Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Jeroni Vich i Valterra va ser ambaixador a Roma entre 1507 i 1521, primer de Ferran el Catòlic i després de Carles V. Durant aquests anys va mantindre estrets contactes amb els papes Juli II i Lleó X –de qui va ser conseller- i va conéixer bé els artistes renaixentistes que treballaven per als pontífexs, com ara Michelangelo Buonarroti, Rafael i Sebastiano del Piombo, de qui posseïa diferents quadres, i els arquitectes Bramante i Antonio da Sangallo.

Quan va tornar a València, va decidir reformar el seu casalici gòtic amb elements que seguiren la moda italiana. Així, va portar d’Itàlia el projecte i, segurament, els capitells corintis i els fusts de les columnes, encarregats a Gènova, ja que ací encara no existien la preparació, la infraestructura i les concepcions humanistes necessàries per dur a terme una obra d’aquest estil, i va manar edificar un palau amb un pati inspirat en els cortile romans. Un nou model arquitectònic, de formes clàssiques i de tècniques constructives de tradició italiana, que es va alçar al carrer de Santa Irene, abans dit dels Solers, a tocar del carrer que actualment porta el nom de l’ambaixador. La primera representació gràfica data del 1704, quan va aparéixer en el pla de València de Tomàs Vicent Tosca, en què s’aprecien els arcs.

El pati del palau de l’Ambaixador Vich, de planta rectangular, està limitat, als costats llargs, per tres arcs de mig punt sostinguts per columnes fines i, als costats curts, per serlianes, és a dir, arcs de mig punt entre dues llindes més baixes i òculs als carcanyols, una tipologia que pren el seu nom de Sebastiano Serlio, que l’havia proposada en els tractats d’arquitectura i que mai no s’havia vist a València. A l’intradós, o cara interior dels arcs, veiem gavetes amb diferents tipus de flors. A la part superior, sobre l’entaulament, tres finestres per costat, disposades amb regularitat, mostren encara pervivències de la tradició medieval, ja que es tracta de finestres bífores o coronelles, dividides per un trencallums o mainell, la columneta que les divideix en dues parts, i arc lobulat. Els frontons clàssics que les rematen mostren la fusió de tendències, la síntesi entre tradició i innovació. 

Les novetats també s’aprecien en un gravat de la portada del palau, del 1860, publicada a la revista El Museo Universal: un arc de mig punt es combina amb xicotetes columnes estriades i adossades i llindes per tal d’aconseguir un efecte de refinament i delicadesa a partir de formes diferents de les conegudes fins aleshores. Els detalls ornamentals que cobreixen el fust de les columnes, l’arc, el fris i els pedestals estan inspirats en els dissenys de moda: garlandes, grotescos, animals fantàstics, etcètera. També les voltes d’aresta, ara imitades, que sabem que existien per un altre dibuix geomètric del 1801 de José Fornés, construïdes amb rajoles, i que segurament van ser de les primeres d’aquesta classe que es van fer a València. 

Des que el palau es va enderrocar el 1859, a causa de l’estat de ruïna, el pati ha tingut una experiència errant per diversos llocs de la ciutat. En un primer moment, la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles va demanar, en una moció del 1858, la recuperació dels elements, considerant que es tractava d’un dels conjunts arquitectònics renaixentistes més importants del País Valencià. Inicialment, els marbres que formaven el bell pati del palau van ser traslladats a l'antic Convent del Carme, en el qual, després de la desamortització, s’havia instal·lat l’Acadèmia de Belles Arts, i altres van ser reutilitzats per l’arquitecte Sebastián Monleón en la construcció de la Casa Oliag, a la plaça de Tetuan, un edifici del qual només es conserva la façana. El primer aprofitament dels marbres el va dur a terme l’arquitecte Salvador Escrig que els va posar al vestíbul del museu. Molts anys després, el 1909, alguns van ser inclosos i fixats al refectori gòtic de l’antic convent, segons un projecte de l’arquitecte Luis Ferreres. Les peces restants van quedar escampades pels patis, i quan, el 1946, l’antic Museu de l’Acadèmia es va traslladar del Carme a l’actual seu, les pedres van romandre oblidades i sense catalogar al jardí exterior durant dècades.