Tabú i monarquia

Mural a Benimaclet (València), fet per l'artista J.Warx
Mural a Benimaclet (València), fet per l'artista J.Warx

Convencionalment es diu que un ha de parlar d’allò que sap. Una gran veritat, per la qual cosa, un com jo no parlaria d’absolutament res. Fins i tot també, no ningú per sabut que es cregués o el creguem, pogués escriure d’alguna cosa, perquè la vida i les relacions interpersonals, donen per a tant que em pareixen inabastables; davant això tirem regularment pel camí del mig, o aquell que creiem convenient, eixint-nos de vegades bona cosa de bunyols. Com que això és una opinió, escric, opine, perquè tothom opina. Per eixe motiu també comprenc el mot tabú i de vegades me’n cure.

El tabú és un gran invent dels humans, allò no escrit que se’ns prohibeix socialment tant com a les institucions, com que no n’és convenient censurar-ho, tothom calla, ja que si es trenca la convenció, l’assumpte pot acabar com el ball de Torrent, paradoxalment basat la majoria de vegades, en prejudicis absurds ja siga a dins de l’àmbit familiar o del social. Les repercussions en són tant importants que si hom, per sort o per desgràcia, acudeix a la consulta del psiquiatre per qualsevol problema personal, entre les preguntes bàsiques que rep, és si hi ha tabús o en sofreix, familiarment o social. Si en té i l’ajuda a remeiar-li’ls, llavors pot trobar apaivagada la seua ànima.

D’altra banda quan el tabú és social i dins de l’àmbit hi ha el polític, i a la seua vegada, la forma de govern, i aquesta és la monarquia, i al mateix temps, amb aureola de divina, emparada de tabús, i s’ha comportat, des de l’antuvi incivilment en benefici propi, i les seues accions convertides en tabús, per la tapadora del comú usada a orris per camarilles i llepaculs, silenciant i castigant opositors despietadament, tot plegat, ha estat una autèntica canallada. Si endemés ha estat sota el paraigua de dictar de vegades, ordres, decrets, lleis i constitucions piramidals i incòlumes, ha estat una sense raó com la copa d’un pi. Fets i exemples de prerrogatives i arbitrarietats, en són tant nombrosos, i no desmentits per gruixuts, que destriar-ne un és una obra digna d’un premi de literatura excels.

Llibres i hemeroteques fiables a orris a disposició. Només vinents al cas, caldria recordar uns pocs episodis i malifetes d’alguns borbons, al llarg del seu regnat, com ara. Un seu fill, Carles III (tingut com il·lustrat), disposava en propietat de vint mil esclaus. El seu fill Carles IV, el Caçador, ofegat de corrupció, venuda la corona a Napoleó, a l’exili. El seu fill Ferran VII, traïdor fins la melsa, víctima de priapisme, símptoma de diverses malalties, encetador de les guerres anomenades carlistes, dinàstiques per la promulgació de llei sàlica, en favor de la seua filla Isabel II (finalment exiliada), al llarg de tot els segle XIX, causant de nombroses morts i desgràcies. El seu nét, Alfons XIII, condemnat per alta traïció a l’exili, va donar pas a la segona República. De més antics, Felip V, qui ens furtà els Furs i capà el nostre idioma, el qual acabà a un manicomi. El seu fill Ferran VI, com una sària de gats també, amagat el castell de Villaviciosa d’Odón, menjant gots d’argent, i rebent nuu la Cort.

Ara, als temps que corren, encara més si li’n cap. Totes o la majoria de gestes reials últimes, les de Juan Carlos I, “El campechano”, han estat enlairades per notícies i jutjats que vénen de fóra. A hom se li cau la cara roja i a trossos de vergonya. D’ella, de la monarquia, a penes se n’ha pogut parlar públicament, perquè els mateixos representants, des del començament del seu regnat, depositaris de la sobirania popular, l’han convertit en tabú des de la mort d’aquell jagut a Mingorrubio. Han continuat essent, al segle XXI ben entrat, la tapadora del comú, consentit l’estatus internacional d’una monarquia del Carib, per no fer allò convenient, de la saviesa popular i actuen a l’inrevés: “Deixar les coses clares i la xocolata espessa”. No investiguen pel seu comportament “El Campechano”, entrebanquen iniciatives populars per esborrar de places carrers i llocs públics el seu nom.

I hom, conseqüentment, davant tanta malifeta d’abans i d’ara, es pregunta per què serveix la monarquia regnant ací, capaç de forçar l’Emèrit a l’exili, tot i que encara no ha sigut jutjat, només per salvar la pròpia institució, sense llevar-li les prerrogatives constitucionals que li confereixen inviolabilitat i immunitat a Felip VI? Més encara, per què d’una vegada per totes no es fa un referèndum amb opcions ben clares i rases, de monarquia SÍ, o monarquia NO.

Em fan goig versos de Marc Granell al poema D’Ara. “Gaudim el moment rebentant d’estiu i flors, de somriures dentifrici i colpets diaris a l’espatlla, la veu del poble és una festa per decret i diu. Dirà. El què volen altres. Ara. Com vaixells afonats dins pixarades de sucre. Plorem la mentida.”