Del país dels blancs a Kenya

Solidaritat amb un kenià refugiat

per Lluís-Xavier Flores Abat

Veus

Del país dels blancs a Kenya
Del país dels blancs a Kenya

[Aeroport d’Schipol, Amsterdam, 9/2/2016, 15:45 h]. «Senyor Awadh Mohamed, el titular d’este passaport coincideix amb el d’una persona acusada de terrorisme. Queda sota custòdia nostra i serà acompanyat a comissaria». Amb estes paraules Awadh, un kenià de 30 anys, al càrrec de quatre fills, tres exdones, una mare, dos germans i quatre oncles –tots aturats–, era privat de la seua llibertat «al país dels blancs», en paraules de l’activista catalanoghanés Ousman Omar. La comissaria va resultar ser un centre de reclusió per a immigrants amb delictes de contraban, i Awadh, amb passaport legal, va quedar incomunicat amb l’exterior durant tres mesos. Arran d’este error policial, estigué a punt de suïcidar-se dies abans que la Justícia d’Holanda l’alliberara i li demanara disculpes oficialment. Sempre em recorda que gràcies a unes dones voluntàries que el visitaven els diumenges, psicòlogues i activistes cristianes, no ho va fer. 

El maig de 2016, Awadh arribava com a refugiat a Barcelona, on després de contactar per fi amb els seus familiars, iniciava una nova vida amb l’esperança de viure, per fi, una vida digna i en llibertat. L’hivern de 2018 jo el coneguí. Treballava en la cuina d’un cèntric i popular hotel del Gaixample que pretenia acomiadar-lo amb falses acusacions. La seua història em va colpir i no vaig ignorar-lo; ans al contrari, forjàrem una amistat que ha permés que recentment l’acompanyara a Kenya a conéixer la seua extensa família.

Awadh Mohamed és el fill mitjà d’una família keniana, amb sang somalí i iemenita, de fe musulmana i establida a Nairobi. És pare d’Abdulnasir (17 anys), Faridha (15 anys) i Tana (9 anys) i pare adoptiu de Twarik (4 anys); germà de Mohamed, Tuzo i Iúsuf, i fill de Lule i Mohamed. Este, separat de sa mare, fa anys que deixà d’encarregar-se de la manutenció dels seus fills i l’exmuller, com també dels seus germans, malalts i sense ingressos, residents a Malindi. En dos setmanes els coneixeríem a tots; la seua família d’Isiolo –on viu Fatuma, exdona, i el primer fill–, els oncles de Nakuru, la iaia Fatima, oncles, ties i cosines de Nairobi, els oncles de Mombasa, i els oncles, cosins i exsogre de Malindi –on vivia Samia, la segona exdona, morta fa un any en els seus braços–. 

Iaia i el fills d'Awadh | Lluís-Xavier Flores

Anar a Kenya suposava per a mi un viatge ben diferent del dels circuits de safari o platja dels turistes convencionals. Awadh volia que coneguera els tresors monumentals, naturals i faunístics, i la gent del seu país, particularment, la seua família, per la qual cosa pernoctaríem en ses cases. I així va ser, i a més, acompanyats dels seus dos fills petits i de sos germans Tuzo i Iúsuf. Unes vacances familiars amb un «mzungu» (terme suahili que significa ‘blanc’) que ens portaren al llac Navaisha i l’illa Crescent, Nakuru, el Mont Kenya, les cascades Thompson, la vall del Rift, Isiolo, la línia de l’Equador, el Museu i Arxiu Nacionals i la Casa-museu de Karen Blixen (protagonista de Memòries d’Àfrica) a Nairobi, el Fort Jesús de Mombasa, les ruïnes de Gedi, les platges de Watamu, la columna de Vasco de Gama en Malindi... i que acabarien a Lamu. Tanmateix, el rumb i objectiu del nostre viatge canviaria dràsticament a la barriada de Msabaha, a Malindi.

Era migdia. Hi arribàrem muntats en pikipiki, les populars mototaxis locals. Davant la casa dels Mohamed, situada enfront de la mesquita de Msabaha, ens saludava sa tia Saida, tota emocionada, davant l’atenta mirada de Hussein, exsogre d’Awadh. El seu aspecte, extremadament prim, i les seues robes, brutes i esgarrades, ens va sobtar. En entrar a casa, vam ensopegar-nos amb una crua i trista realitat: quatre hòmens desnodrits –Alí,  paralític de mig cos; Abukar, asmàtic; Jafar, coixo per un accident laboral; i Hussein, un mort vivent, portador del VIH–, malvivien en una casa inacabada, envoltats de mosques, paneroles i brutícia, sense wc ni dutxa. El dia que menjaven era gràcies de la caritat dels veïns. Saida, amb prou faenes, podia mantindre sa casa –contigua a la dels germans– després que el seu home Sahrif morira –poc abans que Samia– i ella quedara sense diners al càrrec d’Husni –son fill drogodependent– i esta obra inacabada que sufragava el seu marit. 

Awadh i la família en la casa de Malindi |  Lluís-Xavier Flores

El panorama era desolador. Calia aturar el viatge. Em direu boig, però a pesar d’estar sense faena i sense atur actualment, vaig decidir invertir-hi els meus darrers estalvis. Awadh m’abraçà. En dotze hores teníem contractat una colla d’obrers, dos camions d’arena, pedres i ciment, i començaren les obres. Tres dies d’estrés, amb jornades de 12-14 hores diàries de treball. Les veïnes s’hi acostaven i exclamaven «Al·là ha vingut»; quatre veïns, entre ells Jaji –discapacitat mental– vingueren a ajudar-nos a canvi d’unes «peses» («monedes», un mot suahili amprat del portugués); i Awadh i jo aconseguírem roba, sabates, matalassos, llençols, cortines, mosquiteres, coixins... en el mercat de segona mà. Un dia abans de tornar a Barcelona, marxàvem cap a Nairobi, no sense abans assegurar-nos que els obrers acabarien una part de l’obra, fins on els arribaren els diners. 

Hui, des d’Europa, demanem als lectors que ens ajudeu en este projecte solidari i transparent a favor del futur de la família d’Awadh, i per això vos invite que visiteu i llegiu el perfil, i hi feu una aportació (o un ingrés al compte ES49.0030.3202.9600.0061.8272 -Ajudem Awadh- o un  bizum -tel. 616.410.254-). A més, en el meu perfil de facebook podeu visionar nombroses fotos d’esta experiència que ha canviat ma vida per sempre. No voldria que sentíreu llàstima, sinó que sentíreu la voluntat d’ajudar i de poder canviar la vida dels altres; en este cas, la d’Awadh, un home bo, faener i valent. 

Awadh i Lluís-Xavier Flores amb el tio, la tia, el cosí i la veïna de la seua exdona (ja morta), a Malindi