Fa poc, Francesc Jesús Hernàndez Dobón em va recomanar el llibre de Pilar Tormo Sainz, Històries que he viscut, publicat per Rosa Sensat el 2020. A l’inici posa una frase: «La vida no és reductible a la paraula, però sí que podem contar històries viscudes, des d’on poder parlar, pensar i recrear la vida».

Comença Tormo a contar les seues històries des que va arribar a ser mestra a Novetlè (1972-1974), a prop de Xàtiva. Recorda la ciutat cremada per les tropes borbòniques de Felip V en la guerra de Successió. La terra de Raimon. De palaus senyorials, l’hospital reial, una joia del segle XV, la col·legiata, el castell on, després de la mort de Martí l’Humà, van empresonar l’hereu del Casal de Barcelona, Jaume d’Urgell, per l’acord amb els Trastàmara de Castella i el papa Lluna, amb la participació de Vicent Ferrer, patró de la ciutat de València, alguns historiadors afirmen que fou «santificat» perquè, en contra de la nostra pròpia llengua i País, va iniciar la castellanització dels actuals Països Catalans. Des de llavors fins ara la cúpula de l'església «valenciana», és un dir, ha estat ocupada per bisbes que han sigut tots castellans o han defensat, quasi sempre o sempre, els interessos d’Aragó i de Castella, en contra del País Valencià, Catalunya i les Illes, en imposar llengua, cultura i nació castellana i tractar d'eliminar la catalana.

Nascuda a València, explicita que el seu pare era de Rafelguaraf, on va passar temps d’infantesa i gaudia en contemplar el cel estrellat. S’interroga Pilar si ha sigut mestra de vocació, perquè ho va ser als vint anys, en la promoció de 1971 de l’escola de Magisteri de Montolivet, València, al costat de la presó on va estar tancat uns anys després de la guerra el filòleg valencià Manuel Sanchis Guarner, abans de ser desterrat a Mallorca, on va col·laborar en el Diccionari Català-Valencià-Balear d’Alcover i Moll, també amb Aïna Moll. Sanchis, que als anys seixanta reedita suggerit per Fuster La llengua dels valencians, on assenyala la catalanitat del valencià de manera subtil perquè encara hi estàvem en una dictadura, coneixia la ignorància i l'atrocitat anticatalanista que hi havia a València i era cautelós.

Els que diuen que el «valencià» no és català neguen les evidències, els documents, la història, la lingüística i la mateixa realitat. Les obvietats (o quasi) «Filosofia necessària», com diria Tobies Grimaltos (PUV, 2021). Perquè sovint el més difícil de veure i de dir és allò que és obvi. Tracten de negar la pròpia veu (inclús la dels «altres»), com diria Antoni Defez a De la pròpia veu a la veu pròpia (Bullent, 2022). Un assaig que, amb les anàlisis filosòfiques i poètiques convenients (Wittgenstein, Joan Vinyoli, Enric Valor, Heidegger, Ferrater Mora, Joan Fuster, Josep Pla, Josep Iborra o David Miller), posa el focus sobre la necessitat que tenim els humans de posseir una veu pròpia, de buscar-nos a nosaltres mateixos i arribar a ser autèntics i irrepetibles. Ja parlaré una altra vegada més acuradament sobre aquest dos excel·lents assajos filosòfics. Perquè els «negacionistes» no diuen que el valencià no és castellà (gallec, basc, xinés, anglés, francés, japonés o italià...). Just en aquest «negacionisme» infame, (com més reneguen contra tot allò valencià o català), més ens afirmen, confirmen i reafirmen la catalanitat del valencià. Després de viure a Girona durant més de cinc anys, fer classes en el català del País Valencià, (no en tinc altre) com a voluntariat d'Òmnium Cultural i de parlar sempre en valencià, el nostre català del País Valencià, sense necessitat de cap traductor en cap moment, quan sent que algú nega la nostra catalanitat en llengua, cultura, història i voluntat de persistir i cooperar amb la resta dels Països Catalans, em sembla un mentider, un estafador, un reaccionari o un genocida.

