Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Jo també soc Mónica Oltra.

Totes i tots som Mónica Oltra

Aquestes van ser les meues primeres paraules en un acte de reconeixement a l’actual vicepresidenta del Consell, Mónica Oltra, que va tindre lloc al complex de La Petxina fa ja alguns anys. Fou organitzat per donar suport a la seua defensa de les valencianes i valencians i a la seua manera de fer política, allunyada i oposada  a la duta al País Valencià durant 20 anys (i 24 a l'ajuntament de València) per part del govern conservador. La mateixa gent que llavors l'atacà tenia la nostra resposta col·lectiva en aquell acte de suport a Mónica Oltra.

Han sigut moltes persones i entitats que han patit i pateixen la persecució de determinats cercles econòmics, polítics i mediàtics. La llista n'és molt llarga. No cal repetir-la. Totes i tots la tenim al cap. Atacs com el sofert per la nostra vicepresidenta del Consell, per defensar les valencianes i valencians, la nostra terra, el nostre país i les nostres llibertats. Atacs i campanyes per no plegar-se als dictats del poder, als interessos i tripijocs dels que pretenen continuar manant i decidint, més enllà de la voluntat del poble valencià expressada a les urnes. Hem vist aquests processos arreu del món i ara, com en altres ocasions, els patim al País Valencià.

He rellegit el discurs que vaig pronunciar en aquell acte. Tot i que anava en representació de la meua organització, les meues paraules també eren personals i anaven adreçades, amb tota la meua estima, a una de les persones i polítiques imprescindibles del nostre país. Dissortadament, veig que no han perdut ni un gra d'actualitat. Si hagués d'anar a un acte similar, tornaria a llegir eixe text. No en tinc cap mena de dubte. A hores d’ara, com abans, no sempre estic d’acord amb el que diu o fa la vicepresidenta del Consell. És normal, vivim en una societat plural, diversa, en què cadascú té les seues opinions, les seues prioritats i juga el paper que li toca en funció de molts factors. Pense, però, que no és rellevant en considerar que les coses que ens uneixen, que en són moltes, són més importants que les que ens puguen separar. 

I ara, considere que no podem restar en silenci davant la ignomínia i la persecució. Cal parlar. Cal dir-ho alt i clar: a mi, com a tantes persones, Mónica Oltra em representa. Era i és referent de molta gent per la seua lluita, la seua feina, les seues crítiques, la seua gestió, els seus encerts i les seues errades. Ho és per estar al costat de la gent treballadora i dels sectors més vulnerables de la societat i per ser coherent, ferma, honesta, compromesa i perseverant. Ho és per ser fidel a les seues idees i per la seua llarga trajectòria política, com a militant, dirigent política, diputada a les Corts durant els anys negres de la recent història valenciana i vicepresidenta del Consell.

Per això, hui he recuperat aquelles paraules i he pensat que calia escriure aquest article. Per dir-li públicament que em representa, que ens representa, que té el nostre suport, la nostra estima i que la necessitem per continuar el treball col·lectiu per transformar la nostra societat, per fer-la més justa, més lliure i més igualitària i per dir-li que sempre podrà comptar amb nosaltres per «hacer con el futuro un canto a la esperanza», com cantava Labordeta.