El banc central i el diner del banc central

Isabel II en una visita als soterranis del Banc d'Anglaterra
Isabel II en una visita als soterranis del Banc d'Anglaterra

A Experior hi ha una banca pública sostinguda amb el pressupost públic (no fa negocis) que crea el diner i actualitza els saldos dels comptes dels illencs, que informen electrònicament de les transaccions que hi fan. Des dels seus inicis la societat del nostre laboratori funciona amb diner-confiança i no ha aparegut l’interés com un element intern del sistema, i així, els saldos són depòsits a la vista no remunerats. Tanmateix, el sistema bancari real ha anat edificant-se, a través de la història, com un negoci en mans privades conxorxat amb el poder polític del moment. A la peça anterior ja analitzàrem com eixe camí històric ha traslladat el tradicional ús de l’interés fins al present, negligint que, amb l’actual diner intangible, és un element qüestionable. Eixa subjecció a la història també es reflecteix en altres usos de l’actual sistema bancari i en la seua estructura.

En la part ampla de la piràmide el conjunt de consumidors i productors (particulars, empreses, governs nacionals, regionals i locals...) són clients de la xarxa de bancs comercials que, al seu torn, són els clients del “banc dels bancs”, el banc central de cada país (o aliança de països). A dalt de la piràmide, el “banc central dels bancs centrals”, el Banc de Pagaments Internacional, condomini de 62 bancs centrals del món, incloent-hi tots els més influents, i amb seu a Basilea (Suïssa).

Als segles XVII i XVIII nasqueren els primers bancs centrals, fonamentalment com a entitats privades per accions -seguint el model del Banc d’Anglaterra de 1694, per tal de combatre els freqüents impagaments d’uns bancs amb altres i les reiterades fallides d’èpoques anteriors. Llur naixement es feia, com podem endevinar, baix el paraigua del poder polític, que podia oferir legislació favorable i certes concessions, a canvi que el banc central fos el seu prestador preferent(1). Hui podríem dir que els bancs centrals, molts d’ells formalment nacionalitzats, representen la conxorxa entre la gran banca privada i el poder polític per a mantenir l’estat de coses.

Els governs i els parlaments tenen poder de decisió en el nomenament dels òrgans i càrrecs directius dels bancs centrals i en la definició de llurs objectius, però els segons gaudeixen d’independència en l’ús dels seus instruments per influenciar l’economia. Sobre llur caràcter públic o privat he llegit diferents interpretacions. Jo m’he format aquesta opinió: el sistema (l’establishment en diuen), que per molts camins treballa per aconseguir el consentiment social de l’estat de coses, està interessat a transmetre la idea que els bancs centrals tenen condició pública i subjecta a mecanismes democràtics. Tanmateix, l’influx i el poder en l’estructura bancària, del gran capital privat no sotmés a les urnes, hi és, i sembla concretar-se, en part, via portes-giratòries, en les freqüents i reiterades transferències d’alts càrrecs entre la banca privada, els bancs centrals i els departaments d’economia i finances dels governs.

En temps de la banca lliure no supervisada per bancs centrals, els bancs emetien els seus propis certificats d’or, que entregaven a depositants i prestataris, bitllets que funcionaven com a diner, i el muntant dels quals era superior a les seues reserves de metall. L’origen de les fallides era la impossibilitat de convertir en or la demanda dels tenidors dels certificats quan molts d’ells volien retirar els seus depòsits. Els bancs centrals, assistits per la legislació, absorbiren i acumularen l’or, bescanviant-lo per certificats, que ara emetien ells, i que des d’aleshores foren la font de reserves dels bancs comercials. Aquests podien continuar concedint més crèdits (creant diner-confiança) que ses reserves en certificats, però ara tenien una cobertura contra el pànic bancari: el banc central. Si un banc comercial necessités més reserves per a fer front a les retirades de depòsits, el banc central podia prestar-li’l, donant-li més certificats d’or i quedant-se amb l’equivalent de drets de crèdits (títols de deute) que el banc comercial li entregava com a garantia. És a dir, el banc central li prestava al comercial però part de deutors d’aquest podrien passar a ser-ho del banc central. El sistema tranquil·litza als propietaris de depòsits dels bancs comercials i conjura el pànic bancari.

Acabada l’època de la convertibilitat, l’or dels bancs centrals simplement és objecte de compravenda i custòdia com a depòsit de valor en ses cambres i soterranis. Hui, les necessàries reserves dels bancs comercials no són or ni certificats d’or, són els saldos dels depòsits (en diner confiança) que tenen en el seu banc central, els valors mínims dels quals (els requeriments de reserva) són determinades per aquest últim. Cal distingir la necessitat de tindre reserves, de l’obligació de tindre’n un mínim d’elles. Sent cert que als bancs comercials han de mantindre depòsits-reserva en el banc central pels motius comentats a dalt, també ho és que alguns països han eliminat el requeriment de reserva mínim, una qüestió a la qual pararem atenció algun dia.

El canal principal amb el que els bancs obtenen reserves és mitjançant crèdits del banc central. Aquest crea el diner que els bancs necessiten per aconseguir les reserves requerides (on hi ha requeriment d’un mínim) o incrementar-les d’acord amb l’estratègia d’empresa, i els el presta amb interés; però els bancs comercials han d’entregar-li al central garanties, com en qualsevol crèdit, i ho fan en forma de títols de deutes públics o privats, és a dir, els drets a cobrar els crèdits corresponents a eixos títols. El diner bancari que crea el banc central no està a disposició dels consumidors, solament dels bancs comercials que són els seus clients. El banc central, però, també crea un altre tipus de diner: l’efectiu en forma de monedes i bitllets(2) que posa en mans dels consumidors a través dels bancs comercials, i que és un percentatge minoritari del diner en circulació. L’efectiu, i el diner bancari del banc central, sumats, formen el “diner del banc central”.

Així doncs, el banc central, prestador dels bancs comercials, és l’element essencial per combatre el pànic bancari, un fenomen també desconegut (com ho és l’interés) a Experior, ja que a l’illa no existeix la retirada de depòsits com nosaltres la coneguem. Al nostre món els depositants en pànic tracten de retirar diners en efectiu (que no existeix a Experior) o de transferir-ne a altres entitats (absents al nostre laboratori) de les que se’n fien més. A la nostra illa, els saldos positius són depòsits que els propietaris solament poden “retirar” del seu compte transferir-los a un altre compte de la mateixa i única banca pública. A quines sorprenents conseqüències ens condueix aquest paràgraf final?

 

(1) Hui en dia, en general, els bancs centrals no poden prestar directament als governs. El BCE ho té prohibit a l’article 123 del Tractat de funcionament de la Unió Europea. I així, el BCE és prestador dels bancs comercials però no dels estats. Tampoc l’executiu de l’UE (la Comissió Europea) pot accedir directament al crèdit del BCE, i per repartir els diners del recent pacte per la recuperació també ha d’acudir als bancs comercials. El Banc d’Anglaterra sí que té oberta una línia de crèdit que finança directament al govern britànic.

(2) Aquest diner també és confiança, ja que no és convertible en or. I així, si duguérem un bitllet de 50€ al BCE ens el podrien canviar... per un altre bitllet de 50€.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací