L’extrema dreta acabarà guanyant, però la seua feinada haurà costat als mitjans de comunicació

per Joan Canela

Columnistes

L’extrema dreta acabarà guanyant, però la seua feinada haurà costat als mitjans de comunicació
L’extrema dreta acabarà guanyant, però la seua feinada haurà costat als mitjans de comunicació

Ignore com ha estat la cobertura de les eleccions franceses als mateixos mitjans francesos. Però havent seguit la campanya dels mitjans espanyols, el que em sorprèn és que Le Pen no haja guanyat per majoria absoluta en la primera volta.

És realment increïble que els mateixos mitjans que «alerten» dels perills de l'extrema dreta i el populisme i que, de tant en tant, treuen reportatges recordant les maldats del nazisme i el feixisme històrics estiguen fent el joc d'una manera tan absurda a les estratègies electorals ultres. Com pense que no poden ser tan estúpids, acabe creient que realment és el que volen, a pesar d'algunes «alertes» cada vegada més esporàdiques, per cert.

Perquè, en realitat, la gran sorpresa de les eleccions franceses no ha estat Le Pen, sinó Mélenchon. El candidat insubmís, amb un programa clarament rupturista i que posa en dubte molts dels consensos polítics actuals –OTAN, Unió Europea, privatitzacions, fiscalitat regressiva...- ha aconseguit, contra tot pronòstic, un 22% dels vots i poc li ha faltat per colar-se a la segona volta. En canvi, la notícia no ha estat aquest reviscolament de l'esquerra més genuïna, sinó la pressió de Le Pen sobre Macron. Una pressió que no deixa de ser una profecia autocomplerta. Durant tota la campanya, han estat aquests mateixos mitjans els qui han convertit l'extrema dreta en l'única oposició al neoliberalisme de Macron, obviant i menystenint una esquerra que, malgrat aquest camp de joc, ha demostrat que encara no està morta i soterrada i que gairebé aconsegueix trencar la baralla.

I en clau espanyola, aquesta cobertura encara és més sagnant. Aquesta setmana es feien virals les declaracions d'un alt càrrec del PP defensant que ells bé podien pactar amb Vox, encara que no els agradara, si el PSOE pactava amb Podemos, Bildu o ERC. «Si hem de fer cordó sanitari als extremistes, haurà de ser a tots», venia a dir.

I ja és curiós que sempre que es denuncia la presència de l'extrema dreta en algun espai –acadèmic, institucional, social...- es responga amb el mateix «i l'extrema esquerra, què?». A banda de l'absurd d'equiparar els qui volen posar cambres de gas amb els qui volen tancar-les, la realitat és que ja voldrien les forces d'esquerra tenir el mateix tracte mediàtic que té Vox. Només cal recordar totes les portades i hores de tertúlia que han motivat les inexistents trames de finançament internacional de Podem, mentre les –aquestes sí- reals i demostrades de Vox, amb diners de Putin i una secta iraniana, a penes han merescut algun apunt. Algú realment es creu que Vox aguantaria una campanya mediàtica de desprestigi que siga la meitat d'intensa que la que va patir l'independentisme català? O aguantaria un escrutini com el que tenen els membres de Podem al govern espanyol o Mónica Oltra?

No. Vox ja es troba al govern de Castella i Lleó i tard o d'hora entrarà al govern espanyol i potser també al valencià. Però açò haurà suposat molta feina darrere de molta gent que es ven com a demòcrata i, fins i tot, progressista.