La Biblioteca Valenciana conservarà i oferirà el fons documental del PSAN

El PSAN, tot i que minoritari en època democràtica, va ser un dels partits més determinants en la lluita antifranquista i en la recuperació nacional del País Valencià.

per Manuel Lillo i Usechi

Política

Anunci del PSAN amb disseny d'Antoni Miró
Anunci del PSAN amb disseny d'Antoni Miró

Recentment, amb data de 24 de març, es publicava al Diari Oficial de la Generalitat Valenciana una resolució de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport «per la qual s’accepta la donació del fons documental del PSAN compilat per Miquel Alonso Comes i Manuel Tarín Romans», dos militants històrics d’aquest partit, l’últim d’ells mort fa vint anys. El Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans, tal com consta en tal resolució, va oferir gratuïtament a la Generalitat Valenciana aquest fons valorat en 10.000 euros, i l'adquisició s'ha fet a través de la Conselleria d'Educació, Cultura i Esports.

La seua transcendència electoral ha estat nul·la en les darreres dècades, però la transcendència social va ser ben forta durant els últims anys del franquisme. Ho recorda Josep Guia, històric dirigent del partit, qui va fer les gestions pertinents amb els tècnics de la Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu perquè les institucions valencianes adquiriren la còpia de l’arxiu.

El PSAN es va donar de baixa en el registre el 2020, cinc anys després d’anunciar el cessament de l’activitat. Al seu darrere queda un enorme patrimoni amb una documentació infinita que reflecteix la pluralitat del moviment independentista en aquelles dècades. Entre tota aquella paperassa Josep Guia destaca els cartells, «que ara ja no s’estilen, però abans no es podia fer res sense fer-ne un».

Aquell partit es va fundar el 1968 al Principat a partir d’una escissió de l’històric Front Nacional de Catalunya –cal no confondre’l amb la formació actual d’extrema dreta que utilitza aquestes sigles– i al País Valencià es va crear el nucli sis anys més tard, el 1974, amb Josep Guia com un dels grans protagonistes. «Parlem dels últims anys del franquisme, quan des del PSAN vam contribuir a dotar de personalitat la política valenciana i a fer del català la llengua normal de l’activitat política». Segons Guia, fins la irrupció del PSAN les assemblees a València acostumaven a fer-se en castellà, cosa que ja havia succeït durant el període de la II República, quan el castellà ja era la llengua de domini públic en l’àmbit polític. «A la universitat, a les associacions de veïns, a les assemblees d’estudiants, de professors o a la campanya popular “El Saler per al poble” –contra el projecte que volia urbanitzar aquell terreny– vam ser els primers a normalitzar l’ús del català. Fins aleshores, sempre s’havia dit que en castellà tot era més fàcil perquè “tots ens enteníem”, però nosaltres vam trencar amb aquella lògica».

Josep Guia també recorda que la Generalitat Valenciana té aquest nom gràcies a una aportació del PSAN. Va ser en el marc del Consell Democràtic del País Valencià, constituït com a alternativa a la Junta Democràtica, dominada pel Partit Comunista i per Manuel Broseta abans que es fundara la UCD i allunyada de la sensibilitat nacional que altres partits volien introduir al canvi polític que havia d’arribar després de la mort del dictador. El Consell Democràtic, en canvi, l’integraven formacions com el PSPV, la Unió Democràtica del País Valencià, el Moviment Comunista del País Valencià, el PSAN o el sindicat UGT, entre altres, amb l’objectiu de «donar personalitat al País Valencià com a subjecte polític i reivindicar l’autonomia des del trencament democràtic i l’oficialitat del català», diu Guia. A la quarta reunió d’aquell Consell Democràtic, la posterior a l’episodi de la detenció dels 10 d’Alaquàs, els representants del PSAN van presentar un esborrany indicant que calia dir «Generalitat» al conjunt de les institucions democràtiques valencianes que estaven per arribar. «El nom de País Valencià va ser descartat en el pacte entre Alfonso Guerra i Fernando Abril Martorell, però no es van adonar que el nom de Generalitat era ben poderós, perquè ens ajuntava amb la Generalitat de Catalunya i connectava dues institucions germanes nascudes en l’època foral».

De l’òrbita del PSAN també naixeria el conegut com a Estatut d’Elx, el primer avantprojecte d’estatut per al País Valencià que el mateix Josep Guia distribuiria –clandestinament, per descomptat– i que l’exdirigent del PSAN defineix com «el pare dels estatuts posteriors, tot i que van acabar rebaixats».

Per recordar i estudiar tota aquella època de lluita antifranquista i de recuperació nacional, la Biblioteca Valenciana disposarà de la documentació d’aquest partit. Segons Guia, la Biblioteca Valenciana «és una garantia de conservació i de bona catalogació, i asseguraran l’accessibilitat a tota la documentació del partit que va ser el més seguit per Joan Fuster, cosa que s’amaga fins i tot en l’any del seu centenari», critica Guia. El Centre de Documentació de la Universitat de Barcelona, l’Arxiu de la Democràcia de la Universitat d’Alacant i l’Arxiu Nacional de Catalunya, ubicat a Sant Cugat del Vallès, també conserven material històric d’aquest partit que va protagonitzar, també, moltes lluites posteriors i que va ser la formació d’altres figures valencianes històriques com ara Isabel-Clara Simó, Maria Conca, Rafa Xambó, Josep-Lluís Blasco o Manolo Molins, a més de tants altres al Principat, a les Illes Balears i a la resta del domini lingüístic.