De crisi en crisi

per Enric Navarro

Tribuna

De crisi en crisi
De crisi en crisi

Deia un amic, seguidor del grup argentí Les Luthiers que l'home no és l'únic animal que cau dues voltes en la mateixa pedra, l'home és l'únic «animal». Només així s'explica la manca de reacció davant l'enèsima crisi al sector primari, i això que esta volta sembla que la pagarà tota la ciutadania. Uns més que altres, clar. Retrocedint només uns anys fins a l'esclat de la bombolla immobiliària i la crisi financera de 2008, aquells temps en què presidents de la república francesa demanaven fins i tot la refundació del capitalisme i que a escala local, la reacció social feia sorgir formes de consum alternatives, cooperatives, monedes socials i grups de consumidores, moltes de les quals, al cap de pocs anys, s'han demostrat massa tímides i febles. Res de tot allò va significar un canvi en les condicions de vida dels treballadors i treballadores de la terra i de la mar. I només la pandèmia va parar unes mobilitzacions incipients reclamant preus justos en origen per als aliments i unes regles del joc clares. El govern de l'Estat en tot este temps s'havia limitat a crear l'Agencia de Información y Control Alimentarios (AICA) fins a la recent aprovació de la recent llei de la cadena alimentària. En unes jornades em va sorprendre la clara metàfora d'un representant de l'«Agencia» que descrivia la situació com un partit de futbol on el camp està desnivellat clarament amb un pendent desfavorable endevinen per a qui. La zoonosi del coronavirus ho va parar tot com déiem, i semblava que el confinament, les causes i les conseqüències de tot plegat ens anava a fer reflexionar com a societat. Els del sector primari vam ser dels que no vam parar, calia mantenir l'abastiment de la població. I junt amb els sanitaris i altres serveis es succeïren els homenatges i palmadetes a l'esquena. Reconeixements que s'han esfumat d'igual forma que ha passat amb el personal sociosanitari fins a arribar a l'actual emergència energètica. Una altra vegada hem observat situacions de desabastiment a les cadenes de supermercats, per la vaga de transportistes. En esta ocasió, però, a l'alça en els preus de l'energia que tractàvem de suportar s'ha sumat la de les matèries primeres, des d'envasos, cartó i fusta, transport, passant per fertilitzants fins a arribar a l'última espenta de la guerra a l'est d'Europa, i el que està suposant de distorsió en el mercat dels cereals i pinsos. La tempesta perfecta com han dit molts. M'agradaria albirar una eixida agroecològica a l'actual situació, veure una oportunitat per a fer menys depenent del petroli l'actual forma de produir aliments que tenim. Aprofitar per a estendre el bombeig solar a totes les Comunitats i recuperar les virtuts del reg per gravetat. Recuperar una agricultura orgànica amb l'aprofitament del compost de residus sòlids urbans, que encara malbaratem, les dejeccions animals i la resta de matèria orgànica susceptible de fer-nos menys depenent dels fertilitzants de síntesi. Electrificar les barques, almenys les que requereixen motors de xicoteta o mitjana potència. Però em tem que, com en crisis passades, res de tot açò acabe passant per una senzilla raó, la cada vegada més gran distància entre les persones consumidores i les productores dels aliments que les nodreixen. Sense el reconeixement i l'aliança ferma l'esclat per l'alça de preus finals serà inevitable, i no podran culpabilitzar la primera baula de la cadena, perquè en molts casos haurà desaparegut.