L'11 d'abril del 1993, Guillem Agulló i Salvador va ser assassinat a Montanejos (l’Alt Millars). Quasi tres dècades després, els fets que van envoltar la mort del jove antifeixista segueixen sense aclarir-se. 

El grup de Guillem va anar a aquest poble de cap de setmana amb la intenció de passar-ho bé i fer una mica d’escalada. La nit del diumenge, Guillem es trobava a la plaça de l'església, l'únic lloc on hi ha un poc de vida nocturna. A la seua caçadora hi havia cosit, com habitualment, un anagrama antiracista. Mentre xerrava al costat de la porta del pub amb la seua companya Anna i una altra amiga, uns individus se li van acostar i van començar a proferir amenaces i a manifestar que no els agradaven els símbols que lluïa Guillem. Els seus amics van acostar-se per advertir-li que al poble hi havia un grup de nazis, també d'acampada, que podia ser perillós. Els provocadors s'identificaren ràpidament: «Nosaltres som els nazis» i començaren les agressions. Segons diversos testimonis, tot i que Guillem tractà de contenir-los en un primer moment, el grup agressor el va colpejar amb un objecte contundent, probablement una llanterna gran o una barra de ferro. Ell va tractar de respondre, però, mentre un el subjectava per l'esquena, un altre li va assestar una punyalada necessàriament mortal al cor. Caigut a terra, els assassins es van allunyar cridant: «Viva Franco«, «Arriba España».

Era el mateix que havien estat fent durant els dies anteriors quan, segons alguns testimonis, recorrien els carrers del poble amb un feix de bitllets a la mà tractant de provocar enfrontaments. Guillem Agulló va ser atès per l'ATS de Montanejos, ja que aquella nit no hi havia metge de guàrdia i va haver d'esperar una hora l'arribada d'una ambulància que el traslladà a Castelló de la Plana, on va ingressar cadàver. Mentre feia l'últim viatge cap al sud, els seus companys van ser retinguts durant sis hores per la Guàrdia Civil, on havien anat a denunciar el cas. Malgrat que tots eren menors d'edat, els agents els van impedir d'utilitzar els telèfons i comunicar-se amb la família mentre muntaven un dispositiu rutinari de control de carreteres que no va tindre cap èxit. 

Mentrestant, el forense encarregat de l'autòpsia detectava diverses contusions al cos de Guillem i manifestava que la ferida havia estat feta per una mà experta. L'arma utilitzada havia estat una navalla, possiblement automàtica. La notícia de la mort de Guillem va arribar a la seua família aquella mateixa nit al càmping on descansaven. Des del primer moment, la Guàrdia Civil es va entestar a comunicar-los que l'homicidi no havia tingut cap connotació política i que s'havia tractat, en definitiva, d'una discussió entre bandes de joves amb un resultat dramàtic. El governador civil de Castelló, el socialista García de la Roca, mantenia la mateixa versió, i també l'alcalde de Montanejos. El pare de la víctima, secretari d'organització de l'Horta Nord de la Unitat del Poble Valencià, es va negar d'immediat a acceptar aquesta versió. Coneixia els compromisos polítics del seu fill i sabia per què l'havien triat com a víctima. 

El dimarts 13, cinc joves d'entre 20 i 22 anys es van entregar a la policia de València. Un d'ells ho va fer a la comissaria de Catedral, els altres, a la de Zaidia. Un d'ells era El Bombero, que va negar haver participat en els fets, mentre que els altres ho van confessar, però no es van declarar responsables de la mort de Guillem. Tots cinc van ser traslladats a la Prefectura de Policia i, posteriorment, davant la jutgessa de Sogorb, que va instruir el cas, ja que es van negar a declarar. 

El dimecres 14, després de fetes les declaracions, El Bombero va quedar en llibertat sense càrrecs i tres membres més del grup van quedar en llibertat sota una fiança de 50.000 pessetes. Eren coneguts pels malnoms de Pizza, Mood i Pollo. L'altre, Gerardo MG passava a la presó. En aquells moments, els amics i companys de Guillem van organitzar una concentració silenciosa a la plaça de l'Ajuntament de Burjassot. Sense més convocatòria que el boca a boca, 500 joves van protestar contra la mort del seu amic. La quatribarrada amb un crespó negre al mig cobria el balcó del consistori.

