Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Es diu que una proposició és universal quan l'enunciat afecta a tots els elements referits, sense excepcions de cap mena. Quan diguem, per exemple: tots els pobles són lliures d'elegir el seu destí, estem afirmant que tots els pobles, sense excepcions, són lliures d'elegir el seu destí. Si posàrem algú tipus d'excepció, l'afirmació sobre la llibertat d'elecció seria falsa. Per a tal cas, podríem fer una proposició, dita particular, en forma de: alguns pobles són lliures d'elegir el seu destí; la qual cosa ens sembla una aberració.

Llevat de Putin i la seua cohort, tothom manté que Ucraïna és un país amb ple dret d'elegir el seu destí, el que siga; amb les seues institucions, el seu idioma, la seua cultura, les seues normes consuetudinàries, etc. I, dit açò, sembla que tothom se'n va a casa satisfet en afirmar que el món és redó, perquè ha reconegut el dret indiscutible i inalienable del poble ucraïnés. Però, és universal o particular aquesta afirmació?

Després de l'anomenada Declaració de Principis feta per Espanya, el Marroc i Mauritània, també coneguda com els pactes de Madrid signada el 14 de novembre de 1975 sobre el futur del Sàhara espanyol (és a dir, sobre la jurídicament encara província espanyola) acords, però, farcits de clàusules secretes absolutament vexatòries cap al poble sahrauí i que serien desvetlades per la revista Interviu el 26 de gener de 1978, vingué tota una sèrie de despropòsits i vileses que l'estat espanyol hauria de cometre contra aquest poble indefens. Poble, no ho oblidem, tan espanyol encara com Ceuta o Melilla.

L'ONU, el 1960, havia dictaminat que aquell tros del Sàhara era una província espanyola sotmesa a dominació colonial, però també que tenia dret a constituir-se com a país independent amb la denominació de Sàhara Occidental. En conseqüència, Espanya, com a potència administradora, va establir com a data límit per a la descolonització el 29 de febrer de 1976. (Fa uns anys, en un article en aquest mitjà em vaig referir a l'anomenada Operación Golondrina espanyola o procés de descolonització)

La Yemaà, o assemblea representativa del poble i govern sahrauí, acceptà aquell acord pensant que, mort Franco, el qual era absolutament contrari a aquell procés, podria celebrar-se un referèndum d'autodeterminació perquè, tot seguit, crearen les seues pròpies institucions i es proclamaren país sobirà a efectes internacionals.

A finals de 1974, una delegació de l'ONU visità el Sàhara espanyol per a comprovar quin era l'estat d'ànim de la població. Aleshores, jo estava allí i puc afirmar, sense cap exageració, que era de pura eufòria. El poble sahrauí es tirà en massa als carrers, eixí dels poblats al desert o acudí tot plegat als ports per a rebre aquella delegació internacional, onejant banderes sahrauís i cridant, absolutament emocionats: «Independència! Independència!» Demanaven el seu reconeixement com a poble perquè estaven absolutament convençuts que ho aconseguirien, per això la seua exultació. Si s'haguera fet aleshores un referèndum tal com l'ONU proposà, l'èxit per la independència estava més que assegurat.

Però... entrà la maquinària imperial a fer de les seues, a fer la cosa pudenta que es diu diplomàcia, a allargar els terminis primer i, després, a oblidar-se per complet de les seues obligacions. Espanya s'emparava en uns acords internacionals com si fora igual de responsable al Sàhara com Finlàndia o el Canadà, mentre el Marroc esmolava dagues. En la campanya electoral de 1982, Felipe Gonzalez visità els camps de refugiats sahrauís a Tinduf, a Algèria, on hagueren de fugir de la daga marroquina. Cal posar de manifest que, malgrat ser tots musulmans, marroquins i sahrauís no pertanyen a la mateixa ètnia, per la qual cosa el recel entre ells és gran. Fugiren sobretot dones i xiquets, als quals els prometé que, en cas d'arribar al govern, tindrien un referèndum com calia. Encara no governava i ja mentia! El que vingué després és ben conegut. Vergonya per a Espanya i frustració per als sahrauís.

Però, tornant al principi, la pregunta és ben òbvia: per què Ucraïna té dret a elegir el seu destí i el poble sahrauí no? On està ací la proposició universal sobre el dret dels pobles? La contradicció no pot ser més evident. Ara, el govern espanyol ha fet una altra cabriola per a rentar-li la cara a Hassan a risc d'enemistar-se amb la gasosa Algèria: independència, no; autonomia, sí. A què vos sona? Cert és que el govern alauita no sols té lligada Espanya i Europa amb el tema de l'emigració, la té lligada, també, amb els interessos pesquers, amb les grans extensions d'explotacions agràries (taronges, sense anar més lluny, amb algunes varietats de registre marroquí exclusiu) de propietat espanyola o mixta, industrials (fàbriques desubicades ací per anar allà on tot els hi és més fàcil, explotació de mà d'obra inclosa, és clar; què serien els nostres empresaris sense ella?), miners i tota la xarxa mercantil que això implica. I per a defensar-ho, Espanya ven, una vegada i una altra, i mil si cal, el poble sahrauí a preu de saldo, un poble que li fou fidel durant l'ocupació i que en vista de les seues contínues traïcions hagué d'organitzar-se per a resistir-les creant el Front Polisario, que tan heroicament ha demostrat ser l'ànima venuda que no vençuda d'aquella meravellosa gent

Independència, no; autonomia, sí? Quantes punyalades en van ja per a matar el poble sahrauí? Què volen ara a Madrid, una nova Palestina als peus d'un Israel amb tarbuix al Sàhara?

Em dol el poble sahrauí, qui, malgrat tot, encara ens mira amb simpatia i esperança. Simpatia? Ens la mereixem? Esperança? De què? Pensen que encara som els seus valedors, que trist! Jo valencianitzaria l'acusació al govern espanyol dient-li allò que digué Jaume I i tan magníficament cantà Al Tall: «Vergonya, cavallers, vergonya!» Per a qui li'n quede una poca, és clar.