Pilar Tormo, a través del seu ofici, ha aconseguit tenir una veu pròpia. Reconeix que tenia un desig molt alt i respon a la manera de Maria Zambrano quan escriu sobre la vocació com una «veu» que et fa sentir una «crida» cap a una tria, un quefer o una dedicació que si no la nodreixes s'apaga. I analitza Tormo si la 'vocació' és prou i reconeix que hi ha els qui han arribat a ser excel·lents en el seu ofici per altres vies. Fa un repàs agraït als mestres que la van ajudar a nodrir el desig com a obertura del camí a fer (Agustí Alaman, Joaquín Michavila, Raquel Payà), també el company d’escola a Novetlè, Modest Marín, amb el qual teixia complicitats a l’escola d’infants i d'adults, en l’ús del valencià com a llengua de relació, les eixides fora del centre, les cançons pel Nadal i un inici prometedor per continuar caminant. Per expressar-ho literàriament, inclou el poema de León Felipe, desterrat a Mèxic, com tanta gent castellana, gallega, basca i catalano-valenciana-balear, «Romero solo»: «Ser en la vida romero,/ romero solo que cruza siempre por caminos nuevos/ [...].

Algemesí, anys 1974 a 1977, al costat del Xúquer, un riu que Ibn Kahafaja, un poeta valencià, del segle XIII, canta en àrab la seua bellesa i exclama que és «més delitós per beure que uns llavis de donzella» [...], traduït al català per Josep Piera. Però, a hores d'ara, el Xúquer, està en lluita entre la vida i la mort per la contaminació i la sobre-explotació de la Manxa oriental. Esmenta el moviment Xúquer Viu, per defensar-lo com han fet a les terres de l'Ebre, «Lo riu és vida»; recorda els temps del consell de guerra a Burgos i la cançó d'Aute, "Al alba" quan assassinaren a cinc joves antifranquistes, també la repressió policial a Vitòria, quan van matar a cinc jornalers de dèsset a trenta-dos anys. Una operació que va dirigir Fraga, el fundador del PP; Lluís Llach va fer la cantata Campanades a mort, i Maria del Mar Bonet, «Què volen aquesta gent», quan la rebel·lia contra el franquisme era assassinada, com Miquel Grau a Alacant i anys més tard, Guillem Agulló i Salvador a Montanejos per dir no al nazisme i al racisme.

A Algemesí va conèixer el seu company de vida, amb el qual ha criat el seu fill i filla; un còmplice que «em posa mesura i en molts moments em dona alè en allò en què m'aventure». Remarca què suposa aprendre a escoltar, i conta com la van destinar al Raval d'Algemesí, una escola pobreta, fosca i mig destarotada, on va arribar com un vendaval d'energia, de colors i a la manera de la pedagogia de l'oprimit de Paulo Freire i Ivan Illich. Allà va transformar l'escola, amb les eines del moviment Freinet, l'Associació de la Correspondència i la Impremta a l'Escola, incorporant-se al Moviment de Renovació Pedagògica de l'Escola d'Estiu del PV. Pilar, on ha estat un puntal de les imprescindibles (Bertolt Brecht). Al claustre de l’escola d’Algemesí el director va plantejar si els mestres anaven a fer classes de religió, ella va dir que això pertanyia a l’esfera privada i a l’escola no s’haurien de fer classes de religió, sinó a l’església. Curiosament va trobar, quan no s’ho esperava, la «comprensió» d’un mossén amb aspecte tradicional. Les aparences sovint enganyen. Temps de creació, de relació i de treball en equip. Es va comprometre amb l’OIC, després l'OEC (Organització Esquerra Comunista), i el 1977 va formar part de la candidatura del FUT (Front Unit dels Treballadors), que no va aconseguir cap representació. Fou un bany de realitat i tastar que el franquisme social i electoral continuava. Posa un poema de la Montserrat Abelló Tot ho veia tan lluny: «Tot ho veia tan lluny,/ se li agombolaven els sentits/ i ben endins desitjava ser dura/ com una pedra, una roca/ I es desfeia en preguntes/ que sabia ningú/ no li contestaria/ Com n'és de difícil ser/ sense fremir. No deixar-se/ endur per la por,/ per la incertesa». Les estructures, els hàbits, les inèrcies de la dictadura, ho veiem, va anar molt més enllà de la mort del dictador; encara és així, mirem el dret del Sàhara a l'autodeterminació, o els drets vulnerats del nostre País.

