Acarem el tema del nom així d'entrada i després serà tot més senzill, com nadar de panxeta. A cada zona se li diu d'una manera, és a dir que un mateix nom designa dolços distints i un dolç concret té noms diversos, llavors clar, com que no hi ha una màxima autoritat a qui recórrer a manera d'oracle per tal de consultar, amb un batibull de possibilitats tan gran, no hi ha unanimitat.

O siga, que com el nomenclàtor del dolç és més llarg que la Quaresma, el cas és avenir-se i saber que hi ha qui li diu tonya, que hi ha qui li diu panou (o pa socarrat, també), hi ha qui li diu fogassa, i després estem els qui li diem mona. Trobe que la taca per on s'escampa el mot és bastant ampla, i tothom coincideix a dir-li mona de Cocentaina a Bellreguard, de Rafelguaraf a Alcoleja, però deixarem aquest menester al gremi de forners i pastissers en cas que ho vulguen aclarir.

En qualsevol cas, la mona ha de ser rodona, tova i formosa; un exemplar de bon veure, i d'un color marró càlid, amb la superfície tibant, lluenta. El volum ha de ser consistent, però amb un interior esponjós i blanet. I a sobre, la cresta: un caramull deliciós i gallard, de clares batudes i sucre, que entre de color blanc, però que isca del forn lluint un color daurat irresistible. "Eixa és la qüestió" diu el meu amic Montagud, si té caramull és mona. Al primer mos s'ha de sentir la suavitat de la molla, una massa delicada que s'esgarra amb facilitat i que té sabor de llet i en el millor dels casos, un toc de tarongina. La costra ha de ser dura i tenir un sabor més fort, perquè s'ha enfosquit al forn. El caramull, en canvi, ha de ser cruixent, alt però que amb un ràpid moviment de llengua s'esclafe contra el paladar i aleshores la dolçor s'escampe per tota la boca.

Anem al gra, que la Pasqua està al caure i als forns les mones volen. Certament, la primera recomanació hauria de ser eixa: reservar un parell d'unitats, que per moltes que en veges damunt la post, la fornera es posa a despatxar i en qüestió de minuts el taulell es queda net. I dic un parell perquè a priori pot semblar molta quantitat, però de mona mai n'hi ha prou i a pessics o tallades les ventilem ràpidament.

Farina, ous, oli i sucre, bàsics de qualsevol rebost casolà que ara en passar Diumenge de Resurrecció a nosaltres també ens donen la vida. Pot ser que siga la nostra versió de la magdalena de Proust, un sabor –amb denominació d'origen– que ens duu de cap a les pasqües de quan érem menuts. A mi el sabor de la mona em recorda a vesprades de Pasqua amb sis i set anys, i aleshores m'obri la finestra de la memòria i em venen imatges de cançons i de jocs per la serra amb les amigues de ma mare. I sense a penes adonar-me'n acabe engolint la mona amb un somriure als llavis.

Tant si l'acompanyes de dolç (el xocolate guanya per golejada) com si l'acompanyes de salat (que també hi ha qui la menja amb llonganissa seca) sempre estarà més bona si en traure l'ou d'enmig dius allò de l'«ací em pica, ací em cou...».

Bona Pasqua a tothom.