Fuster segons Furió

per Lourdes Toledo

Columnistes

Fuster segons Furió
Fuster segons Furió

Antoni Furió és, no en tinc cap dubte, un dels coneixedors i estudiosos de l’obra de Joan Fuster que més hauríem d’escoltar. No només per la lectura i interpretació que, com a historiador, ha fet de les claus històriques, socials i culturals de l’obra fusteriana, sinó també per la seua manera de copsar i valorar el Fuster escriptor, a qui admira i coneix en profunditat: «Fuster és sobretot un escriptor. No és un polític i en cap cas, sectari», matisa Furió, qui s’ha aproximat a Fuster des del rigor i la constància, com una passió vital, amb la qual l’ha llegit, estudiat i resseguit. Una dedicació que s’ha traduït en la tasca de recuperació del seu llegat i la seua empremta: l’edició de l’Obra Completa (conjuntament amb Josep Palàcios), la correspondència, l’estudi de la vida... El binomi Fuster-Furió és una combinació que no es pot deixar passar de llarg, i encara menys en el context commemoratiu de l’Any Fuster. 

Per a començar, recordaré que Furió ha estat el director del projecte de recopilació i publicació de la correspondència de Fuster, fa més de vint anys que es dedica a l’edició d’aquest material, i això no és qualsevol cosa: parlem de milers de cartes, aproximadament –cal dir que Fuster escrivia unes tres-centes cartes a l’any, unes comunicacions acurades i que tenia organitzades. Una correspondència que té una vàlua excepcional. Tal com explica Furió: «Fuster era conscient del valor de la seua correspondència. Sabia que es publicaria. La tenia organitzada així per ordre alfabètic del destinatari. No sols conservava totes les cartes que rebia, també en feia còpies en paper carbó de les pròpies. A més, curava estilísticament aquests escrits, que no són per dir "quatre vaguetats", sinó que hi ha poca diferència de vegades entre el contingut de la correspondència i el dels articles periodístics». 

Unes cartes que tenen un valor testimonial afegit perquè mostren «un Fuster enamorat de la llengua, la cultura i el país, l’home de lletres i home públic, però també el més íntim i personal. Una dimensió humana que no pots trobar als llibres ni en la percepció pública que es té del personatge».

En paraules del mateix Furió: «Independentment del major o menor valor literari, que també en tenen, les cartes que Fuster intercanvià durant la seua vida suposen una font documental i un llegat testimonial clau, importantíssim per a aquest  país i per a la cultura catalana».

Sempre al capdavant de cada lliurament, amb la selecció acurada dels editors dels volums i la redacció d’un pròleg introductori, Furió –implicat a fons en la recuperació i la difusió d’aquest testimoni amb dèsset volums fins ara i una tasca que continua encara amb més material per publicar que el publicat– comença a albirar ja el final del projecte. 

Una altra dada a no perdre de vista és la relació d’Antoni Furió amb la revista L’Espill, fundada per Joan Fuster el 1979,i dirigida per Furió i Gustau Muñoz, en una segona època, des del 1999.Una dedicació i una implicació fermes que, contra tot pronòstic, han fet possible la continuïtat d’una revista de pensament, molt prestigiosa, que ha resistit fins avui, gràcies, en gran part, al treball del tàndem Furió-Muñoz i tot un equip –Pau Viciano, Ferran Garcia-Oliver, Neus Campillo, Manel Guerrero, entre altres– al qual fa ja un temps es van incorporar escriptores com ara Simona Škrabec, gràcies a la qual la revista va obrir noves perspectives. Un equip de redacció i nombrosos col·laboradors que han estat disposats a dur la revista per vessants i dreceres nous, fent possible que l’interès assagístic i acadèmic recaigués, a banda de les qüestions del país i de la llengua, en temes com el feminisme, qüestions estètiques i artístiques, la política internacional, i entrevistes a persones amb molt a dir de fora del nostre àmbit, etc.

Paral·leles a aquestes aventures d’edició esmentades, Furió és també coeditor, junt amb Josep Palàcios, de la nova edició de l'Obra Completa de Joan Fuster, Edicions 62, en set volums, de la qual fins ara n’han aparegut tres, i enguany durant l’Any Fuster n’apareixeran dos o tres més, un d’escrits de caràcter cívic i polític, com ara Nosaltres els valencians i Un país sense política i un volum dedicat al descobriment del país i la seua cultura popular, amb llibres com ara L’Albufera de València, Viatge pel País Valencià o Combustible per a falles. En valoració està un vuitè volum que inclouria els índexs de tota l’obra per a identificar personatges, llibres, etc., així com part de l’obra periodística traduïda al català després de la seua mort, com per exemple els articles publicats a la revista Jano, traduïts per Enric Sòria i publicats per Edicions Bromera, o els de crítica literària a Destino, encara no traduïts. El cas és que religiosament o escèptica, vesa saber!, des de fa molts anys cada diumenge Antoni Furió es reuneix amb Josep Palàcios per a treballar en aquest projecte... Ni els diumenges descansa Furió!

