Recordar, reivindicar

per Tomàs Escuder

Tribuna

Recordar, reivindicar
Recordar, reivindicar

Hi ha pobles, nacions i estats, i sé que ho mescle tot, però això em serveix per al que vull dir, que no tenen necessitat de recordar res. Ni tampoc de reivindicar. No els cal fer memòria d’allò que van ser. I no en tenen, de necessitat, perquè les seues fites com a grup nacional les poden veure cada dia davant els ulls. Més encara: el món els les posa cada dia per discurs i de manera constant a la palestra. Cada manifestació física o simbòlica els recorda allò que com a poble van ser i són.

Naturalment, però, aquest discurs amaga punts obscurs o marginals com per exemple les minories que en formen part o les dones i el seu món.

Però el cert és que sèries de televisió americanes o angleses, pel·lícules, imatges de propaganda i models de vestir o de parlar, o fins i tot formes de vida quotidianes alienes abans a nosaltres, han acabat envaint la nostra realitat social.

Això és ni més ni menys part d’un procés que s’ha produït en totes les societats al llarg de períodes històrics. Fins ací tot clar.

Aquests models, way of life, per dir-ho amb un terme crear a partir precisament d’aquest corrent, han acabat imposant-se a gran part del món. Fins i tot fora de l’Occidental. És la globalització amb una força mai coneguda abans en els mateixos termes.

I és un fenomen del qual no ens podem escapar.

Tanmateix, hi ha un però precisament per a aquells pobles que volen continuar vivint dins els seus paràmetres, on cal posar fre a les influències foranes i alienes .

Nosaltres volem, una part de la nostra ciutadania vol, mantenir uns models que ens han servit i ens agraden. No per ser millor i més bonics. Simplement per una qüestió tan elemental com que són els nostres. I els volem. Malgrat entrebancs i intents poderosos, poderosíssims, per fer-nos minusvàlids culturalment i socialment.

I ací és on hem de passar del record a la reivindicació.

De memòria en tenim i de sobres. De realitat també. I més encara: d’una realitat que podem qualificar de relativa recuperació nacional en alguns aspectes. Allò del got mig ple o mig buit segons ho mirem.

Poc importa, però, en quin nivell estiga el got. Es pot reivindicar fins i tot a partir de fets o coses mínimes. No reconstrueixen els arqueòlegs tot un entorn a partir d’una petita peça de ceràmica o d’un os? El País té, per sort, molt més que unes mostres antigues. Hi ha fins i tot un model, explícit i implícit al mateix temps, de com volem ser i del futur que es desitja.

Hi ha elements i forces que cada dia construeixen i posen un maó a l’edifici valencià.

El treball, una vegada més, parteix, fonamentalment, des de les zones limítrofes de l’entorn polític que és el que hauria de figurar al capdavant de la feina. Però tenim el que tenim com a representants polítics. De la dreta a l’esquerra. I com sabem i veiem allò que fan, per això treballem des de les perifèries.

I, vet ací on cal reivindicar, més enllà de modes tuiteres divertides, però de poca força, el model que tenim i volem. Obert i acollidor, respectuós però reivindicatiu.

Cadascú de nosaltres, dels que en som conscients, pot fer-se una tria i tirar-la endavant. Per ocupar un espai, ni que siga menut, però reivindicatiu, d’un model de vida propi. I prescindisca dels Burger King.