicar estudis i organitzar conferències. Cal, com sempre que les situacions són desesperades, recórrer a la desobediència civil.

La imatge d’uns biòlegs, físics, químics, astrònoms i geòlegs, gent seriosa, preparada i rigorosa, abandonant els seus laboratoris i els seus papers, i agafant un pot de pintura i asseure’s a les escales del Congreso fins a forçar el seu desallotjament violent per part de la policia, és molt poderosa. És EL MISSATGE. La situació ja és molt més que greu i la resposta ha de ser urgent. Cal fer un pas endavant i actuar. I això és el que han fet aquests científics posant-hi el seu cos. El meu agraïment i la meua admiració.

Als anys 90 van ser els joves insubmisos que es negaven a fer el servei militar els qui omplien de pintura casernes i centres de reclutament. També llavors els van dir que «aquestes no eren les formes». Però la seua persistència i la seua desobediència van abocar a la desaparició de la mili i van inculcar una humiliant derrota a l’exèrcit i el Govern. Llavors eren joves destrellats amb la urgència de no voler complir el càstig que suposava el servei militar. Hui es tracta de l’elit científica de la nostra societat preocupada per la supervivència de la humanitat. Però tant és. La urgència i la desesperació són similars i, en conseqüència, els seus mètodes també.