No se’l pese amb les balances

Alumnes de 6é de Primària de l'escola Bellavista-Joan Camps de Les Franqueses del Vallès (Vallès Oriental) representen "La cançó de les balances" (2013)
Alumnes de 6é de Primària de l'escola Bellavista-Joan Camps de Les Franqueses del Vallès (Vallès Oriental) representen "La cançó de les balances" (2013)

Els deia a la darrera peça que abans de tornar amb vostés volia llegir el llibre de John Ruskin que descobrí fullejant Frederick Soddy. D’educació evangelista, l’envaïren dubtes, passà una època agnòstica, i abraçà una adaptació personal del cristianisme al seu capvespre. “A aquest darrer” fou escrit a l’època irreligiosa, però està reblat de cites bíbliques, a més de clàssiques i mitològiques, com a exemple o suport; un hàbit que mantingué tota la vida, i que potser enterboleix la lectura que esperaríem trobar en un llibre sobre economia. La seua prosa no defuig, més bé al contrari, un registre poètic carregat de connotacions, allunyat dels estàndard exigibles hui en dia en un text expositiu-argumentatiu.

Tant s’hi val, entre el lirisme de la seua prosa distingim clarament els principis econòmics que defén i la crítica que llença contra les idees directrius sustentades pels economistes que gestaren l’economia oficial, i que l’han guiada fins a l’actualitat. També podem apreciar perquè Gandhi se sentí punyit per un Ruskin que posa la humanitat de l’ésser humà en el centre de llurs reflexions. Com la posà Josep Maria Carandell en la lletra d’aquella cançó del nostre Ovidi Montllor en la que es preguntava: Quan vindrà el dia en què a l’home no se’l pese amb les balances? La cançó de les balances, de nou el lirisme, ara en la nostra llengua, assenyalant un segle després la fredor de les lleis del mercat autoregulat, i qüestionant llur moralitat. Posteriorment Carandell convertí la cançó en una rondalla medieval escenificada a la que es refereix la imatge de la capçalera.

Llegint Ruskin, i fullejant d’altres textos dels economistes clàssics als qui aquesta lectura m’ha dut, m’he adonat que dec comentar-los quelcom. Quan vaig presentar-los el Nobel de química de 1921, Frederick Soddy els digué que, considerat un outsider de la professió, fou ignorat pels economistes acadèmics, i els seus raonaments no foren contra-argumentats. Posteriorment, en presentar Ruskin també el vaig qualificar d’outsider. Hui voldria fer uns comentaris.

Si outsider és “algú allunyat del corrent principal”, Ruskin ho era en 1860 quan, per exemple, atribueix la llei de l’oferta i la demanda, un dels pilars del mercat autoregulat, a la zona instintiva, animal, de l’ésser humà “viure segons ella és privilegi de peixos, rates i llops”, diu, i assenyala allò de diferencial de la humanitat: “es distingeix per viure segons les lleis de l’honestedat”. També Soddy se situa als afores quan, en 1926, nega la condició científica de les teories econòmiques, mentre continue defugint-se incloure, entre les premisses, les lleis de la física i les seues conseqüències quant als límits que imposen.

Com tantes d’altres branques del coneixement, l’economia, derivà del tronc comú de la filosofia, i es constituí en una especialitat acadèmica independent ja entrat el segle XX, quan començaren a cursar-se llicenciatures d’economia. Abans, durant el segle XIX, s’havien creat algunes càtedres d’economia política, usualment acollides per Facultats de Jurisprudència. Autodidactes en economia, els pioners provenien de diverses formacions acadèmiques, quelcom que exemplificaré amb un llistat incomplet i simplificador, però que ens serveix com a mostra: Quesnay (medicina i cirurgia), Smith, Malthus, Marx, Marshall... (filosofia, lògica, història), Bentham, Menger... (dret), Cournot, Gossen,Jevons, Walras, Pareto... (ciències, matemàtiques, enginyeria), Say, Bastiat, Ricardo... (del món, no acadèmic, dels negocis), J. S. Mill (amplament educat per son pare).

Outsider també significa “algú alié a un àmbit determinat”. Tanmateix, tots aquests personatges que participaren en la creació de l’economia com a estudi independent, serien impròpiament qualificats d’outsiders. En aquest sentit, John Ruskin tampoc era alié, ja que escriví d’economia a l’època dels pioners, quan s’estaven debatent els conceptes i les idees que finalment donarien via al corrent hegemònic. Soddy escriví sis dècades després, sent catedràtic de Química a Oxford, quan feia més de 20 anys que funcionava la Facultat d’Economia a Cambridge. Segurament no estava al corrent dels detalls de l’especialitat, com ho estarien els membres de la nova llicenciatura, però era tan apte com qualsevol dels titulats per a debatre sobre els postulats bàsics, generals, que el corrent oficial havia encimbellat.

Uns postulats i una metodologia escollits pels creadors (en el període 1870-1930) de la denominada economia neoclàssica que, entre altres objectius, volien combatre el marc conceptual que Karl Marx havia llençat, en El Capital, interpretant les lleis econòmiques de les modernes societats capitalistes. Per exemple, als conceptes de Marx, classes socials, treball com a valor, o plusvàlua del capitalista, enfrontaren els d’individualisme, utilitat subjectiva com a valor, o excedents del productor i consumidor. A més, la matematització comença a prendre notorietat quan desenvoluparen un mètode d’analitzar quantitativament el comportament dels agents econòmics i les seues preferències. Relacionaren els successius increments de possessió d’un bé amb els increments de satisfacció que proporcionen, i el maneig d’increments els obrí les portes del càlcul diferencial, com en l’estudi del moviment, per exemple. I així, Walras estableix un paral·lelisme(1) entre la definició de velocitat instantània que tots el batxillers coneixen, “la derivada de l’espai en relació al temps”, i la formula: “la utilitat marginal és la derivada de la utilitat total respecte de la quantitat posseïda”.

El llenguatge simbòlic permetia eludir les connotacions del llenguatge natural i arraconar les consideracions ètiques; en segon lloc també revestia les conclusions d’una aurèola de cientificitat, certesa i universalitat. La potència deductiva d’aquesta eina s’aplicà a examinar les lleis clàssiques del mercat competitiu, llur comportament en els intercanvis i la formació dels preus (el que es diu microeconomia), arribant, diuen, a demostrar geomètricament i algebraica els coneguts com “Teoremes fonamentals de l’economia del benestar” que, suposadament, confirmarien les virtuts del mercat autoregulat per a distribuir justament i eficient, la riquesa.

Des de la meua formació científica, em dol l’amarga ironia de què a l’home continue pesant-se’l amb les balances mentre que, amb arguments pretesament científics, es tracte d’emmudir aquells que “quan s’ajunten, rient i plorant la canten”, com diuen els darrers versos de la cançó de les balances.

(1) Pag. 103 en l’edició de 1926 d’Éléments d’économie politique pure (Léon Walras). Walrás diu rareté a la utilitat marginal, i utilitat effective a la total)

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací