La rància noblesa fent coses ràncies

per Jesús Peris

Columnistes

La rància noblesa fent coses ràncies
La rància noblesa fent coses ràncies

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

De tant en tant cedisc a la temptació de comentar l’actualitat de Madrid. És difícil no fer-ho, quan vivim bombardejats per cada xicoteta cosa que passa a la capital de l’estat. Si es tanca un bar castís, si plou, si neva, si no plou, si no neva, si se’n van de pont, si tornen del pont..., és motiu de prolixes i detallades cròniques per a consum intern i perquè els altres sentim que el forat negre devorador és quelcom nostre. Madrid és Espanya, que diria la seua presidenta.

També hi ha una altra raó. I és que a eixa ciutat viuen els que manen de debò, els senyors dels nostres destins, els compiyoguis del rei i la reina, els nobles i els cortesans. Crec que ara que amb Putin ha tornat a posar-se d’actualitat el terme «oligarques», puc fer servir amb modernor una de les meues paraules favorites per parlar de la societat espanyola. Així doncs, Madrid és no només la gran capital de l’oligarquia espanyola, sinó el cim de les xarxes clientelars, com va demostrar àmpliament tot l’entramat de la Gürtel. Per això, algunes de les notícies que tenen per seu a Madrid o bé ens afecten de veres o bé són excel·lents mostres de com funciona la societat espanyola.

Per exemple, m’assabente que Luis Medina Abascal ha actuat com a comissionista i es va embutxacar un milió d’euros per fer d’intermediari en la compra d’unes mascaretes de baixa qualitat, amb un considerable sobrepreu, durant el pitjor de la pandèmia. I aquesta història ho té tot. Podem imaginar aquesta penya amb el seu enorme menysteniment per la gent veient en una tragèdia col·lectiva la possibilitat immillorable per endur-se’ls calentets. També la cadena de trucades que el contacten amb l’ajuntament madrileny utilitzant un cosí de l’alcalde. És significatiu també que es gastaren els dinerets en cotxes de luxe, iots, i coses semblants. A més, té tota la pinta que el fet que estiguem parlant d’això és una revenja d’Isabel Díaz Ayuso pel tema aquell de l’espionatge i el negociet del seu germà que li pillaren, amb la qual cosa tampoc és que siga un èxit del periodisme d’investigació o la fiscalia, sinó el resultat de lluites maquiavèl·liques en el cim del poder. I, per si tot això fora poc, hem pogut llegir les declaracions de l’interfecte explicant que tot és legal, pura enveja, i que a ell el registren.

Perquè no falte de res, aquest Luis Medina Abascal és noble. Rància noblesa, de la casa de Medinaceli, sembla. És el Marqués de Villalba, però també el fill del Duc de Feria, Rafael de Medina y Fernández de Córdoba, qui amb tots els seus cognoms compostos va ser un reconegut pederasta als anys noranta, que va passar per la presó ni més ni menys que per abusar d’una xiqueta de cinc anys. És de veres que els fills no són responsables dels fets del pares, però no ho és menys que aquesta gent fonamenta la seua superioritat que els situa per damunt de la llei en el pur dret de naixement, o siga que no està de més recordar que aquest senyor tan fi que ens menysté profundament a vosté i a mi és el fill d’un pederasta repugnant. A més, també és fill de Naty Abascal (Naty així, amb «y grega», que queda més fancy), i ell mateix elegantíssim, amb la qual cosa ja té als corifeus de la premsa del cor fent cròniques lacrimògenes parlant de la pobre mare i en clau «pobre xiquet ric». Per tant, i tenint en compte que potser tinga raó en això que embutxacar-se un milió per ser qui és i fer unes trucades, per gaudir de capital social en una societat corrupta, no és il·legal en la Segona Restauració, doncs podem apostar que se n’eixirà impune i en no res la revista Hola li tornarà a dedicar reportatges perquè sembla que és un solter cobejat i amb molt de glamour.

Tot plegat, molt il·lustratiu de com funcionen les coses al regne d’Espanya, que no només és una societat desigual i oligàrquica, amb lleis —i sobretot la seua aplicació— fetes a mesura, el regne de «tu no saps amb qui estàs parlant», sinó que té la rància noblesa de tota la vida fent coses ràncies, sumant, gràcies a xarxes clientelars castisses, diners nous als seus diners vells, a la lluentor dels seus cognoms compostos i a la seua sang blava des d’abans del Concili de Trento.