El castell i les muralles de Culla (el Maestrat) és un conjunt fortificat situat sobre la mola del mateix nom del qual resten pocs vestigis. El castell, de planta irregular, estava compost per tres recintes emmurallats, que podrien qualificar-se d'aproximadament concèntrics. De tot això, només hi ha la muralla més exterior, que forma part dels basaments i dels murs de les cases. S’hi conserven la Torre del Frare Pere, torrasses del segle XII, passadissos i portals, així com la porta d'entrada a la barbacana i els escuts d'armes de l'orde de Montesa.

Història

Els orígens de la població es remunten a èpoques prehistòriques, la qual cosa queda palesa en les restes arqueològiques i en les pintures rupestres que es localitzen al terme. Fins al segle XIII, amb la conquesta dels territoris per part de les tropes de Jaume I, va estar sota el domini musulmà. El 1233, va ser conquerida per Balasc d'Alagó, i va rebre la carta pobla el 1244. En aquest moment, ja tenia un important castell, per la seua estratègica situació geogràfica i l'ampli territori que dominava, va acabar pertanyent a l'orde del Temple. 

El 27 de març de 1303, les terres del Senyoriu de Culla (actuals termes municipals de Culla, Benassal, Atzeneta del Maestrat, Vistabella del Maestrat, la Torre d’en Besora, Benafigos i Villar de Canes) van passar a control templer. En el document original, que encara es conserva en l’Arxiu Municipal, hi ha les firmes de Guillem d’Anglesola (antic senyor) i d’Arnald de Banyuls (comanador templer a Peníscola), qui va signar en nom de l’últim Gran Mestre de l’Orde, Jaques de Molay. Els templers van desembossar 500.000 sous valencians en la compra de Culla, que curiosament va ser l’última i més cara adquisició de l’Orde del Temple a la Corona d’Aragó abans de la seua controvertida desaparició el 1314. Arran d’això, va passar a l'orde de Montesa. 

El 1345, es va produir el naixement de la Setena de Culla o comunitat d'herbatge, constituïda per Culla, Atzeneta, Vistabella, Benassal, la Torre d'en Besora, Benafigos i Vilar de Canes. Es tractava d'una agrupació de municipis que va dur a terme la compra dels drets d'explotació dels recursos pecuaris i forestals a l'orde de Montesa, que s'estava quedant amb totes les possessions de l'orde del Temple, les quals afectaven tots els municipis de la comunitat. Amb això, pretenien defensar amb més força els seus interessos ramaders comuns, enfront dels de l'orde. Aquesta agrupació va continuar en funcionament fins a mitjan segle XIX. No es pot perdre de vista que la principal activitat econòmica de la zona en aquesta època era l'agricultura de secà (ametller, olivera, avellaner, vinya i cereals), i la ramaderia, especialment l'extensiva (oví, caprí, boví) i, en molta menor importància, la ramaderia intensiva, sobretot de porcí, avícola i apícola. 

Al segle XVIII, el castell de Culla va perdre poder polític i administratiu. Aquest fenomen va coincidir amb les remodelacions urbanístiques que es van dur a terme durant aquest segle al poble, com ara la construcció de l'església del Salvador i l'ermita de Sant Cristòfol, així com obres de millora i ampliació del nucli urbà en general. A més, les remodelacions i el creixement de la població van donar lloc a l'enderrocament de part de les muralles i la integració d’altres en els edificis que es bastien. 

Durant la primera guerra carlista (1833 -1840), se’n va apoderar el general carlista Cabrera. El 1840 va ser conquistat pels liberals i el castell va quedar en estat de ruïna. El 1842 el general Baldomero Espartero va ordenar destruir-lo.