Com a represàlia per presentar-se en una candidatura d'esquerres, sent funcionària, quan encara no estava regulat, la van enviar, de mestra rural, a Gúdar (Tèrol), anys 1977-78, un poble, aleshores, de 47 persones, prop de Manzanera, en aquest altre poble, hi estava de mestra Maria Contel, un esclat de primavera a Manzanera; van fer xarxa Freinet amb mestres de Villarquemado, Monreal del Campo, Calamocha, Caminreal, Cella, feren trobades i l’escola d'estiu a l'Aragó. Va fer, del càstig, una experiència de llibertat, de resiliència, de creixement, mirant com jugaven a l'era l'alumnat, va portar el joc a l'aula, per aprendre uns dels altres, com a l'Escola de Barbiana, on cap alumne es queda despenjat. Esmenta el paisatge i la terra que han cantat, reivindicant llibertat i dignitat, Labordeta, Joaquin Carbonell o la Bullonera. Trenca el silenci ensordidor, la monotonia, les inèrcies, les regles d'una educació selectiva i elitista feta per a garbellar i excloure les classes "subalternes", genera transformacions i ho celebra amb el «Cant a la llibertat»: «Habrà un dia/ en que todos,/ al levantar la vista/ veremos una tierra/ que ponga libertad/ Hermano aquí mi mano [...]».

Després, conta el seu pas pel barri de Batoi, d'Alcoi, el 1978 al 1982, la terra d'Ovidi Montllor, del pintor, Antoni Miró, del rondallista, Enric Valor, de Rosa Serrano, escriptora i editora en català... Alcoi, on hi havien fàbriques tèxtils d'una ciutat moderna que es comunicava comercialment amb Catalunya, el Club de la Unesco; una ciutat, on els treballadors es feien un café-licor amb el periòdic a sota del braç i els pimentons es deien bajoques i farcits estaven molt bons; esmenta a la serra d'Aitana que el cantant Paco Muñoz vol que esdevingui l'himne del País Valencià; allà va viure el colp d'estat militar del 23 de febrer de 1981.

A l'escola de Batoi, a les afores, es dedica als alumnes amb més dificultats escolars i socials, que sovint va unit, com expliquen els teòrics del capital cultural i dels estigmes de la marginació social en l'educació. Ella havia d'anar a buscar, a les cases i pels descampats, els alumnes que no hi anaven a escola. Fou el temps de les xarrades i mobilitzacions contra l'OTN i termina aquest capítol amb la cançó d'Ovidi, «Per què vull»: «[...] Vam viure amb gent molt bona. Perquè vull!/ Perquè estic tip del contrari! [...] cabe la cançó. Perquè vull!/ Tot comença en un mateix».

Dels anys 1982 a 2012, Alfafar, al col·legi públic Orba, on amb la seua saviesa, de mestra i de dona, ens explica què vol dir abraçar l'escola, fer vincles, la lluita contra la pobresa, inventariar i conèixer l'Horta, en implicar a l'ajuntament d'Alfafar, les assemblees, l'escola com a espai de protecció de la infantesa, (com un hospital), on no pots foragitar els que tenen problemes greus, inclús cal alertar-los dels objectius productivistes i instrumentals de l'escola, qüestionant els premis «als millors estudiants», el classisme, la competitivitat, i ens mostra un article de premsa del 2011 «A favor de les criatures amb bon aprofitament escolar», on impugna aquestes recompenses assimilacionistes.

