Occident envia armes a Ucraïna i censura «mass media» i periodistes. Per la pau i la democràcia? (3)

per Francisco Ordiñana

Veus

Occident envia armes a Ucraïna i censura «mass media» i periodistes. Per la pau i la democràcia? (3)
Occident envia armes a Ucraïna i censura «mass media» i periodistes. Per la pau i la democràcia? (3)

Tercer, la guerra mediàtica. Poc després de començar la invasió d'Ucraïna i sense cap ordre judicial, atribuint-se funcions i poders que no li corresponen i ignorant el dret a la llibertat d'expressió i d'informació, els països occidentals van prohibir l'emissió de Russian Today i Sputnik, les principals televisions estatals russes.

Però no només això, sinó que YouTube va eliminar els seus canals i vídeos, inclòs el popular programa vinculat a Russian Today, «Ahí les va», amb milions de subscriptors i de visites en tot el món.

I si açò no fora prou, Twitter i Facebook porten des d'eixe moment cancel·lant els comptes d'aquests mitjans de comunicació i d'alguns dels seus periodistes, però també de personatges destacats com Pedro Baños Bajo (excoronel de l'exèrcit espanyol) i de particulars que senzillament publiquen opinions contràries al guió oficial occidental i denuncien les barbaritats que han comés els soldats ucraïnesos durant aquest temps, encara que no tenen cap relació amb la televisió russa ni amb el govern rus. Fins i tot, Google va eliminar qualsevol resultat de cerca sobre RT i Sputnik, com si mai hagueren existit.

Si a tot açò afegim l'expulsió quasi total de periodistes, politòlegs i particulars que discrepen del discurs oficial a les tertúlies en els mitjans de comunicació occidentals, podem dir que estem assistint a la consolidació d'una maniobra mediàtica a escala global per a censurar qualsevol veu dissident i que només arribe a la població un sol discurs. Un discurs impulsat i aprovat per Occident. Una estratègia que pareix haver sigut ideada pel mateix ministre de propaganda nazi Joseph Goebbels, ja que els nostres mitjans i governs han aplicat els seus 11 principis: censura de mitjans alternatius, repetir les mateixes mentides diverses vegades, idees simplistes, llançar molta informació de forma continuada perquè «l'enemic» no tinga temps de contrarestar-la i quan ho faça, la gent ja estiga pensant en la següent informació, etc.

També podem destacar el cas d'un professor als EUA (que va eixir en la mateixa televisió nord-americana) que durant una classe va introduir el punt de vista rus sobre el conflicte a Ucraïna, un alumne el va gravar, els seus pares el van denunciar i el van suspendre de feina. Ja ni la llibertat de càtedra es protegeix en el «país més lliure del món». O el fet que Alemanya i altres països europeus hagen prohibit l'ús públic de la Z per ser un símbol de suport a Rússia. En canvi, l'esvàstica es pot mostrar públicament sense problema. Una altra mostra de la qualitat democràtica europea.

Algú podria dir: «D'acord, és veritat que aquestes accions són injustificables, ridícules i impròpies de règims suposadament democràtics, però en Rússia han multat una periodista per mostrar un cartell contra la guerra en televisió». Sí, és cert. Rússia tampoc és una democràcia exemplar, però cal tindre en compte una cosa: mentre que allí multen amb 275 € eixa periodista, en Espanya tenim a manifestants, cantants i rapers condemnats a la presó per, entre altres coses, criticar la corrupció dels oligarques espanyols. De fet, dels 31 artistes empresonats en Europa, 14 estan en Espanya, és a dir, quasi la meitat.

Per tant, crec que no estem precisament en posició de donar lliçons de democràcia a ningú. Molt menys si tenim en compte que, independentment del tipus de sistema polític i de la major o menor repressió interna, Espanya és una monarquia, on el cap d'Estat és una figura hereditària, vitalícia i inviolable, i Rússia una república, on són elegits tots els càrrecs públics. Com se sol dir, les comparacions són odioses.

Tota aquesta estratègia de censura s'ha utilitzat per crear en l'imaginari col·lectiu occidental la idea que la guerra a Ucraïna és, bàsicament, una pel·lícula de Hollywood: Rússia és el malvat autoritari que vol conquistar tot Europa, començant per la innocent, indefensa i democràtica Ucraïna que només pot ser salvada pels EUA i Occident, grans amants de la democràcia i defensors dels Drets Humans que no tenen cap responsabilitat en l'esclat del conflicte, el qual ha començat ara i no té més història darrere (encara que en realitat açò s'inicia el 1991 amb l'expansió de l'OTAN cap a l'Europa de l'Est per a acorralar a Rússia i amb els bombardejos sobre el Donbass per part d'Ucraïna des del 2014). I per descomptat, en el paper de l'heroi local tenim a Zelenski, retractat pràcticament com un messies incorruptible, humil i piadós, el qual tampoc té cap responsabilitat en l'esclat de la situació.

