Estellés, breu història del País

Alhora de commemorar el 9 d’octubre l’entrada Jaume I a València, el “Guaix”, la coordinadora comarcal pel Valencià de l’Horta-Sud d’Escola Valenciana, tancava un homenatge virtual, òbviament, a Vicent Andrés Estellés, amb la recitació, gravació i publicació a les xarxes socials de més de quaranta poemes seus a càrrec de sengles persones. Cal dir que tant una cosa com l’altra m’ha produït bona cosa de goix. L’homenatge m’ha estimulat d’escriure aquestes línies, tractant de relacionar algun poema del burjassoter, amb un poc d’història del País. Em serveix l’ajut del llibre “Pobles del Mural. Antologia del Mural del País Valencià de Vicent Andrés Estellés”, a cura d’Honorat Ros i Pardo, editat per l’AVL, de la qual és membre, i des d’ací li done les gràcies.

“E quan vim nostra senyera damunt en la torre, decavalcam del cavall en endreçant-nos vers orient, e ploram dels nostres ulls, e besam la terra, per la gran mercè que Deus nos havia feita”. Arran d’aquestes les paraules del Rei al 1238, fetes servir al seu llibre “Els fets” se’m acut allò que escriu el poeta a Pobles del Mural, del Capítol II NAIXIMENT D’UN POBLE, deixant palès el fondament del regne, la basedel qual és la singularitat: “Començà a ser, per voluntat d’en Jaume, pel seu ocult i vinculant amor, i començà per ésser ample regne, clar i distint, tot de marges i solcs. ”Amb lletra greu i cerimonial escric el nom agrupador: València. Encara més: una unanimitat des d’Alacant a Castelló, un propòsit, triple conjunt d’una empresa comuna”. “Des del passat arriba el manament, el fosc dictat, i també l’esperança.” “Aquesta és la cantata que funda un manament d’anell i compromís. “Vull reiterar la comanda ancestral, Vull reiterar el feraç manament d’unitat de País Valencià.”

Al capítol VII VALÈNCIA AL BELL MIG, Estellés ens parla amb versos simbòlics posant-los a la boca del Rei, estretsdel llibre del fets, sembla: “Molt recorde aquell jorn que vaig entrar a tu, riu amunt, amb els meus estendards i les meues hosts que et depararien dies de glòria i emplenarien de festa els cors i els balcons. Molt recorde el moment que vaig descavalcar a la rambla i em vaig agenollar i havent-te mirat i havent mirat el cel, em vaig vinclar a la terra i la vaig besar, humilment i en silenci... He besat la teua terra, i sentia tota la teua terra, les aspres i dolces terres de Castelló, les terres d’Alacant.” A mode d’agraïment i despedida, com hi veient Sant Pere ben a prop, segueix parlant per boca del Rei ... “València.M’has donat dies de glòria i d’esperança, m’has deparat la darrera oportunitats de contemplar-te, lentament des d’Alzira”.

Continuant al llibre, extrec del Capítol IV versos d’Estellés del poema: “He pensat molt el País, que es farà a cops de puny o no es farà en la vida: he pensat molt aquest País, el nostre, que s’ha de fer de forma alegre i clara, mai no admetent les veus de la prudència la falsedat que hem patit anys enrere, i edificant edificis de llum, de claredat i combatuda gràcia.” Al mateix capítol, del poema 9 d’octubre de 1978, escriu çò; “Poble, recorda’t de qui ets, de qui fores, i mai no oblides les bigues de la pàtria, el fonament benigne! Poble, recorda’t del que de tu s’espera al cap dels segles. Dus, damunt els teus muscles, el feix de l’esperança”. Com que Fuster recorda així mateix amb aquestes paraules, en el que sembla una conjuminació amb el poeta “la nostra pàtria és la nostra llengua.” Estellés ens diu, com un seguit del mateix poema, versos en els quals el tanca: “Poble, retroba’t a les malmeses síl·labes de l’idioma de sang, de ferro, d’ossos que duren més que els homes.”

De l’idioma, del nostre poble, presos del Capítol V, i VI, la claredat i estima per les persones, pels seus ancestres a: DES DEL NORD, el burjassoter, versa rimes sentides “A CARLESSALVADOR” “Dic el teu nom de flames i de síl·labes, dic el teu nom de poble sofert, de poble digne, resurrecta rosa, Carles Salvador. Et vaig conèixer quan amagaves la por. Eren els anys d’estellada victòria i tu veies passar pels llocs de les barricades les passeres indignes dels qui manaven. Jo et mirava els ulls, Carles Salvador. Havien estat esborrats els senyals, l’Institut, la pancarta eixamplada al balcó, les gramàtiques, els versos de fecunda fonètica, les barricades, les valeroses trinxeres, els bombardeigs. Eren hores de cilici i sang, Carles Salvador.”