Conta l'experiència de ser mare de Roser i de Miquel, i de conciliar-ho amb el seu ofici; relaciona l'artesania d'aprendre amb el desig de ser estimats, de ser valorats, escoltats, reconeguts. Ens explica què és Sembra, educar en relació, el treball del Moviment de Renovació Pedagògica Escola d'Estiu i els dos llibres que donen testimoni: Materials per a la investigació. 10 anys d'Escola d'Estiu (Berta Print,1985), i L'escola que volem(25 anys d'Escola d'Estiu al PV a l'Horta) publicat el 2003 per Tàndem, escrit per Albert Sansano, i que va ser premi Melchor Botella. El 2010, es va presentar la tesidoctoral La práctica viva y la experiencia de la Renovación Pedagògica. História de vida del MRP del País Valencià Gonçal Anaya, de Maria Dolores Molina Galvañ. Hi ha fotos amb mestres de l'Escola d'Estiu a El Saler, juliol, 2000, amb el poema d’Estellés «Un entre tants», també una foto amb Güin (Conxa Delgado), un altre puntal clau, i diu a manera del poeta Mario Benedetti: «Somos mucho más que dos", i un poema de Miquel Martí i Pol: El buit del temps",/ omplint-lo d'esperança/ Altes les mans i molt més alts encara/ els ulls i el pensament [...]».

Al darrer tram laboral, esdevé professora a la Universitat de València, per analitzar les petjades del neoliberalisme a l'escola, en l'educació i la societat, amb Nieves Ledesma. Explorant nous límits, el projecte Aprendre entre dones d'alfabetització en valencià "una llengua que vull cuidar i fer el que estiga en la meua mà perquè siga font de vida i llum, en un món que veu en les diferències de tot tipus, també les lingüístiques, una dificultat, un obstacle a la uniformització de l'expressió d'allò humà. No em pregunte si té futur o no la nostra llengua en competència amb les d'altres, només tracte d'aprofundir en el sentit que té per a mi, cuidar que la senta viva i amb sentit". Unes paraules emocionants, perquè Pilar barreja, de manera magistral, raons i sentiments, principis clars amb un sentit pràctic i vivaç. Després de «jubilar-se» s'ha fet mestra de valencià, al barri de Sant Marcel·lí, per a la gent que vol aprendre la llengua que compartim amb la resta de catalanoparlants. Si no la fem servir, a tot arreu, s’extingeix.

Al remat, posa articles i reflexions sobre l'ofici de mestra, l'escola democràtica, els camins, els fets, els 'desitjos' que ens creem i ens indueixen, les necessitats socials, saber que el coneixement és encarnat, concret i la importància de la paraula, el llenguatge ens pensa i ens expressa, la llengua ha de poder anomenar l'experiència viva, les virtualitats del diàleg, el reconeixement de l'alteritat, l'obertura, les relacions, els conflictes, el dissens i la transformació a l'escola, al treball, a la societat...; agraeix haver tingut mestres per comprendre, entendre i crèixer: Freinet, Freire, Gonzalo Anaya, dones de la Comunitat Filosòfica de Diòtima de la Universitat de Verona, altres de Duoda (Univ. de Barcelona) i algunes dones de l'espai Entredos de Madrid, i de Sofias. I, entre totes elles, Maria Zambrano. Remarca la felicitat, com a experiència pedagògica, l'alegria, les il·lusions, interrogar-se sobre què cal ensenyar, com donar-li sentit a allò que fem, alerta de les possible errades, i acaba amb un desig: «viure humanament ha de ser anar traient a la llum el sentir, el principi fosc i confús, anar portant el sentir a la intel·ligència» (Zambrano). I, animalets socials com som, del sentir, tots i totes en sabem, conclou Pilar Tormo.

Una mestra exemplar, que ha viscut i conta la seua recerca de sentit a l'escola. Un testimoni de la seua vida intensa, viscuda amb passió, intel·ligència, honestedat i lliurament. Per transformar l'educació, per tal de fer una altra escola, que no excloga els més necessitats d'educació i de cultura, entesa com a eina de construcció d’un futur equitatiu, cooperatiu i solidari. L'escola no pot reproduir els mecanismes d'exclusió social i lingüístic d'un sistema al servei del capital, del supremacisme espanyol, de l’exclusió social, de la destrucció ecològica, cultural i educativa, ha de garantir els mínims vitals per a la supervivència d’una vida digna. En el seu cas, educació ritma amb expertesa, passió, dedicació, activisme, renovació educativa, transformació social, joia i felicitat. Un goig.