Quan va esclatar la Guerra Civil, Ontinyent (la Vall d’Albaida), que tenia poc més de 12.000 habitants, va acollir centenars de persones que fugien de l'horror del conflicte bèl·lic. Durant els anys de contesa, la comarca va esdevindre un dels nuclis industrials dedicats a la fabricació de munició per atendre la demanda d’armament, ja que la primavera i l’estiu del 1938 s’hi van instal·lar tres indústries metal·lúrgiques provinents de Castelló de la Plana que fabricaven explosius i projectils, i també es van construir dos aeròdroms militars a la Pobla del Duc i a Fontanars dels Alforins. La Defensa Especial Contra Aeronaus de l'exèrcit republicà va crear una xarxa amb diferents punts de vigilància connectats telefònicament per detectar incursions aèries i, a Ontinyent, es construïren una desena de refugis per protegir la població civil.  

Atesa la importància de la indústria tèxtil, algunes es van ubicar dins de les fàbriques, encara que les activitats industrials eren diverses. Gran part de la indústria local es va posar al servei de l'exèrcit republicà (Ontinyent era un nucli destacat d'organitzacions d'esquerres: la UGT, la CNT, el Socors Roig i el PC) per a l'abastiment de mantes, indumentària militar, carrosseries, així com per a la fabricació i emmagatzemament de material armamentístic. Instal·lacions fabrils com ara les de Paduana, J. Torró, J. Galiana, o la de Tortosa i Delgado es van convertir en blanc de l'aviació, per la qual cosa es van dotar de búnquers per assegurar la protecció dels treballadors.  

El 1937 va començar a funcionar la Junta Local de Defensa Passiva, òrgan que havia de protegir la població durant els possibles bombardejos i es va elaborar una llista dels refugis. La ciutat no va parar de rebre refugiats i els van acollir des del començament d’aquest any a l'Hospital Militar Internacional. Forces militars i altres organismes com el Col·legi Nacional de Cecs també es van instal·lar a la localitat.

Els refugis

Al centre de la Vila hi ha el refugi del Regall i, repartits per tot el municipi, els refugis de Pi i Margall, de la plaça de Manuel Azaña i dels carrers de Gomis i de Maians. Al començament del 1938, la Junta va decidir habilitar com a refugi la volta que cobreix el barranc de Sant Jaume.

En la construcció dels refugis van participar dotzenes d'obrers de la Brigada d'Obres Municipals i del col·lectiu de paletes CNT-UGT, així com electricistes, fusters, transportistes… La manca de ciment i altres materials va impossibilitar l'execució dels projectes inicialment previstos per a la plaça de Santo Domingo i Cantalar de la Bola. 

Els refugis van ser dissenyats amb la tècnica «a cel obert i formigó», però van ser substituïts per refugis de galeria o de mina, menys segurs però més barats. L’estructura presenta una distribució en galeries amb la típica entrada descendent en escala o rampa. La majoria no tenen una única direcció, sinó que es disposen formant angles. 

Actualment, una ruta permet conéixer els dos refugis que han estat rehabilitats a Ontinyent: el situat al solar de l'antiga fàbrica de Tortosa i Delgado i el refugi del Regall. El primer, als peus del conjunt històric de la Vila, és un espai construït durant el 1938 amb una superfície aproximada de 85 m² i es calcula que podria haver allotjat al voltant de 330 persones. El segon és un refugi públic que va ser construït a finals del mateix any, excavat a la roca i amb capacitat per quasi 600 persones. Tots dos espais són subterranis i estan distribuïts en galeries on s'arriba a través d'un accés descendent.

Aquestes construccions no tenen valor artístic ni monumental, però formen part del patrimoni bèl·lic del País Valencià. Tot i que Ontinyent finalment no va ser bombardejat durant la Guerra Civil, són un testimoni de la protecció de població, la unió i solidaritat entre els veïns, i un punt clau de la memòria històrica del municipi.