Seguint Estellés, amb el mateix poema, impressionants versos d’agraïment a Salvador, de gratitud vers mares i pares del nostre País “Mai no vares deixar el capçal del teu poble malalt. Assegut a un racó, tu pensaves el teu poble, que tornaria a ésser un poble de falç o no seria. Et debaties, et resisties a creure que no seria. Carles Salvador. Oh l’amarga nit, l’extensa nit que ens cobria. Però el teu poble mantenia el bressol encès. Però les mares parien fills que aprenien de les teues pàgines la música de l’idioma. Però el pares treballaven entre el foc de la clandestinitat, Carles Salvador.”

Encabit al Capítol VI. SÓC D’UN POBLE DE L’HORTA I HE VISCUT EL COMBAT, hi ha un poema dedicat a sa mare, “Et veig, mare, o et pense com les antigues mares gregues, com les mares etrusques o les mares del laci al teu racó del menjador, veient darrere els vidres l’horta ...” Més avant amb aquests commovedor i amorós vers, d’una tendror infinita, ple d’humilitat segueix “...et veig les mans inflades, aquelles mans alegres i hàbils de llavanera, aquelles mans que t’eixugaves al davantal i prenien uns versos meus en el nostre idioma, aquest idioma que mantens intacte, ara t’evoque, mare, i invoque el teu ajut et necessite encara. Et necessite molt.” Tanca el poema amb aquesta estrofa farcida de lirisme, d’esperança, de reconeixement vers ella, vers totes les mares, i remarca: “...la meua fe en tu i en totes les mares del nostre poble, aquest que albires tu, ple de fulles verdíssimes, a través del balcó, tot la glòria múltiple de l’horta.”

Reprenent el fil de la història, pel que fa a personatges nostres, deixant enrere el període feudal i endinsant-me’n a l’època renaixentista, regnava a la corona d’Aragó, a València, Carles I, hi trobe el poema “Vicent Peris. Germania. El capità del poble caminava entre el poble. Nascut al mateix poble i patint com el poble els greuges seculars, els atacs, la misèria, els dictàmens dictats, mentre una sang corria i s’escolava lenta pels escalons del poble, fou capità del poble en retrobar-se el poble. I dictava consignes de coratge al seu poble”. Com ens diu la història Vicent Peris, capità general dels revoltats de la primera Germania, fou vençut, i tant ell com els lloctinents i partidaris, penjats el 4 de març de 1522.

Coetani de Vicent Peris, hi ha Lluis Vives. Pertanyent a una família de comerciants jueva conversa, perseguida i arruïnada per la Inquisició, el seu pare torturat i cremat, es va veure obligat a emigrar ben jove, primer a França on va estudiar els clàssics, després a Bruges. De vida curta va deixar nombrosos treballs de filosofia i pedagogia ben reconeguts abans i ara, canceller del rei Enric VIII d’Anglaterra. Amic de Tomàs Moro, de Catalina d’Aragó. Catedràtic, professor Universitari, establert novament a Bruges, enllesteix una obra memorable “Tractat de socorro dels pobres”, on analitza i organitza el seu ajud. Primera persona a Europa d’establir un servici d’assistència social. Desfermada la seua salut per multitud de dolències, morí enllà, i es soterrat.

Estellés al Capítol VII VALÈNCIA AL BELL MIG, ens recorda Lluis Vives, també a altres tots ells nats al Cap i Casal, Jaime Roig, Joaquim Sorolla..., estret de tots aquets versos hi ha “Joan Lluís Vives. Amb un amor de lenta companyia, amb un amor que un dia qualsevol em tancarà darrerament els ull amb pietat i dolgut sentiment, molt he intentat reviure’t a València, aquells carrers que puntual evoques, tant castament efusiu de vegades, interrogant unes ombres funestes, orientant alguns passos incògnits.... Amb molt d’amor i universal vergonya et vaig buscar, un altre jorn a Bruges... Vares fugir, i fugies per sempre... Com des del lloc on et vares morir, com des del lloc oblidat ja dels morts, dic el teu nom i l’escric i llegesc sols un enyor que no s’esborrarà.”

Amb pell i pèls de punta vos deixe amb aquest poema meu, me’n recorde dos dels nostres, nostres com a mostra d’altres que em volen fer oblidar. Ja els ho dic, no podran encara que s’encaboten:

Ausiàs Marc i Estellés. De ponent mires a llevant, hi ha llum, es troba Burjassot, on naixé i jau fins a les ulleres l’Estellés, el fill del forner que feia versos. Més avall cap a la mar, en petjar la Seu per la porta romànica dels lleidatans, jau Marc, l’Ausiàs que també en feia. Tan sols els dos jauen, doncs tots dos per evocats viuen.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Informa't i fes-te agermanada ací