La diferència amb la Guerra Freda és que aleshores l'enemic era el comunisme encarnat en l'URSS i els seus aliats; i ara és el nou ordre mundial liderat per la Xina i Rússia. No obstant això, la situació és més complexa del que volen fer paréixer i hi ha moltes mentides i mitges veritats. Per això, estaria bé que determinats polítics i periodistes baixaren de l'escenari i començaren a parlar seriosament.

Aquesta estratègia propagandística es basa també en el silenci mediàtic dels principals mitjans de comunicació occidentals, que es dediquen a informar bàsicament des del punt de vista ucraïnés i occidental, en lloc de parlar, a més, des de l'òptica de l'altre bàndol, la qual cosa demostraria un mínim d'objectivitat i imparcialitat. Així trobem que aquests mitjans es dediquen a parlar únicament dels bombardejos russos, dels ucraïnesos refugiats en soterranis a Kíev o Mariupol i dels suposats crims de guerra comesos pels soldats russos, mentre que s'ataca i censura els periodistes que acompanyen les tropes russes i les milícies del Donbass, com la reportera francesa Anne Laure Bonnel que va gravar un documental sobre els bombardejos ucraïnesos al Donbass durant 8 anys i que el prestigiós periòdic Le Figaro va censurar.

De la mateixa manera, bàsicament no s'ha publicat cap dels centenars de vídeos gravats pels mateixos soldats i policies ucraïnesos cometent tota mena de violacions dels Drets Humans. I si algun d'aquests vídeos s'ha publicat, ací s'ha tractat també de justificar. El mateix amb els centenars de vídeos de testimonis del Donbass, Mariupol o altres ciutats ucraïneses descrivint les barbaritats comeses pels soldats i batallons ucraïnesos; així com les imatges que demostren el caràcter neonazi de l'exèrcit ucraïnés i dels batallons Azov i semblants, o la presència de laboratoris biològics finançats en part pels EUA, informació que ja ha sigut confirmada per diversos mitjans de comunicació i que es trobava en gran part en el portàtil de Hunter Biden, fill del president Biden.

Però açò no és tot, sinó que hem vist com els nostres mitjans han amagat part de la informació o directament ens han intentat enganyar amb imatges que res no tenien a veure amb el conflicte. Per exemple: Antena 3 anunciava l'inici del conflicte amb imatges d'una explosió al port de la ciutat xinesa de Tianjin el 2015 com si fora un atac rus i amb imatges del videojoc ArmA 3, i van ser periodistes freelance com Julian Macías Tovar els qui van desemmascarar aquest muntatge barat i patètic.

El cas més recent és el de la suposada massacre a la ciutat de Butxa, de la qual quasi immediatament s'ha culpat Rússia. Malgrat que el mateix Pentàgon va anunciar que no podia confirmar que foren els russos els responsables; que en un dels vídeos gravats pels mateixos soldats ucraïnesos des d'un vehicle militar per a mostrar la massacre hi ha un cos davant del vehicle que mou el braç per a evitar que el xafen i un altre que darrere s'incorpora (o ha començat la «Caiguda» com en The Walking Dead i tot el qui muira es transformarà en zombi o es tracta d'un muntatge d'Occident), i que tant els EUA com la Gran Bretanya van vetar la proposta de Rússia perquè l'ONU investigue el cas. Malgrat tot açò, tots els nostres mitjans i països occidentals han culpat Rússia i han utilitzat aquest fet com a excusa per a expulsar-lo del Comité de Drets Humans de l'ONU, comité que va ser rebutjat al principi pels EUA i que van amenaçar en una ocasió d'abandonar per les crítiques cap a Israel per la situació dels palestins.

Per tant, gràcies a les xarxes socials, a determinats mitjans de comunicació internacionals com Telesur; a periodistes i politòlegs amb una miqueta de personalitat i decència, i a alguns dels nostres propis mitjans que no han pogut continuar amagant algunes de les barbaritats que han fet els ucraïnesos com ara l'execució de soldats russos que s'havien rendit (açò sí que és un crim de guerra de veritat), el bloqueig mediàtic occidental no ha funcionat del tot bé, malgrat que hi ha prou gent encara que es creu la propaganda otanista.