Una biografia pendent

Treballador incansable i lector voraç, Furió és un historiador i escriptor amb una empenta que no tothom pot seguir. Per tot això, i pel que hem dit fins ara, gosaria afirmar que Furió sembla la persona més adient per a escriure la gran biografia de Joan Fuster. De fet, ell és l’autor del llibre Àlbum Fuster (Alfons el Magnànim, 1994), un àlbum il·lustrat de petit format amb un text breu sobre la vida de Fuster. Un llibre bonic i curiós, una peça valuosa, però no una biografia comme il faut. Sobre Fuster hi ha aproximacions biogràfiques, articles, un llibre important de Ferran Archilés –Una singularitat amarga– basat en la seua tesi, però no encara la biografia intel·lectual completa, d’estil anglosaxó, per entendre’ns, que resta pendent. Potser el 2022 –l’any del centenari– donarà l’empenta definitiva al projecte d’una «biografia intel·lectual, un llibre més enllà d’una obra de consulta» tal com explica Furió. De fet, fa una setmana que es troba Roma en una estada d’estudis que dedicarà, en gran part, a aquest propòsit. Veurem què en dona, és tot un repte, Furió, però, és un investigador exhaustiu i posseeix una prosa seductora. En definitiva, un historiador dels que saben narrar i transmetre la història com un relat, amb els protagonistes al llarg del temps i dels llocs. 

Furió i l’any Fuster

I com és d’esperar, no podria acabar aquest article sense parlar de Furió i l’Any Fuster, d’allò que l’historiador en pensa i n’espera, d’aquesta efemèride. «Què esperem de l’any Fuster?», insinuava Furió recentment en una conferència. Doncs, «conèixer millor el País Valencià, desmitificar molts aspectes i obrir més finestres per a la reflexió i al pensament». I el posat se li tornà seriós en dir: «Voldria que anàrem més enllà d’una celebració institucional i tornar Fuster a les llibreries, a la conversa, com el seu aforisme deia: "la meua posteritat serà de paper". Per tant, la millor celebració és posar a l’abast dels lectors la seua obra en diferents formats i preus, amb edicions de butxaca, les quals facilitaran que, vint-i-cinc anys després de la seua mort, es puguen trobar quasi tots els seus llibres a les llibreries». I com apuntava adés, un últim desig personal d’aquest 2022 fusterià: la biografia de Joan Fuster, que com ell mateix ha dit recentment «està molt desenvolupada al cap, però...»  Un «però» que significa temps entre tants compromisos... Tant de bo que el trobe a Roma!

I entre tant de tràfec, si una cosa té clara Furió respecte a aquest centenari, és que durant l’Any Fuster, «a part de fer tot el possible per un reconeixement major per part de la societat valenciana, no hem de perdre de vista la dimensió nacional dins dels Països Catalans, i no només valenciana». I ho aclareix quan diu: «Fuster va ser un valencià dins de la cultura catalana; de fet, ell va ser l’impulsor del nom i el concepte de Països Catalans, i això no s’ha d’amagar, ni dissimular ni prescindir-ne en la commemoració». Sobretot, arran d’una celebració en la qual conflueixen institucions com ara la Universitat de València, la Generalitat Valenciana, el Consell Valencia de Cultura i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, a més de les valuoses aportacions, pel seu compte, de la Generalitat de Catalunya, així com d’universitats i institucions de tot arreu dels Països Catalans .«Cosa impensable fa uns anys». 

Quan escoltem Antoni Furió, en entrevistes i conferències, percebem que parla d’un sentiment d’admiració i agraïment per a explicar la seua relació amb Fuster i tot allò que envolta el centenari de l’autor de Sueca. Dit això, evocaré de nou la conferència de fa unes setmanes a la Capella de la Sapiència de la Universitat deValència, a la Nau, i pose èmfasi en el lloc elegit perquè no és intranscendent. Sota el títol «La mirada històrica de Joan Fuster», fou una conferència esclaridora sobre molts aspectes i matisos de l’obra de Fuster, durant la qual Furió llegí amb entusiasme fragments escollits dels Diaris de Fuster, i ho feu davant d’un auditori ben engrescat, també els estudiants de Periodisme que havien anat buscant informació per a l’elaboració d’un reportatge sobre Fuster. 

Sospite que l’actuació d’aquella nit ha estat una de les millors que mai li he vist a Furió, en especial quan se soltà la cabellera, deixà els papers escrits sobre la taula i es traslladà a la Sueca de la seua infantesa i adolescència. Transportat en el temps, ens parlà de com els xiquets i els joves de Sueca veien i percebien l’assagista, i ens contà que quan de menut i de jovenet passava de nit caminant amb els amics pel carrer Sant Josep, en arribar just davant de la porta de Fuster, sentien la màquina d’escriure sonar, es miraven entre ells, somreien, i comentaven: «Mireu, aquest és l’article de demà». «Era emocionant –conclogué Furió– pensar com del soroll d’aquelles tecles l’endemà eixiria publicat un article sobre el paper del diari!»