Des del primer moment, la família, l’acusació popular, entitats i partits (llevat dels representants de la dreta espanyolista) van denunciar els fets com un crim polític. Les vinculacions dels assassins amb l’extrema dreta espanyola, amb els grupuscles violents que operaven al País Valencià, van ser una evidència que els tribunals espanyols es van negar a considerar encara que els criminals, un grupet del barri valencià de Marxalenes que s’autoanomenaven «Komando Marchalenes IV Reich», quan van identificar Guillem com a antifeixista i independentista, el van acorralar i, després de la punyalada, se’n van anar fent la salutació feixista o cantant el Cara al sol. La qüestió era presentar l’assassinat pràcticament com un accident, com una «baralla entre joves», cap relació amb les bandes feixistes que trobaven camp per córrer al País Valencià. 

Després d’un judici que hauria de passar a la història com a exemple de vergonya, quatre dels acusats van ser absolts, i el Ventosa, que havia confessat ser l’autor material de la punyalada assassina, fou l’únic condemnat. Catorze anys de presó. En va complir quatre. 

Pedro Cuevas, l’assassí confés de Guillem Agulló, va sortir en llibertat condicional per bona conducta després de complir només quatre anys dels catorze als quals havia estat condemnat. Els altres quatre individus que van participar en l’agressió van quedar absolts. En el judici es va barrar qualsevol possibilitat d’investigar les raons ideològiques de l’assassinat, i es va reduir tot a una simple baralla entre bandes. Aquesta circumstància va derivar en una condemna per homicidi en lloc d’assassinat, cosa que va reduir substancialment els anys de presó. 

El pare, la mare i les germanes d’en Guillem van viure uns quants anys havent d’aguantar les amenaces, la persecució i l’acarnissament del feixisme, que pintava contra en Guillem a la paret de davant de sa casa, telefonava de nit per insultar els Agulló, i cantava «Guillem jódete» als camps de futbol. L’acarnissament va ser absolut. I encara hui dura. Però també hi ha algun missatge positiu en tota aquesta història. I l’exemple i la dignitat de Carme Salvador, Guillem Agulló i Betlem i Carmina Agulló és probablement aquest missatge. 

Hui en dia negar el component ideològic del crim resulta difícil. L’any 2005, Pedro Cuevas va ser detingut durant l’Operació Panzer de la Guàrdia Civil contra el Frente Antisistema (FAS), un grup neonazi de caràcter paramilitar que tenia abundant armament i simbologia nazi. L’any 2007, el mateix Cuevas es va presentar a les eleccions municipals del partit neonazi Alianza Nacional (AN) a la localitat valenciana de Xiva. Fa cinc anys, el 2015, el Tribunal Suprem va ratificar l’absolució de tots els encausats en l’Operació Panzer en declarar il·legals les escoltes fetes per la Guàrdia Civil. 

Amb el pas dels anys, Guillem Agulló s’ha convertit en un símbol de l’antifeixisme i un referent per a l’esquerra independentista. Es va perdre el judici, però es va guanyar la batalla al carrer amb la unió de les esquerres i els independentistes, que van convertir el cas Agulló en un exemple evident de les injustícies del sistema, de les restes enquistades del franquisme. Potser el més dur de tot plegat és adonar-se que Guillem no és només un mite. Era un xic que no havia nascut per ser un màrtir ni un sant ni un heroi: era un jove de 18 anys amb tota la vida al davant. 

Ara, vint-i-set anys després, la història d’aquell jove antifeixista i independentista assassinat per la seua manera de pensar s'ha convertit en pel·lícula, La mort de Guillem, de Carlos Marques-Marcet. El film es va emetre de manera simultània per TV3, À Punt i IB3 el 2 d’octubre del 2020. La pel·lícula aborda la història de l'assassinat de Guillem Agulló i posa la mirada en el procés de dol que viu la família mentre lluita per la memòria del seu fill. Anteriorment, la història de Guillem va ser tractada per Jaume Fuster en el llibre La mort de Guillem i per Núria Cadenes a Guillem, una obra en què l'escriptora centra l'atenció en el judici. 

Fonts: Jordi Sebastià, «La ultradreta torna a matar», El Temps, 1993  /  Eduard Calvet, «Guillem Agulló: 27 anys de lluita contra l’oblit», ccma, 2020  /  Alfred Pérez-Fargas i Roger Danès, «Les últimes hores de Guillem Agulló», El Crític, 2020