El 18 d'abril del 1971, el València CF va aconseguir el primer títol de lliga de l'etapa moderna de la història del club a l'estadi de Sarrià en un partit contra l'Espanyol de Barcelona. La lliga del 1971, la quarta de les sis que té el València a les vitrines, va arribar després de les tres primeres aconseguides en la dècada dels quaranta. El següent campionat el va obtindre 31 anys després, el 2002.

En l'estiu del 1970, el València era un equip consolidat en la Primera Divisió, que habitualment acabava la temporada a la zona alta de la taula, però que feia molts anys que no tenia la possibilitat de ser campió. El president del club, Julio de Miguel, i el gerent, Vicente Peris, van pensar en Alfredo di Stéfano com a entrenador de cara a la campanya 70-71.

Aquesta incorporació va revolucionar en certa forma l’equip, ja que van causar baixa jugadors com Waldo Machado o Vicente Guillot, bucs insígnia del València en la dècada dels seixanta. El club va renovar la plantilla amb l'arribada de jugadors clau per al següent projecte com José Vicente Forment, Óscar Ruben Valdez, Carlos Pellicer o Sergio Manzanera, tots ells titulars en posicions ofensives, a més d 'Enrique Claramunt i Gabriel Uriarte.

El club va mantenir un bloc defensiu excepcional amb Àngel Abelardo a la porteria i defenses de l'entitat d'Aníbal i Antón -que junt amb Abelardo van jugar tots els partits del campionat- i als quals es van unir Fernando Barrachina, Sol, Tatono, Vidagany i Jesús Martínez. A la medul·lar van continuar Pepe Claramunt, Poli i Paquito, i en atac, van continuar, encara que amb poca presència en les alineacions, Ansola, Fuertes, Jara o Nebot.

El València va forjar el seu èxit en el potencial defensiu, ja que només va rebre dèneu gols en trenta partits, en els quals únicament va acumular cinc derrotes. La seua solidesa a Mestalla i la capacitat per no perdre a domicili van contribuir al títol amb nou victòries per 1-0 i només sis per més d'un gol d'avantatge. Aquell campionat va tindre partits clau després de les dues derrotes de les tres primeres jornades. A l'octubre, el València va guanyar amb autoritat al Camp Nou (0-2) i en l'estrena de la segona volta, al gener, no va donar opcions al Reial Madrid a Mestalla (1-0).

En aquells dies, el València era un candidat al títol. Va estar tretze partits sense perdre, Abelardo era el «parapenals» del campionat i la fortalesa de l'equip era tal que una derrota contundent per 3-0 a Madrid davant l'Atlètic no va desmoralitzar la plantilla. Ja en el tram final van ser clau els dos partits consecutius guanyats in extremis, a casa per 2-1 al Celta amb gol de Forment i per 0-1 a la Creu Alta davant del Sabadell, amb gol d'Antón.

Una victòria davant l'Elx a Mestalla en el penúltim partit va fer que el València no depenguera de ningú més per ser campió en l'últim partit que s'havia de disputar a Sarrià davant l'Espanyol el 18 d'abril de 1971, diumenge de Pasqua.

Els cronistes d'aquella lliga recorden que a Barcelona el València va perdre una batalla però va guanyar la guerra, ja que la seua derrota per 1-0 va estar acompanyada d'un providencial empat a un entre l'Atlético de Madrid i el Barcelona, ​​que va donar el títol als del Mestalla. Va ser una vesprada d'infart per als valencianistes i molt més per als milers d'aficionats que es van desplaçar fins a la capital catalana.

Per al record queda la imatge del tècnic del València, Di Stéfano, preguntant a la graderia pel resultat del partit entre l’Atlético i el Barça. L’empat li donava el títol de lliga. 

Una altra de les imatges d'aquell partit que forma part de l'èpica valencianista és la del ventall passejat per l'estadi de Sarrià. Aquell ventall gegant el van portar aficionats des d'Aldaia (l’Horta). Un dels qui el portaven, l'expresident del València Jaume Ortí, quan va ser màxim mandatari del club de Mestalla el va rescatar per a les grans ocasions i el va lluir amb orgull en les dues lligues que el València CF va conquistar sota la seua presidència, la de 2001/2002 que es va guanyar matemàticament a Màlaga, i la de 2003/2004, conquerida al Sánchez Pizjuán, a Sevilla. 

Fonts: Alfonso Gil, «La primera Liga moderna del Valencia cumple 45 años», El Desmarque, 2016  /  Carlos Bosch, «46 años de la Liga del ‘Palmito’», Superdeporte, 2017